Con la venia. Al juzgado suplico. A mayor abundamiento. Els positivistes, el pes de la llei, l’Aranzadi, les visions poc creatives de la norma. Aquest procés d’autodeterminació que vivim implica, també, un enfrontament entre dues maneres de veure el Dret: aquella que diu que la llei és inamovible i que dura lex (sed lex), i aquella que diu que hi ha un Dret vigent que la llei encara no coneix o no reconeix (eppur si muove).
Com va apuntar aquesta setmana de forma genial l’escriptor Melcior Comes a twitter, “Recordem que la llista que va fer el senyor Oskar Schindler era il·legal. El que era completament legal era Auschwitz”. És exactament això: el Dret positiu (escrit, oficial) contra els valors suprems o els drets humans o l’evolució del món. Quasi al mateix instant, la senyora Cayetana Álvarez de Toledo, tretzena marquesa de Casa Fuerte, directora de l’àrea internacional de la FAES i present a la sala del judici contra el 9N just a l’esquena dels acusats, twittejava “Contra el Derecho” adjuntant una foto de la manifestació independentista davant del TSJC. “Contra el Derecho”. Ja som al cap del carrer. Fa temps que Espanya penja d’una llei, i no d’una realitat. Concretament des de l’any 78, en què la Constitució espanyola va haver de repetir amb múltiples fórmules les invocacions a la unitat indissoluble i indivisible de la nació, o preveure articles preventius per a una eventual suspensió de l’autonomia, o prohibitius de la federació entre comunitats autònomes (això sense oblidar l’única “ordre” que Franco va dirigir al seu successor Joan Carles I abans de morir, agafant-lo de la mà: “preserva la unidad de España”). És a dir, que des de les lleis de la Transició que sabem que Espanya no és una unitat sòlida. O natural. O a prova de bombes, amb perdó.
Podem donar per superat (i guanyat) el debat sobre si els drets humans estan per sobre de la llei vigent: ja n’hem vist prou proves. L’últim capítol important, el dret al matrimoni homosexual. D’acord. En canvi és més interessant el debat sobre si és més democràtic defensar el dret a l’autodeterminació de Catalunya, fins i tot contravenint la llei vigent, o bé defensar una Constitució d’arrel democràtica (i votada per la majoria). No trobarem la solució fent una competició de democràcia, sinó reduint el tema a l’absurd: si no està permès que els catalans votin sobre el seu futur, el problema és dels catalans o de la llei? És a dir, no es tracta de si es compleix o incompleix la llei vigent (passi el que passi en el judici contra Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega): és l’anquilosament de la llei vigent. Ara el món ja sap que Espanya no sap resoldre legalment els seus problemes territorials interns. No pot. Però el problema de debò és que tampoc no ho pensa resoldre políticament. Aquí és on apareixen els violins de pel·lícula de suspens. Focus. Crispetes.
S’ha criticat, des d’algunes veus (independentistes i unionistes), l’estratègia de defensa de Mas, Rigau i Ortega en el sentit que haurien hagut de subratllar la seva voluntat de desobediència. Jo crec que tenia poc sentit pràctic autoinculpar-se: es tracta més aviat de deslegitimar el sistema legal espanyol, en termes de llibertats. De fer veure que si la base legal del judici és fràgil, com és força evident (si ens posem la toga un moment), el judici per tant és polític al 100%. Això no s’aconsegueix tant fent-se el desobedient (ara mateix), sinó fent-se el desprotegit. Evidenciant la indefensió. La forma de càstig que té l’actitud de l’Estat, de càstig i d’avís per a navegants, en tot allò que envolta el capítol del 9N.
Per tant, en aquest concret instant processal i davant dels observadors internacionals, és més útil evidenciar els rols. A pocs mesos del xoc final, ha arribat l’hora de les proves de la defensa: no està a judici Mas, sinó el sistema legal i polític espanyol. És Espanya qui està a judici. I un cop presentades les proves i evidències davant del planeta, i vist el cas per sentència, podrem convocar el referèndum (aleshores sí) amb tota la legitimitat del món. Amb tot el dret del món.
Mira que és fàcil d’entendre.
Publicat a Elmón.cat el 9 de febrer del 2017
