dimarts, 26 d’abril de 2016

La vida és de lletres


Em comuniquen la mala notícia que aquest any s'eliminen (encara més) grups de filologia catalana a la Universitat de Barcelona, l'única on encara hi havia horari de tarda. I seguim per a bingo. Tot plegat té la seva lògica, té una lògica, una, la seva, sí. En la lògica dels “resultats” socials i econòmics les Humanitats juguen sota normes alienes, sota lògiques diferents, amb l'àrbitre en contra, amb afició poc sorollosa i en camp contrari. És com si es volgués avaluar el sentit de les ciències econòmiques o naturals sota els criteris de Lorca, de Shakespeare o de Tortell Poltrona. Què et sembla aquest balanç, Tortell? “Que bèstia!”, eh? I tu, Dalí, què penses de la llei de la gravetat? Superable i vulgar, oi? Doncs això. Que les Humanitats no desapareixen perquè siguin inútils, sinó perquè ens hem cregut que són inútils. Perquè ens hem empassat aquesta lògica.

En una entrevista recent al cap d'Humanitats de la Brookings Institution (el principal laboratori d'idees de Washington), Leon Wieseltier condemnava l'obsessió actual pel “saber pràctic”. Segons ell, “una cosa és la ciència i una altra és el cientisme, que vol imposar l'autoritat de la ciència més enllà del seu àmbit”. Tots coneixem el famós cas de la Tate Modern a Londres, que es va aplaudir tant i tant perquè havia revitalitzat tot un barri de la capital. Bravo i per molts anys, i enhorabona pels pisos de Bankside, però evidentment l'èxit real de la Tate no és aquest. No té a veure ni amb l'urbanisme ni tan sols amb les memorables cues de públic que s'hi formen, sinó més aviat amb el seu contingut per si sol. Acollir Damien Hirst a la temporal, i tenir Duchamp i Picasso i Bacon de permanents, té sentit per si sol. La Tate té sentit perquè és la Tate, com Joan Miró té sentit perquè és Joan Miró. Les Humanitats no es poden jutjar sota les normes dels números o de les ciències socials, per molts llibres que vengui Víctor Amela per Sant Jordi, sinó per una norma ètica o filosòfica. Perquè fan millors les persones, fan millors amics, millors pares i mares, millors fills, millors ciutadans. Temo que mai no trobarem els indicadors ideals per mesurar-ho. És, i punt. Ah, i per cert: internet suposa, segons Wieseltier “el pitjor assalt a l'atenció humana i al nostre temps”. La rapidesa que ens dóna internet podria ser, amb el mal ús que en fem avui, el gran enemic de la cultura. Ens empassem tweets cursis disfressats de filosofia i pura distracció camuflada de disruptivitat.

Però el consol per a les Humanitats té forma de victòria total: la vida és de lletres. La venjança en plat fred que tenen sempre a punt la literatura, la música, el teatre, l'escultura o l'art digital, és que tothom viu una vida de lletres. El científic més rigorós o l'empresari més audaç, tots ells viuen una vida humana i inundada d'humanística. Tots ploren i tots riuen, han nascut i moriran, s'enamoren i es desenamoren. Tots tenen una llista de Spotify o una banda sonora de la seva vida, o un àlbum fotogràfic de moments entranyables, o una biblioteca de capçalera física o digital. Tots busquen “una raó per viure” o “una ànima de l'empresa” o un “relat”. Tots proven de fer el millor discurs quan es casen o es graduen. Tots filosofen quan es troben en un funeral, o tenen hobbies i aficions, o toquen un instrument, o són tan “creatius” en tot el que fan. La vida és de lletres perquè busquem alguna cosa més que sobreviure. Res que figuri en els balanços no farà entendre l'Any Llull ni l'Any Casas ni l'Any Víctor Català, ni cap càlcul sobre beneficis econòmics o pràctics de la independència no provocarà per si sol cap adhesió sincera a la causa (siguem honestos). Tothom té ficció i realitat, tothom té somnis i malsons. Les decepcions i les alegries són de lletres, i els càstigs i els premis, i els cors trencats o les cicatrius obertes. Sabem la diferència entre casar-se perquè aquell home et convé, o perquè és l'home de la teva vida. I ens delatem si això se'ns pregunta. Ser pràctic no té res de dolent ni de criticable, fer números mai no ha estat inútil, el realisme ens ha dut i ens ha de dur encara immensos progressos a tots. Però tot això té el seu límit, prou evident. Fer d'això la mesura de totes les coses, té i tindrà factura cara.

Tanqueu les facultats que vulgueu, que sempre topareu amb la mateixa paret. Sempre topareu amb la vida. Sembla mentida tanta resistència a admetre la derrota final, inevitable, per dos a deu. I això que (segons us heu arribat a creure) jugueu “en camp propi”.
Publicat a El Punt/ Avui el 26 d'abril del 2016

Cap comentari:

Publica un comentari