dimarts, 12 de gener de 2016

Puigdemont



Si escric que “han guanyat els bons” semblarà que faig una reflexió infantil. Però ho sento, han guanyat els bons simplement perquè s'ha imposat l'actitud més ètica: quan el president Mas renuncia en favor del president Puigdemont, està fent un sacrifici personal evident però també està dient que, per a alguns polítics, és més important la suma que el veto. No haurà estat Mas qui s'hagi mostrat intransigent, ni qui hagi conspirat pel darrere, ni qui hagi renunciat al full de ruta marcat buscant alternatives polítiques indignes o fent cas de falses promeses amb cueta. Mas ha resolt un problema immens que no era per a ell, sinó per al procés en general i per a tot el catalanisme: siguem clars, hem estat a un pas de fer un ridícul estrepitós com a moviment. Per culpa de vetos, de manca d'unitat, d'enveges, de rancúnies i d'excuses. Cal que no oblidem que hem estat a punt d'enviar-ho tot a fer punyetes, i cal que no oblidem mai quina mena de polítics van trobar i van executar la solució. No és Mas, no és només Mas: és una manera de fer i una manera de ser.
Tant en política com a la vida hi ha vegades que ens trobem a punt de llençar la tovallola, cremats, decebuts, desenganyats, febles. És normal que en aquests moments es combinin la por i la ràbia i les bones idees s'abandonin, per errors de tothom i també per les dificultats del moment. Per esgotament, ben sovint. Però mai no és massa tard, quan es vol una cosa de debò. L'última vegada que em vaig trobar en una situació d'aquestes, ho vaig veure clarament: tot acaba esdevenint un buscar excuses i un trobar-les, assenyalar les culpes de l'altre i tapar-se les orelles mentre es busca la manera de girar full amb rapidesa. “Tot és culpa teva”, acaba esdevenint l'espectacle, i aquí és on hem estat a punt de caure. Crec que el que hem vist aquest cap de setmana demostra la imaginació amb què es poden resoldre els problemes, la generositat imprescindible per a construir i no destruir, i sobretot la fe fonamental per a tirar endavant el més difícil dels projectes. Per això crec que han guanyat els bons, perquè aquesta és una bona manera de fer i de ser.
Puigdemont és d'aquesta manera i és, a més, símbol d'una evolució generacional molt marcada dins de CDC. És algú amb passió per la tecnologia i per la cultura (paràgrafs sencers dedicats a la cultura en el seu discurs!), amb un humor intel·ligent de parlamentarisme britànic i de fair play, amb experiència de gestió, amb proximitat al carrer i amb un nacionalisme modern que no té ni passa vergonya per ser-ho. Hi ha canvis profunds dins de CDC des de fa anys, de cap manera el partit no va “apuntar-se” al carro independentista sinó que va créixer amb ell. I, a més, l'ha gestionat a la seva manera. Puigdemont haurà de condensar, resumir, diverses sensibilitats: les del seu propi partit però també les dels seus socis de govern i de legislatura. CDC no està sola. Però crec que és important remarcar una manera de fer, i una manera de ser, que ens ha portat a una gestió força eficaç del moment polític. El sentit constructiu. Aspirar a ser grans, i no petits. Puigdemont, des d'aquest estil sensible i culte que mostra, haurà d'intentar encomanar aquesta manera de fer allà on vagi en allò que faci. La independència de Catalunya ha de ser un projecte ètic i humanista, no desconfiat i fred.
Han estat tres mesos de veure el pitjor de nosaltres mateixos, d'ineficàcia, de covardies, de suspicàcies, de males arts aquí i allà. L'avantatge d'haver vist això és que ens vacuna contra la ingenuïtat, perquè només amb ètica i humanisme tampoc no farem res. Puigdemont és i ha de continuar sent un home que, a banda de la seva sensibilitat, no es mami el dit. Aniran darrere d'ell, voldran la mateixa pell que ell pensa deixar-s'hi, en voldran la pell i la peça sencera. No convé refiar-se de les hores baixes de la política espanyola, el més segur és que s'hi formi un govern d'unitat PP-PSOE-C's per salvar l'invent i la pròpia pell de brau. S'haurà de calcular bé cada acció i cada moviment. No fer soroll per no despertar la bèstia abans d'hora, tenir uns reflexos sòlids i una determinació total. La generositat i la unitat són només la condició primera, després farà falta no refiar-se ni de la pròpia ombra ni dels propis encerts. Puigdemont, malgrat la seva joventut, és gat vell i ho sap.
I sap per tant que ser un ingenu no estarà permès, per molt que, com ell sap, un ingenu en el seu sentit romà significa “el fill nascut lliure d'un esclau”.

Publicat a El Punt/Avui el 12 de gener del 2016

1 comentari:

  1. La dignitat, gererositat i pais per damunt de l´odi, ràbia i lluita ridícula de classes, que si no hagués estat pel President tot s´en va a norris. Salut i força

    ResponSuprimeix