Tic tac

Un altre “tic-tac” és possible. De fet, ja existia molt abans que el famós discurs de Pablo Iglesias. És un compte enrere que va començar el 2007, amb la manifestació Som una nació i diem prou!, i que es va accelerar amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. És un compte enrere que finalitzarà el 27 de setembre amb les eleccions al Parlament de Catalunya: serà la primera vegada que els catalans podrem decidir, de manera legal i oficial, sobre si apostem per un camí d'independència o no. Tant que hem parlat i discutit sobre el “dret a decidir”, un dret negat pel PP i el PSOE i Ciutadans però també relativitzat i condicionat pels portaveus de Podem o de Guanyem, i ara aquest setembre el podrem exercir de totes totes. No en forma de referèndum, com hauria estat desitjable el 9-N, però sí en forma de plebiscit. Tic-tac.

Aquest “tic-tac” inclou, però, altres coses. És el compte enrere per a un sistema vell, basat en la Transició del 1978, al qual devem molts progressos però que ja fa anys que ensenya els seus monstruosos defectes, el seu estancament, la seva perversió. És el compte enrere per a un sistema d'interessos que abraçava també la política catalana, i que avui necessita morir. Els que hem participat o participem en política i ara tenim 35, 40 o 45 anys no mereixem una herència corrupta: i quan dic corrupta vull dir en el sentit més etimològic del terme, vull dir podrida, rovellada, en procés de descomposició. Els que vam néixer en democràcia o autonomia no mereixem carregar amb aquest mort: ni amb el mort d'un Estat trampós i oligàrquic i cínic i cruel, ni tampoc amb el mort d'una política catalana petita, sense múscul i amb massa coses per amagar. Mereixem fer net. “Tic-tac” per renéixer, “tic-tac” per refundar-nos, compte enrere per promoure canvis, per refermar noves apostes estratègiques, per consolidar sortides de l'armari, modernitat, obertura dels partits i creativitat en els governs. Trencament amb aquest Estat, però també amb allò de nosaltres mateixos que no sumi o no multipliqui. Tic-tac.

Un compte enrere, també, per als acomodats en les velles ideologies: “tic-tac” per als que ens parlen de “los de arriba” i “los de abajo”, per als que ofereixen renovació però es fan acompanyar de vells governants de vells governs i de vells partits, per molt que es diguin Iniciativa. Compte enrere per als manipuladors, per als que oculten la seva pròpia bombolla d'interessos assenyalant qui és i qui no és casta, compte enrere per als qui es consideren amb el dret de jutjar tothom però que mai no han hagut de demostrar res. Un compte enrere molt especial, dedicat amb molta precisió, per als que parlen d'“odi” contra Artur Mas i els que van canviar el monument a Macià de la plaça Catalunya per un singular “monument a Durruti” durant les acampades. Compte enrere per als que no van a pit descobert, els que fan servir llenguatge ambigu i disfressen el seu comunisme o el seu anarquisme o la seva antiquada lluita de classes amb màscares de bondat, de doctorat universitari, de cueta de bandoler o d'entitats cíviques amb interessos també molt particulars. Tic-tac.

El 27 de setembre s'acaba un compte enrere, i l'ha iniciat Catalunya. L'ha iniciat el catalanisme. La meva generació és la de la regeneració, la del capgirament, la del trencament necessari amb la por i amb els antics règims. Tic-tac. I sí, podria dir-se que aquest és un discurs molt arrogant. Doncs en efecte. Nosaltres també... podem.

Publicat a El Punt/Avui el 16 de març del 2015

Patrimoni

Mentre que Barcelona obre un Museu de les Cultures amb una espectacular col·lecció de peces d'arreu del món, els gihadistes d'Estat Islàmic destrossen desenes de figures del Museu de la Civilització de Mossul. Hem pogut veure a la xarxa com aquests deficients mentals amb barba de cabra fan caure estàtues a terra i les destrossen a cops de mall, tot argumentant que els assiris i accadis adoraven uns déus pagans que no eren Al·là sinó la pluja, la collita o la guerra. Afegeixen que, com que sembla que Mahoma mateix va destruir estàtues (“Els va reduir a miques”, diu l'Alcorà 21:58), així creuen que han de fer ells amb les figures i esfinxs de valor incalculable del museu.

Evidentment, no pretenen només purificar el seu patrimoni cultural. Com que les peces són a més patrimoni de la humanitat, el que volen és bàsicament provocar-nos. Ho certifiquen els discursos arrogants, els ulls embogits i tota l'exageració gestual del vídeo de Youtube. Volen que ens posem les mans al cap i que sentim por, com quan tallen colls a periodistes o cremen pilots en gàbies i vés a saber quin serà el proper nivell del circ. No gaire lluny d'Iraq, a Dubai, estan construint en canvi el districte cultural de Saadiyat, on hi haurà un museu Guggenheim i un Louvre, amb peces de tot tipus, paganes, religioses, occidentals i orientals. Parlem de Dubai, un emirat governat de forma monàrquica sota els preceptes de l'islam, però en canvi amb una actitud diametralment diferent envers el patrimoni, la cultura, la divulgació i l'obertura cap a altres identitats. I també amb una sensibilitat envers el patrimoni del passat, per pagà que sigui.

Hem escrit molt sobre Charlie Hebdo, sobre la forma que tenen els radicals islàmics d'entendre la llibertat d'expressió, i sobre si no hauríem de respectar una mica els seus límits. S'ha escrit sobre si tal vegada no tenim dret a sentir-nos més civilitzats, més moderns i més humans, pel simple fet de no tenir una determinada interpretació de la Bíblia com a pauta de conducta social. S'ha dit, s'ha escrit, que hauríem de tenir més tacte, que si nosaltres fem caricatures de Mahoma no ens hauria d'estranyar que ells destrossin estàtues. No és que ells odiïn el cristianisme, és que odien Occident, que és diferent: no suporten que per nosaltres la religió sigui una qüestió més, un afer íntim, un aspecte secundari en el nostre dia a dia. No suporten el nostre paganisme, la nostra laïcitat, el nostre laïcisme. I ens hem preguntat si això ens dóna el dret a sentir-nos superiors, perquè hauríem de tenir més respecte.

Però cal dir-ho: som més civilitzats.
I tant que ho som. Ho som nosaltres i ho és Dubai. Ho som en la mesura que tenim cura del patrimoni comú, per exemple. Preservem la història de la humanitat en museus, més enllà de les destrosses que en l'època medieval es van fer sobre temples romans, més enllà de les persecucions de les bruixes, que tot això també va existir, sí. Però ho hem superat. Fins i tot Napoleó va decidir col·leccionar mòmies egípcies, més que cremar-les. Som més civilitzats perquè, més enllà del damnatio memoriae que executa qualsevol règim victoriós, en general Occident ha decidit sumar més que restar i construir més que destruir. Barrejar i conviure i saber. Senyors de la barba de cabra, no tornin a posar les urpes sobre cap deessa de la pluja. És a través d'ella, de l'art i de la cultura i el coneixement, que Déu i Al·là tenen alguna esperança d'entendre's.




Publicat a El Punt/Avui el 2 de març del 2015