Nosaltres, el poble

Paradigmàtic i exemplar que la Constitució americana comenci parlant del poble: “We, the people”, va repetir el president Obama diverses vegades en el seu últim discurs d'investidura, fent referència a una Constitució que, a diferència d'altres, no comença dient: “A todos los que la presente vieren y entendieren, sabed que las Cortes Generales han aprobado y Yo [en majúscula] vengo en sancionar la presente Ley.”

La diferència cultural és evident, es nota des de la primera lletra: tant per la referència al “Jo” majestàtic com pel to distant i pretensiós, que continua en el preàmbul parlant d'antuvi de “la Nación Española” (sí, també en majúscules). Coses del llenguatge, però no només del llenguatge, i tampoc no és gens casual que el reelegit president americà hagi volgut parlar de “nosaltres” i del “poble”. Té a veure sens dubte amb el fet de voler reaccionar davant la distància i l'escepticisme que han adoptat els votants envers la política, una distància i un escepticisme que aquí es multiplica per vint si hem de veure simplement el to en què es redacten les lleis supremes de l'Estat. Allà, els pares de la pàtria s'autodefinien com a poble. A Espanya les lleis supremes sembla que vinguin de Déu o, encara més lluny, de les Corts Generals. També notem aquesta distància immensa si hem d'escoltar, com hem pogut escoltar tantes vegades en boca d'alguns polítics, frases com “ara cal estar a prop de la gent”.

Dir que es vol estar a prop de la gent és, deixant de banda la indubtable bona intenció de la frase, assumir que el polític és una altra cosa. O que no és tan gent com els altres. “Parlar dels problemes que realment interessen la gent” marca una distància que deu passar massa desapercebuda per a qui ho pronuncia, quan els problemes de “la gent” haurien de ser problemes viscuts, no només percebuts o compresos. En aquests anys que he tingut l'oportunitat de veure la política per dins, sembla que hi ha una incapacitat gran per trobar el to: “Hem escoltat la veu del poble” s'entén si creiem que el polític és només un delegat que ha de treballar per al poble, però sens dubte és molt més sana i més real la fórmula “we”. Nosaltres, el poble, decidim això o això altre perquè patim aquest o aquell problema o veiem les coses d'aquesta manera. I avui som polítics, però ahir no ho érem i d'aquí a pocs anys ho deixarem de ser. I tenim família i hipoteca i mal de queixal i ens hem enfilat a alguna taula en algun casament. No és tan necessari donar una imatge de proximitat a la gent quan ja s'és gent.

El matís a això, evidentment, és que de la política no s'espera només gent, sinó la millor gent. O, com a mínim, gent amb capacitat per escoltar i per fer realitat el que proposa. I, per tant, han de ser bona gent, no gent i prou: amb més energies per millorar els afers públics que no pas per conspirar o escalar posicions personals. Bona gent: aquest és un matís important. Competents i bons, com ho són tants altres ciutadans. Tindrem una reconciliació amb el nostre sistema de partits quan, entre altres coses, veiem que som intercanviables, i que, de polític, de vegades se'n pot ser (és el cas dels polítics de raça), però que la majoria de vegades s'està polític. Com un estat civil, com una prestació social transitòria, com un honor transcendental, però passatger.

Mirar la política des de fora i, malgrat la distància creada, saber dir “nosaltres”. Entrar-hi i continuar dient “nosaltres”. Sortir-ne i mantenir el mateix “nosaltres” que el primer dia.

Publicat a El Punt/Avui el 28 de gener del 2013

Balanç

Fer una ullada enrere i recapitular és de vegades necessari. Aquests dos anys, a la direcció general de Promoció i Cooperació Cultural que he tingut l'honor de dirigir:

1. Hem creat la Llotja de la Cultura, un programa pioner que vincula l'espai d'Arts Santa Mònica a la trobada entre agents culturals, món de l'empresa i món del coneixement. A través d'iniciatives de diversa mena, inclosa la recerca de patrocinis, hem vinculat els projectes culturals amb altres actors socials que poguessin col·laborar-hi, ja fos econòmicament o no. El Mercat d'Idees del Disseny, el Culthunting Day o properes jornades d'intercanvi entre cultura i universitats són iniciatives que corresponen a aquest nou programa.

2. Hem arribat a un (costós) acord amb el sector de les arts escèniques per tal que els municipis, molts dels quals veuen perillar els seus teatres a causa de la crisi i de l'augment de l'IVA, puguin programar amb més facilitat i amb garanties de liquiditat. Aquest acord ja està en marxa i cal preveure que suposi una veritable vàlvula de salvament de diverses programacions arreu del país.

3. Hem vetllat per la producció municipal de fora de Barcelona, tot mantenint tant com hem pogut els ajuts als centres d'arts escèniques de Reus, Salt i Terrassa, com els ajuts als centres d'arts visuals desplegats pel país. Sempre responent a la iniciativa principal dels ajuntaments, hem estat soci ferm en aquests projectes i confio que així de fidel es mantindrà el Departament de Cultura.

4. Hem desplegat encara més la principal porta d'accés a la cultura del país, que són les biblioteques: aquests espais de veritable estat del benestar cultural són una reivindicació del paper que ha de tenir la part física de la cultura (en format llibre o no) per tal de tenir una societat més humana i més humanista. Hauran de ser espais on l'allau d'informació pugui ser ordenat, on es prescrigui, i on els ciutadans puguin compartir i crear. Ara ja falten molt poques biblioteques per poder dir que el servei arriba a cada població de més de 5.000 habitants, i hem facilitat que així sigui.

5. Hem impulsat l'Anella Cultural tot internacionalitzant al màxim les iniciatives que s'hi vinculen, com va ser fa poc la interacció virtual entre els artistes Arnaldo Antunes i Frederic Amat, de São Paulo a Barcelona.

6. Hem posat les bases per al préstec digital bibliotecari, hem unificat jurídicament la gestió del festival Temporada Alta i el Centre d'Arts Escèniques de Salt, hem ressuscitat l'esperança per a un proper festival Shakespeare (desaparegut de Mataró), hem creat residències d'artistes a l'Ebre, hem desenvolupat una política d'homenatges renovada (per a Sagarra, Calders, Tísner, Sales, Francesc Pujols i properament Espriu o Carmen Amaya)...

I el més important de tot: hem connectat amb la gent i hem comprovat l'increïble potencial cultural del país, que no consisteix en altra cosa que en un imparable potencial humà. Que la política hi estigui a l'altura en creativitat, en generositat i en grandesa. Com deia Gaudí, “per fer les coses bé és necessari primer l'amor, després la tècnica”.

Publicat a El Punt/ Avui el 14 de gener del 2013

No retorn

Al concert de Sant Esteve de l'Orfeó Català, el Palau de la Música es va omplir d'estelades. Els mateixos membres de l'Orfeó, de manera unànime, les van desplegar al voltant de l'orgue i enmig de l'escenari. I se'm va fer inevitable pensar que el país ha canviat d'actitud en pocs mesos: no és que hagi canviat el pensament, que ja estava latent de fa anys, sinó que ha canviat l'actitud. Tant la manifestació de l'11 de Setembre com les paraules del president Mas els dies posteriors van marcar un abans i un després claríssim en les actituds: ara ja no n'hi ha prou amb pensar d'una manera, ni tan sols n'hi ha prou en treballar-hi. Ha canviat que s'ha fet necessari expressar-ho arreu, configurar un nou llenguatge, una nova estètica. Quasi un nou moviment politicocultural. Ja no és possible fer política a Catalunya, sigui des dels partits o fora dels partits, sense parlar d'independència.

Això és important: també serà important no creure que això és el més important. Evidentment que la causa ha entrat en una dinàmica irreversible des del moment que una gran unanimitat civil, catalanista per dir-ho així, ha identificat el problema i la solució. I que Espanya poc s'imagina o s'imaginava l'evolució ràpida d'aquests pensaments (latents) en actituds reals. Però més important que l'actitud de fermesa serà l'actitud de diàleg. El pacte per la llibertat entre ERC i CiU s'ha d'estendre el màxim possible, adaptant-se formalment, tant com calgui, a la resta de la societat civil i a la resta d'agents polítics. De la mateixa manera que la Transició democràtica va donar esperances unànimes i va sumar esforços i anhels molt generals, la transició nacional que vivim ha d'aspirar a ser de tothom. Per la seva pròpia solidesa, davant dels ciutadans de Catalunya però, sobretot, davant del món.

L'expresident espanyol Aznar ho va advertir: abans hi haurà la divisió de Catalunya que la divisió d'Espanya. Per això és fonamental que el diàleg i la mà estesa siguin la norma, dins i fora de CiU i d'ERC, sempre evidentment que es parteixi de la premissa que Catalunya ha de poder celebrar una consulta sobre la seva sobirania. El catalanisme pot no tenir retorn, pot haver derivat en un inevitable i explícit sobiranisme, però Catalunya sí que pot tenir retorn si ens deixem dividir. Evidentment que hi haurà partidaris del “sí” i partidaris del “no”, però no podem permetre que ens divideixin entre els partidaris de votar i els partidaris de no votar. Aquesta legislatura és la legislatura del dret a decidir. Dret jurídic, però també dret polític i dret cultural.

Nou govern, nou any, nous consellers, noves actituds. Estem preparant l'avantsala del capítol més important de la nostra història, i això no es fa només amb un programa electoral (per fonamental i històric que sigui). Hem de demostrar que un estat català serà un estat millor, no un estat qualsevol. Una nació-estat que defugi les artificialitats i que renovi la manera de fer política. Que abandoni també, sigui dit de passada, la ingenuïtat o el bonisme. L'autonomia era millor per a tothom i tothom hi va ser convidat: el procés i les actituds d'avui han d'assemblar-s'hi. No ens trobaran dividits.

Publicat a El Punt/Avui el 31 de desembre del 2012