Primera reflexió: ningú no discutirà que el fenomen dels nous partits minoritaris, com ara la CUP i Ciutadans, és reflex d'una nova societat civil organitzada. Tothom estarà d'acord que el sistema dels partits clàssics a Catalunya està complementant-se amb sigles noves, creades des de plataformes ciutadanes, moviments populars, associacions, opinadors, etcètera. És a dir, tothom reconeix la CUP com a manifestació d'un fenomen social o d'una expressió de societat civil descontenta (i organitzada). Doncs bé: els partits polítics clàssics, en essència, també són això. Després evidentment ve el desgast de l'exercici del poder o de l'oposició, i del pas dels anys i de l'evolució del pensament, juntament amb alguns vicis prou evidents. Però si durant l'any 1978 els partits eren producte dels moviments socials latents (catalanistes, socialistes, liberals, republicans, etcètera) ara no són o no haurien de ser altra cosa. No hi ha cap decret que obligui a tenir el sistema de partits que tenim, ni a configurar les majories com ho estan. En resum, i perquè quedi clar: quan parlem de societat civil no hem de pensar només en empresa o en entitats associatives. Els partits són també societat civil. Són, al capdavall, associacions de persones que pensen d'una determinada manera i que volen millorar la realitat a través de la política. I així haurien de ser vistos, i així és com haurien de comportar-se.
Segona reflexió: si els partits polítics es comporten com una forma més d'associacionisme, que és en puresa el que són, la diferenciació entre iniciativa política i iniciativa civil pot ser sanament difuminada. A principis de segle, per exemple, era possible accedir a una plaça de senador pel simple fet d'haver conquerit la presidència de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País (no sé si fórmules de representació social com aquesta podrien ajudar a trencar barreres entre política i ciutadania). Però el cas és que la tasca institucional, pública, no hauria de fer oblidar l'impuls d'origen espontani, privat, individual, voluntari i associatiu de la política. Un exemple d'aquesta barreja seria la feina dels primers polítics catalanistes, que tant podien fer de mecenes o promotors culturals com de diputats o presidents (i una cosa retroalimentava l'altra). Per tant, no és cert que només es pugui fer política cultural pensant en el sector públic o limitant-se a gestionar pressupostos públics. Millor si el polític no només sap fer política institucional.
Tercera reflexió: fa cent anys els patrons i mecenes no tenien avantatges fiscals per a fer el Palau de la Música o el Liceu, ni per encarregar cartells publicitaris a Ramon Casas (Codorniu, a banda de patrocinar el Teatre Goya, ha actualitzat el famós anunci modernista en una gran lona a la plaça Francesc Macià), ni per a aixecar el Teatre Fortuny de Reus. Tampoc no hi havia Generalitat per a fer-ho possible. Avui evidentment la falta de fons públics no pot ser compensada en la seva totalitat per les aportacions privades, perquè la crisi afecta tothom, però sí que es poden trobar vies de col·laboració més enllà del patrocini. La Llotja de la Cultura, impulsada pel Departament de Cultura, busca precisament fomentar aquesta cooperació entre societat i cultura no necessàriament només amb acords de finançament. Estem demostrant que moltes altres vies de cooperació són possibles, amb resultats sorprenents.
Com va dir un important mecenes gironí en unes jornades sobre patrocini, els avantatges fiscals fan falta però el motor del patrocini pot ser simplement la voluntat de ser feliç. De donar sentit a la feina, al producte o a l'empresa. I m'és igual que em puguin dir ingenu: una forma eficient de ser feliç és fer feliços els altres. No falla mai.
Publicat a ElPunt/Avui el 17 de desembre del 2012
