Independència, llengua i emocions

Poden existir estats sense una fortalesa nacional al darrere? Sí, és clar. No cal anar gaire lluny, Espanya seria un clar exemple d'estat fort amb nació feble: les múltiples repeticions sobre la unitat, la indivisibilitat i la indissolubilitat són les primeres a certificar-ho. Tampoc el sentiment nacional andorrà és el més abrandat del món, segur que Bèlgica és ara mateix un matrimoni de pura conveniència entre flamencs i valons, i hi ha emirats àrabs creats amb l'artificialitat del simple negoci petrolier. Pot haver-hi estat amb poca nació? Sí. Però aquest no és el nostre cas, ni de lluny. Tampoc no és, per cert, el cas d'Escòcia.
“No pot ser que el castellà sigui una anomalia”, ens diu Albert Rivera, el líder de Ciutadans. Malgrat l'evidència de la falsedat, perquè mai Catalunya ha vist el castellà com a res anòmal, darrerament s'ha escrit força en termes massa similars. Eduard Voltas ha proposat “abraçar la llengua castellana” i considerar-la un element estructural del país però, al contrari de Rivera, ho proposa per tal d'expandir les complicitats catalanistes cap a aquesta comunitat lingüística. Crec que les respostes de Salvador Cardús o de Jordi Graupera han estat prou contundents, en el sentit que aquesta proposta obvia tant la convivència natural entre llengües a Catalunya com la feblesa estructural, social i política de la catalana (a banda, per cert, que també estaria bé que algú ens abracés a nosaltres). Però no volia tant entrar en aquest debat com subratllar la importància que cobra la identitat, el debat identitari, quan parlem de possibles o probables futurs polítics. Diu Enric Juliana (que acaba de presentar Modesta España) que els últims anys han afectat les relacions sentimentals entre Catalunya i Espanya, tot i que aconsella posar-hi diàleg i seny. Però fins i tot amb diàleg i amb seny, les emocions compten. I compten molt. Hi havia allunyament sentimental des de molt i molt abans de la sentència de l'Estatut, per entendre'ns.

Hem oblidat una cosa: quan diem que TV3 ha de ser en català perquè cal protegir aquesta llengua, o que fer del català llengua vehicular a les escoles respon a la mateixa justificació, ens estem fent certa trampa. No hi ha només una justificació filològica, educativa, de transmissió de coneixement o de protecció d'espècies en perill d'extinció. Podem dir-ho alt i clar, no crec que passi res: ensenyem en català i fem canals en català perquè aquesta és la llengua pròpia de Catalunya. Vol dir això excloure o arraconar les altres, o fabricar monstres monolingües? Tothom sap que no. Però no podem negar-nos per més temps que, a banda de salvar els mots (i fins i tot si estiguessin ja salvats), volem sobretot afavorir allò que ens sentim nostre. Com fa tothom en aquest globus, amb estat o sense estat propi. I aquest és el veritable quid de la qüestió: què és el que sentim com a nostre i què no. O què menys. I per què.
En el nostre cas, aquest tipus de qüestions són la base. Molt més que cap greuge financer o administratiu. Per això el debat sobre la llengua és un debat identitari, és clar que sí. I amb una possible o probable independència no caldria canviar gran cosa en la política duta fins ara envers la llengua, ni a favor ni en contra del castellà: l'única cosa que ens hem de preguntar de debò sobre l'endemà de la independència és què fem amb els Barça-Madrid de futbol. Tot plegat, de nou, emocions.

Article publicat al diari Avui el 26 de març del 2012

Artsi i nació

El nacionalisme ha estat enterrat diverses vegades en vida. També ha estat posada en qüestió la seva utilitat política moderna: les proves que demana Ignasi Llorente sobre el seu llibre són a la pàgina 73 (“el que poso en dubte és que el nacionalisme sigui una forma de fer política”), la pàgina 91 ( “els nacionalistes actuen des de l'immobilisme, des de la creença que la nostra forma de viure no ha de canviar”) o la 96 (“el nacionalisme pot formar part de l'esfera privada, igual que haurien de formar part d'aquest àmbit la religió i els seus preceptes”). Però a banda d'aquests dogmes, que només s'expliquen en clau de forçar diferenciacions artificials, al nacionalisme també se l'ha acusat de no poder entendre la contemporaneïtat. De fet, sovint se l'ha acusat de ser un moviment del tot anticontemporani. No parlem ara d'història sinó d'estètica, d'art i d'aposta cultural. Una mica com si el nacionalisme només pogués entendre de marines, de boscatges, de natures mortes, flors, violes i els nus de Ramon Casas.

En termes històrics i artístics, s'entén la contemporaneïtat com el període vigent en la memòria viva i s'ha convingut a situar-la a partir de la Segona Guerra Mundial. Què és el que faria veure el nacionalisme com un moviment incompatible amb l'estètica i l'actitud artística posteriors al 1945? Segur que no té res a veure amb el final del capítol bèl·lic, la derrota dels nazis i el començament de la guerra freda: possiblement té més a veure amb la reacció que va tenir el postmodernisme envers el període romàntic que el va precedir, l'entrada al món de la globalització i al capitalisme multinacional. Com que el nacionalisme és percebut per alguns sectors com un moviment conservador, més preocupat per mantenir tradicions i valors de sempre que no pas per evolucionar i obrir-se a nous prismes, seria teòricament incapaç d'afrontar el món contemporani. I el món global, valgui la redundància.

Només caldria enumerar noms: tant Tàpies com Dalí (encara sense carrer a Barcelona), Miró, Barceló, Montsalvatge, Pla o Espriu, entre molts d'altres, van retroalimentar el seu treball artístic amb una profunda posada en valor de les arrels i la identitat. Preguntem-nos si per aprendre anglès cal renunciar a tenir el nivell C de català, i l'obvietat de la resposta quasi ens farà abandonar el tema. Però sembla que alguns encara no han entès que, en molts casos, el sentiment nacional o de projecte col·lectiu ha impulsat decisivament determinades transgressions estètiques. Vam estar a l'avantguarda modernista i ho hem estat als corrents posteriors, sense haver-nos quedat en cap cas vetllant pels cànons artístics clàssics. La versió conservadora del nacionalisme té el seu equivalent també a la dreta i a l'esquerra polítiques: l'immobilisme i la por als canvis és una actitud del tot transversal, i més aviat ara el problema afecta (com és notori) el progressisme i el socialisme tradicionals.

Obrir el prisma creatiu, doncs, és del tot compatible amb enarborar una identificació nacional clara. Fins i tot desenvolupar un sistema d'arts visuals, com pretenem avui, té un vessant indefugible de construcció nacional: amb l'objectiu no de conservar sinó de dinamitzar i obrir els centres cap al públic, cap a les galeries, cap a la capital, cap al món i cap al lideratge de les últimes tendències. La mirada nacional del sistema d'art contemporani serà de tot menys conservadora. I això ha de valer per a tothom.

Article publicat a l'AVUI el 12 de març del 2012