dimarts, 15 de juny de 2010

El desodorant ha abandonat Bibiana



Diu que aquest infèrtil, absurd i abusiu ministeri d'Igualtat, a través de l'Institut de la Dona, ha denunciat la marca Axe per portar "onze anys vexant la dona" en les seves campanyes publicitàries. Ja ho saben, aquells anuncis on normalment el desodorant atorga fantàstics poders d’atracció del gènere femení a qualsevol gamarús que gasti la marca. Segons la incompetent autoritat, Axe "utilitza les dones com a objectes sexuals, éssers sense voluntat o autòmats".

No sé d’on provenen les 271 queixes que ha rebut la ministra Bibiana Aído pels anuncis de la companyia, però sens dubte estem parlant de 271 persones malaltes i malaltisses. No només sense sentit de l’humor, sinó sense cap sentit comú. Sense capacitat per a la ficció, sense intel•ligència, sense marge per a cap mena de creativitat o de metàfora. L’informe del Ministeri diu que en aquests anuncis "es representa a les dones com fàcilment manipulables, a qui els homes han d'orientar i la finalitat és estar sempre disponible per a respondre als desitjos masculins". Bé: frases que parlen per si soles. Absurditat feministoide plena d’exageracions i de ceguesa. Sí, als homes ens agraden (en general) les dones. No és que ens agradin: ens tornen bojos. Perdem la xaveta. I sí, una dona es fa molt més atractiva si està sempre disponible per a respondre als desitjos masculins: això és pur National Geographic, pura ciència, pura naturalesa, de la mateixa manera que les dones busquen sobretot aquell tipus d’home que s’acosti més al que sempre estigui disponible per als seus desitjos. I de la mateixa manera que una empresa contractarà el treballador que millor li respongui, i que així es fan els contractes de tota mena, i que així es busca la gent, i es troba, i es relaciona, i s’estima, o fa l’amor, o simplement folla. I simplement és només una forma de parlar.

Cal clausurar immediatament aquest nefast Ministeri, aquesta màquina de gastar diners i energies en petiteses, despropòsits, prejudicis i dogmes. En bruixeria de dona amargada. La igualtat mai ni ha consistit en negar els nostres instints, les nostres passions, però sobretot mai no ha de passar per capar la nostra creativitat i el nostre sentit de l’humor. Quan dic sentit de l’humor vull dir la intel•ligència. Som molts els qui els considerem gairebé sinònims: i aquesta ministra té el sentit de l’humor d’un mosquit, suposo que ja m’entenen. Deu ser que és rossa. Ai, perdó.

divendres, 4 de juny de 2010

Quin rotllo




Perdonin, però el reportatge que aquest dijous va emetre TV3 sobre la possibilitat de la independència de Catalunya (“Adéu, Espanya?”) el vaig trobar insofrible: només se’n salvava el començament, amb el resum històric dels països fet en clicks de playmòbil i algun paisatge bonic que mai no ho diries. La resta va ser d’un “déja vu” esperverant, arguments arxirepetits sobre les balances fiscals i els beneficis de la mesura, repassos a la nostra capacitat econòmica, dades jurídiques sobre la UE i sobre l’Estatut... perdonin, però em va semblar vell i llarg i estancat. Fa massa anys que parlem del mateix i ja ens sabem els arguments de memòria, i el reportatge de Dolors Genovès no aportava ni un sol enfocament nou o original. Insisteixo, llevat dels clics.

Després de l’emissió, la mateixa Dolors Genovès es posava a la taula del programa per a fer una mena de míting que francament em va semblar excessiu. No és que els reportatges i els seus creadors hagin de ser sempre objectius, evidentment, però en aquest cas la militància convençuda per la causa treia una profunda càrrega de valor al contingut de l’obra. Crec que van ser molts mimuts, massa minuts (es va fer llarguíssim) sobre plantejaments ja molt mastegats en aquest país. Què no hem dit del Québec, d’Escòcia, de Grenlàndia, del Tribunal Constitucional, dels greuges dins l’Estat,...? Què aportava el reportatge de dades noves, de confrontació d’idees, d’investigació? Què hem après que no sabéssim ja d’antuvi, quina és la raó última d’aquest reportatge? Alçar els catalans per lluitar pel seu propi futur? Aquesta no era més aviat la funció dels caps de propaganda?

Evidentment que estem en una ratonera, o en una peixera, i que per tant és normal que ens anem repetint les paraules i les cares dins d’un sol petit país. I és normal que, en lloc d’aconseguir passos endavant prou rellevants, ens recreem en el mateix sermó de sempre: però començo a detectar ja símptomes d’estancament. De rovell, de repetició d’un mantra, d’autoconvenciment infèrtil. Ep: que tot el que deia el reportatge era cert, en efecte. Però la veritat, la realitat, justament és el que ens té avorrits i fastiguejats. I si no sabem fer una altra cançoneta, també en el món de la creativitat o del periodisme, aleshores ningú s’interessarà mai per nosaltres. Avorrits, autocontemplatius, repetitius, monologuistes i sempre queixosos. Aneu que us moqui la iaia.

Publicat a El Punt el 5 de juny del 2010