dimarts, 15 de juny de 2010

El desodorant ha abandonat Bibiana



Diu que aquest infèrtil, absurd i abusiu ministeri d'Igualtat, a través de l'Institut de la Dona, ha denunciat la marca Axe per portar "onze anys vexant la dona" en les seves campanyes publicitàries. Ja ho saben, aquells anuncis on normalment el desodorant atorga fantàstics poders d’atracció del gènere femení a qualsevol gamarús que gasti la marca. Segons la incompetent autoritat, Axe "utilitza les dones com a objectes sexuals, éssers sense voluntat o autòmats".

No sé d’on provenen les 271 queixes que ha rebut la ministra Bibiana Aído pels anuncis de la companyia, però sens dubte estem parlant de 271 persones malaltes i malaltisses. No només sense sentit de l’humor, sinó sense cap sentit comú. Sense capacitat per a la ficció, sense intel•ligència, sense marge per a cap mena de creativitat o de metàfora. L’informe del Ministeri diu que en aquests anuncis "es representa a les dones com fàcilment manipulables, a qui els homes han d'orientar i la finalitat és estar sempre disponible per a respondre als desitjos masculins". Bé: frases que parlen per si soles. Absurditat feministoide plena d’exageracions i de ceguesa. Sí, als homes ens agraden (en general) les dones. No és que ens agradin: ens tornen bojos. Perdem la xaveta. I sí, una dona es fa molt més atractiva si està sempre disponible per a respondre als desitjos masculins: això és pur National Geographic, pura ciència, pura naturalesa, de la mateixa manera que les dones busquen sobretot aquell tipus d’home que s’acosti més al que sempre estigui disponible per als seus desitjos. I de la mateixa manera que una empresa contractarà el treballador que millor li respongui, i que així es fan els contractes de tota mena, i que així es busca la gent, i es troba, i es relaciona, i s’estima, o fa l’amor, o simplement folla. I simplement és només una forma de parlar.

Cal clausurar immediatament aquest nefast Ministeri, aquesta màquina de gastar diners i energies en petiteses, despropòsits, prejudicis i dogmes. En bruixeria de dona amargada. La igualtat mai ni ha consistit en negar els nostres instints, les nostres passions, però sobretot mai no ha de passar per capar la nostra creativitat i el nostre sentit de l’humor. Quan dic sentit de l’humor vull dir la intel•ligència. Som molts els qui els considerem gairebé sinònims: i aquesta ministra té el sentit de l’humor d’un mosquit, suposo que ja m’entenen. Deu ser que és rossa. Ai, perdó.

Sandro Rosell


Quan la gent vol canvi, vol canvi. I no el vol a mitges. Aquest era un bon argument per a creure que un desconegut anomenat Agustí Benedito pogués donar una sorpresa en les eleccions a la presidència del Barça, però encara ha resultat un argument molt millor perquè s’imposés la candidatura amb més possibilitats de guanyar. Cal preguntar-se doncs si les revolucions poden ser pacífiques i previsibles, i cal respondre afirmativament. HI ha revolucions ordenades i no sempre el més revolucionari és el més trencador. Benedito hauria estat una sorpresa però encara sembla que alguns no han entès el missatge: no havíem dit que volíem una sorpresa, havíem dit que volíem un canvi. Rosell l’ha materialitzat.

El gest de Rosell és excessivament tímid, però la seva timidesa funciona. La càmera l’estima i el micròfon no l’estima gaire, de forma paradoxal en un personatge que sembla passar vergonya sota els focus. El carisma de Laporta era immens, i m’hi he sentit molt a prop, però això no vol dir que no hi hagi altres tipus de carismes igualment vàlids i que no passen pel treure pit. L’estil és radicalment diferent: com va dir el nou president electe, no es tracta ja de dir “que n’aprenguin” sinó, en tot cas, “gràcies”. És el que deia, hi ha revolucions ordenades. Lògicament estic parlant de formes, de llenguatges, d’imatge: desconec del tot si Rosell té un model de gestió més o menys eficaç i no m’he interessat prou per les diferències de fons entre un sector i l’altre. Sé que Laporta ens ha dut molt lluny, i que ens ha ensenyat una cosa importantíssima, que és a perdre la por. Tal vegada amb Rosell, recuperarem les formes, d’entrada. Confio que el fons, però, no sigui radicalment oposat. Ens convenia divertir-nos, ser menys porucs, fer una mica de poesia. Crec fermament que això no és incompatible amb les bones maneres que sens dubte gasta Rosell.

El mateix per al país, doncs: hi ha una èpica que és civilitzada, una èpica de l’ordre. Es va dir que amb Laporta l’independentisme es posava corbata i això va ser d’un valor immens, que no entenc per què no succeïa més dins del Parlament que no pas dins d’un club com el Barça. Mirin si no l’independentisme parlamentari i reconeguem que les corbates, quan n’hi ha, són molt mal portades. Poca seriositat, poc estudi, molt de frikisme, molta bilis, molt nou ric. Molt de fum. Tal vegada, si fora del Parlament l’independentisme s’ha posat corbata, el catalanisme en general s’hi podrà anar entenent molt millor cada dia. Jo crec que això està succeint (sí, que n’aprenguin, Jan). Però em prenc això d’en Rosell com una metàfora del que succeirà i hauria de succeir a Catalunya: segurament farem la revolució, d’acord. Més d’hora que tard. Però la lideraran, necessàriament, els qui millor s’ho treballin.

Publicat a Elsingulardigital.cat el 16 de juny del 2010

divendres, 4 de juny de 2010

Quin rotllo




Perdonin, però el reportatge que aquest dijous va emetre TV3 sobre la possibilitat de la independència de Catalunya (“Adéu, Espanya?”) el vaig trobar insofrible: només se’n salvava el començament, amb el resum històric dels països fet en clicks de playmòbil i algun paisatge bonic que mai no ho diries. La resta va ser d’un “déja vu” esperverant, arguments arxirepetits sobre les balances fiscals i els beneficis de la mesura, repassos a la nostra capacitat econòmica, dades jurídiques sobre la UE i sobre l’Estatut... perdonin, però em va semblar vell i llarg i estancat. Fa massa anys que parlem del mateix i ja ens sabem els arguments de memòria, i el reportatge de Dolors Genovès no aportava ni un sol enfocament nou o original. Insisteixo, llevat dels clics.

Després de l’emissió, la mateixa Dolors Genovès es posava a la taula del programa per a fer una mena de míting que francament em va semblar excessiu. No és que els reportatges i els seus creadors hagin de ser sempre objectius, evidentment, però en aquest cas la militància convençuda per la causa treia una profunda càrrega de valor al contingut de l’obra. Crec que van ser molts mimuts, massa minuts (es va fer llarguíssim) sobre plantejaments ja molt mastegats en aquest país. Què no hem dit del Québec, d’Escòcia, de Grenlàndia, del Tribunal Constitucional, dels greuges dins l’Estat,...? Què aportava el reportatge de dades noves, de confrontació d’idees, d’investigació? Què hem après que no sabéssim ja d’antuvi, quina és la raó última d’aquest reportatge? Alçar els catalans per lluitar pel seu propi futur? Aquesta no era més aviat la funció dels caps de propaganda?

Evidentment que estem en una ratonera, o en una peixera, i que per tant és normal que ens anem repetint les paraules i les cares dins d’un sol petit país. I és normal que, en lloc d’aconseguir passos endavant prou rellevants, ens recreem en el mateix sermó de sempre: però començo a detectar ja símptomes d’estancament. De rovell, de repetició d’un mantra, d’autoconvenciment infèrtil. Ep: que tot el que deia el reportatge era cert, en efecte. Però la veritat, la realitat, justament és el que ens té avorrits i fastiguejats. I si no sabem fer una altra cançoneta, també en el món de la creativitat o del periodisme, aleshores ningú s’interessarà mai per nosaltres. Avorrits, autocontemplatius, repetitius, monologuistes i sempre queixosos. Aneu que us moqui la iaia.

Publicat a El Punt el 5 de juny del 2010