La llibertat. Woody Allen.

“Whatever works” és una nova interpel•lació directa de Woody Allen a la nostra llibertat, a la nostra perduda espontaneïtat. És clar que des d’una certa exageració, la dels personatges situats en circumstàncies amoroses extremes, però és a través d’aquesta exageració que acaba penetrant aquest profund sentit del liberalisme del qual tant presumim de vegades i massa poques vegades exercim. Un liberalisme que no és llibertinatge, que no és campi qui pugui com es podria pensar parlant d’Allen, sinó que beu d’un sentit de la responsabilitat molt profund. Dit d’una altra manera, la pel•lícula, que agafa tots els conflictes amorosos possibles (home gran/lolita ignorant, gai inconfès, dona sexualment reprimida, valors cristians mal entesos, trios, enamoraments prohibits...), acaba concloent que com que tot és una mica absurd, com que els sentiments no sempre es poden ni s’han de racionalitzar, “whatever works” ja estarà bé si ens fa sentir més vius. Més nosaltres mateixos, més reconciliats amb el món, amb la vida que és tan curta.

“Fes el que vulguis” no és una màxima frívola: només ho sembla. La sentència amaga una profunditat que ajuda a entendre que el sentit liberal de la vida va molt més enllà del “laissez faire” o del tot s’hi val, sinó que la llibertat només existeix de debò si és sòlida. Si és una mica meditada. “Fes el que vulguis” demana, en definitiva, una cosa molt important: saber què vols. Saber què vols ara mateix i saber què vols a mitjà o llarg termini, o com a mínim intuir-ho. I, després, gosar fer-ho. Tot plegat una tasca que és prou difícil en el nostre dia a dia, immersos en les nostres circumstàncies, condicionaments, pors i conservadorismes. Per això Allen és com una dutxa freda, reparadora, reveladora: perquè ens desintoxica dels missatges que ens sobren, i ens posa davant dels missatges que realment han d’importar-nos. Ens obliga a pensar en valent. Que no vol dir a deixar de tenir por, o a deixar de tenir respecte.

“Whatever works” és, a banda d’això, una cosa semblant a una obra mestra. Una obra de teatre desenvolupada a través d’una càmera, amb diàlegs enginyosos i caracteritzacions rodones, amb la sensualitat de l’ull d’Allen i uns recursos musicals (que hagi escollit Beethoven, evidentment, a mi m’ha matat del tot) que serveixen com a gran metàfora i millor acompanyament. Vagin a veure-la i reflexionin. En un món veritablement lliure, en el fons, ningú no els està jutjant: només vostès mateixos. I amb severitat.