dimecres, 25 de febrer de 2009

Penélope Cruz


(publicat a Elsingulardigital.cat el 25 de febrer del 2009)

Si aquesta secció es diu “la Catalunya real” és per la ironia del llenguatge: vinc a voler demostrar que no hi ha Catalunya més real que aquella que som capaços de construir a través del nostre imaginari, de la nostra ficció pròpia, de les nostres il•lusions. Dit d’una altra manera, la “Catalunya real” és aquella que volem que sigui si és que ho volem de debò, i no la foto fixa de barriada que se’ns volia posar als nassos des del socialisme cosmopolita. La Catalunya real és la Catalunya que sapiguem imaginar de la mateixa manera que l’Espanya real és aquella que se sap construir a si mateixa. La idea d’Espanya. Una idea d’Espanya. Que pot ser guanyadora o perdedora.

Penélope Cruz encarna l’Espanya guanyadora, i que a més a més guanya sense arrogància. Des dels orígens humils, des de la cultura de masses i fins a les portades més internacionals. Penélope Cruz encarna els fruits d’una cosa que feia temps que teníem oblidada, i que és aquella “movida madrileña” que va aplegar la cultura espanyola en un torrent de creativitat i d’avantguarda. Diran que és cultura massa popular, massa vulgar, però jo respondré que la popularitat i la vulgaritat ens han faltat a Catalunya. Hem exagerat el noucentisme fins a no poder concebre “mogudes madrilenyes” a casa nostra: fins i tot el rock català dels anys noranta era assenyat, fins i tot les lletres de Sangtraït eren ben mesurades. Penélope Cruz és la filla d’una època on se’ns va aconseguir atrapar amb Mecanos, Alaskas i Toreros Muertos. La parella de moda era ella i Nacho Cano, no cal dir res més. Deu el seu triomf cinematogràfic a un fill de la mateixa moguda, Pedro Almodóvar, encara que Bigas Luna també hi posés de la seva part. Penélope Cruz ha aguantat tots aquests anys gràcies a haver tingut un imaginari al darrera on figurar en la part alta del retaule, gràcies a haver tingut una cultura (pop, sí, però cultura) i un moviment al darrera. Penélope Cruz i el seu òscar, vull dir, no són casualitat. Són fruit de la perseverança, de la força i de la il•lusió col•lectiva.

És guapa, jo sí que ho crec. N’és molt, de guapa. Però també és bona actriu, sense arribar a un nivell que li hagi aconsellat aspirar a més que un triomf en la categoria secundària. No és una gran estrella però és una estrella. Ve d’una galàxia que potser ja queda una mica vella, una mica llunyana, però de la qual encara ens arriba una llum prou digna i intensa. Brilla ella i brilla Bardem, des de “Jamón, jamón” fins avui dia. Ara ho fan sota la batuta de Woody Allen. Mentrestant, amb tota l’estimació del món, Joel Joan i Lloll Bertran prenen una copa en un racó del bar; Paco Mir comenta un quadre amb Jordi Basté; i el pobre Joan Pera no ha tingut ni tan sols cap d’aquests papers quaternaris. Ens ha faltat força col•lectiva, ens ha faltat ser més simpàtics al món, ens ha faltat creure en nosaltres. Mai no és tard.

dilluns, 23 de febrer de 2009

Mascle ibèric


Ara que a Madrid només es parla de jutges caçadors i de ministres caçats, s'enfila el debat sobre la cacera. Quantes llicències i permisos fan falta per poder matar un cérvol o un porc senglar o una óssa del Pirineu. I s'enfronten tots els arguments i prenen la paraula aquells que tot sovint veiem despullats enmig del carrer, tacats de sang, no se sap si per denunciar el comerç de pells o bé per escandalitzar les àvies (ja curades d'espants). En tot cas, la cacera és una disciplina que sempre m'ha semblat esnob. De la mateixa manera que als toros el tema principal no és la matança, sinó la colossal horterada, en el cas de la cacera hi ha aquesta absurda exhibició de testosterona. Que valent, noi. Després ve l'esport, esclar, i de ben segur que hi ha tota una cultura interessant al darrere: però em costa de recordar una foto tan antiestètica com la de Garzón vora l'animal abatut, agenollat més en posat de Monument a l'Heroi que no pas de foto de record. Veni, vidi, vinci. Més que un cérvol, semblava que havia disparat contra Pinochet. Hi ha aquesta covardia, aquest punt xulesc i latifundista, que en alguns casos segur que amaga greus disfuncions en l'autoestima. Pel fet de matar espècies amb noblesa (si matessin gossos de ciutat la cosa tindria menys glamur, però molts ho agrairien) es pensen que marquen més paquet. Quan és prou conegut que el paquet només es marca amb l'astúcia (preguntin-ho, si no, a Puigcercós) i que els toreros la tenen petita. O no ho sabien?

diumenge, 22 de febrer de 2009

Cap de setmana a Madrid


Per gentilesa d'un gran cunyat, el cap de setmana a l'hotel Urban de Madrid ha estat insuperable. A banda d'haver pogut comprovar l'immens avantatge que té la ciutat en comparació amb Barcelona, especialment en dinamisme cultural i econòmic, i d'haver gaudit del millor hotel que he visitat en cap ciutat, ha estat també un plaer trobar-me per fi cara a cara amb la Maja Desnuda i també amb l'estàtua a Llucifer (a la foto). L'únic monument eirigit, en tot el món, en honor a l'Àngel Caigut. Va aixecar força polseguera fa uns anys: una cosa és retratar el mal, i posar-li banyes, però una altra és fer-li un monument i posar-li les justes ales d'arcàngel. La major part dels qui passegen pel Retiro no semblen saber de què es tracta. Suposo que la majoria consideraran més diabòlica la sensualitat femenina pintada per Goya. Ha estat un plaer immens, Maja. No pateixis que tornaré a visitar-te.

dilluns, 16 de febrer de 2009

Els Cure


No m'esperava que, després de tants anys, The Cure tornés a fer coses tan boniques. Quan el senyor Smith es posa positiu, són els millors. Als seus peus.

Flors a Eluana


Ja no és el cas de la italiana Eluana Englaro, sinó tots nosaltres, els qui tard o d'hora sabem d'algú del nostre entorn a qui han decidit desconnectar. Perquè ja no hi havia res a fer, perquè patia, pel temps que duia enganxat a una màquina o pel que sigui. Ara bé: vegetal ho seràs tu. És argument de veritable col bullida, de veritable cogombre amb romesco, aquell automatisme de dir "és que ja era com un vegetal". Mort el gerani, morta la ràbia. Hi ha testaments vitals que amb tota coherència determinen no existir si no ha de ser unplugged, i també quan un ancià decideix marxar a una residència és sovint perquè reconeix que necessita traslladar-se a un medi menys hostil. Em sembla impecable. Però aquesta lògica de jardiner que serveix per a resoldre ben bé d'arrel els problemes, sense detenir-se ni un segon a pensar si com a mínim aquella planta en concret no serà una espècie protegida, o no ho sé, un arbre monumental, és una lògica que quasi hauria de ser tan perseguida com la promoció dels genocidis. Abans de dir l'adéu definitiu a l'Eluana, els seus familiars van mirar-la com allò que era. Van cuidar-la com es mereixia, des de la dignitat que tenia i més enllà. Davant de dilemes com l'eutanàsia o de l'avortament n'hi ha que apliquen la lògica del tubèrcul, segons la qual suposo que tot tetraplègic deu ser un ficus amb rodes. I tota paràlisi cerebral deu ser una anomalia caducifòlia, i un fetus deu ser una llentia. Han fet bé d'apagar l'Eluana. Han estat persones.


Publicat a l'AVUI el 16 de febrer del 2009

diumenge, 15 de febrer de 2009

dimarts, 10 de febrer de 2009

Benjamin Button

Un relat de F. Scott Fizgerald, El curiós cas de Benjamin Button, ha estat dut al cinema. Starring: Brad Pitt. La fidelitat a la història original es basa en la idea d'un home que neix vell, i que va rejovenint a mesura que passen els anys. En canvi ella, Cate Blanchett, segueix el natural procés de degradació i acaben trobant-se al bell mig dels dos trajectes oposats. Sovint pensem sobre la vellesa i sobre la mort, i fem càlculs sobre la pensió que cobrarem si és que la cobrem. N'hi ha que es passen la vida donant voltes al testament o a l'epitafi. Una de les imatges que més he celebrat els últims mesos ha estat la d'un calendari de noies sense roba, d'aquells que es troben als tallers: després de dues hores de visita (literària) pels racons desconeguts del tanatori de Sancho de Ávila, interessantíssims, fou agradable veure penjat aquell calendari enmig de la rutina diària del gran taller de taüts. Un toc de vida i d'humor enmig de fustes mortuòries. En Punset parla sovint d'un grafit significatiu: "Hi ha vida abans de la mort?". Vet aquí la pregunta. Hi ha gent que es casa pensant "aquesta és la dona amb qui vull tenir fills i envellir". I és molt bonic i molt correcte, però alhora molt pobre. Insuficient. Dit d'una altra manera, si un dia la meva parella m'assegura que està amb mi sobretot per tenir fills i per envellir junts, m'aixecaré de la taula i segurament s'acabarà la nostra història. No sense abans esbrinar amb quin home ha estat fent tota la resta.

Publicat a l'AVUI el 9 de febrer del 2009

dimarts, 3 de febrer de 2009

Afers exteriors

29è premi Ramon Llull. Guanya en Carles Casajoana, ambaixador d'Espanya al Regne Unit. Al sopar l'acompanyem una bona mostra del món literari, editorial i periodístic català. I també el president Montilla, i el conseller Tresserras, i el vicepresident Carod-Rovira. La feina que s'està fent amb les delegacions catalanes a l'exterior és prometedora: el vicepresident diu que abans no hi havia hagut valor ni decisió, però també haurà d'admetre que l'actual Estatut facilita les coses i amplia el marge d'actuació per a tenir una política exterior més digna. Mig fictícia, però útil. Andorra ens acull amb una hospitalitat impecable i l'acte surt rodó, sobretot perquè no hi ha discursos. I Andorra ens recorda sempre, a l'hora de tornar, la direcció a Espanya. Aquest estrany bocí de sobirania que parla en català al món signa acords de col·laboració amb la Generalitat, que pidola diners a Zapatero, i nomena en Bargalló delegat del que sigui. Caldrà aprofitar aquesta nova fal·lera per a la política exterior i posar-nos a fer diplomàcia seriosa. En Carles Casajoana és un diplomàtic de carrera, que representa Espanya però que quan escriu pensa en Catalunya. Una anomalia que s'encarrega de recordar-nos el guàrdia civil que ens vexa el maleter. Proposo formar diplomàtics, no amateurs: una escola de diplomàcia oberta als futurs ambaixadors de qualsevol país. Amb seu a Andorra, per coses de la sobirania seriosa. Conec unes hectàrees que també prometen, i bé, les promeses s'han de complir.

Publicat a l'AVUI el 2 de febrer del 2009