dimecres, 28 de gener de 2009

Enfonsar

En Quim Monzó és una persona autoritzada per dir que el país s'enfonsa. Ho va dir fa pocs dies, en una xerrada amb Jordi Pujol, que al seu torn exigia injeccions de moral i reclamava a Monzó la seva responsabilitat: ara més gran, va dir, que la de l'expresident. Això de la responsabilitat mirem-nos-ho bé, perquè tant en Monzó com alguns dels qui escrivim sobre això tenim un dilema: o bé (amb major o menor autoritat) certifiquem que en efecte el procés de regionalització va a una velocitat immensament més alta a la que avui autoritza la normativa vial, o bé ens dediquem a injectar ànims. Quina actitud és més responsable, la de l'escèptic que es cura en salut o bé la de l'optimista irreductible? Optimista se'ns presentava Carme Chacón en el lema més cínic de la dècada, i "optimist" també és el nom que reben unes embarcacions dirigides a menors de 15 anys: és a dir, gent immadura. Encara en clau nàutica, Félix de Azúa comparava l'any 82 Catalunya amb el Titanic i no fa gaire un editor català em definia a mi (i a d'altres) com "els violinistes que intenten que no s'escampi el pànic". Què és més responsable, tocar Nearer, my God, to Thee o bé In the Mood de Glenn Miller? Com que els actes de fe no es porten, volem més Veus del Pamano, i Manel, i Antònia Font, i que facin les Amèriques i les Alemanyes. And the Oscar goes to Penélope Cruz: qui ens ho havia de dir, Pene? T'enfonses si et canses de nedar. Però en conec un que quasi va morir ofegat al mar per un atac de riure.


Publicat a l'AVUI el 26 de gener del 2009

dilluns, 19 de gener de 2009

Dones i nens

Arribar a la cinquantena obliga a presenciar escenes horroroses. Un gran amic que es troba en aquestes desgraciades circumstàncies m'ha parlat últimament de la seva filla. La seva nina, la baldufa, l'alegria de la casa, el seu àngel, la seva raó de viure. Un dia, de sobte, a la nena se li acut tenir 16 anys i dir a la seva mare, davant la injecció de vacuna que per al càncer d'úter es fan avui tantes noies, que a ella no li farà cap efecte. Que, mare, que ja no sóc cap nena. He seguit les vivències del meu amic des de fa una bona colla d'anys i prometo que mai no l'havia vist tan contrariat: o sigui que ja està, que tot s'ha complert, que "el alma le estaba cambiando de niña a mujer i que ja volava sola. Va tenir ocasió de conèixer el delinqüent que sucava dins la seva nina, un noi de bona actitud i bona referència que alguna vegada havia passat per casa mostrant una gran amabilitat davant l'escepticisme del seu projecte de sogre. Li hauria arrencat alguna cosa més que el somriure. Doncs bé: resulta que fa pocs dies ella comunica que l'ha deixat. És que m'avorria, pare. I han sabut que el pobre noi està immers en un complet desconsol, esgarrifat per l'estocada, perdut com un gos sense collar. I jo què faré ara sense tu. El meu amic va deixar automàticament de pensar en pureses trencades i va quedar inundat d'un gran sentiment de solidaritat. De ben segur que el primer desamor és saludable: però hauríem corregut tots dos a abraçar-lo. Imparable consciència de gènere.

Publicat al diari AVUI. 19-01-2009

dilluns, 12 de gener de 2009

La solució total

Ha baixat l'índex de mortalitat a les carreteres i això, diuen, té una correspondència directa amb la nova normativa que limita a 80 km/h la velocitat per als accessos de Barcelona. Basant-se també en això, ara volen limitar-la a 40 km/h segons el trànsit del moment i altres mesures semblants. La baixada del nombre d'accidents desmentiria la voluntat recaptatòria i demostraria que les mesures són bones i efectives. És que la solució (estúpids) passava per prohibir. Tu, quan vegis un problema, prohibeix. I si continua havent-hi contaminació i morts a les carreteres, que prohibeixin la circulació. O els cotxes. Hi ha menys morts després de la norma, evidentment: i si prohibim els refredats, també en baixarà l'índex. Però la qüestió és si la norma té sentit, és proporcionada, millora les nostres vides de forma raonable. On posem el preu. El que ens fa por és la mort? És aquest el tema, el nombre de morts? Doncs si ens preocupés tant el nombre de morts diaris, destinaríem diners a posar un hospital a cada cantonada. I un vigilant. I un monitor de gimnàstica per habitant. O és que no valorem el plor d'una mare? Quant val el plor d'una mare? No val el preu d'una ambulància a cada porta, i sí el preu dels 80 km/h en plena autopista (de peatge)? Així ho ha disposat el govern. Ha vist un problema i l'ha "resolt". Un mètode infal·lible per a tot, fins i tot per al conflicte Israel-Palestina. Prohibim-los. Vull dir prohibim els israelians, és clar. O és que no m'expressava prou bé?

Publicat al diari AVUI. 12-01-09

dilluns, 5 de gener de 2009

Decadència

Aquests primers dies de l'any m'ha caigut a les mans la Historia del nacionalismo catalán, d'un tal Maximiano García Venero, dos volums publicats l'any 1967, en ple franquisme. Es tracta d'un exhaustiu repàs a la catalanitat ("geografía, lengua, economía y derecho") amb el propòsit de desmuntar les bases del catalanisme una per una. Decret de Nova Planta? Home, no pretendríeu funcionar amb institucions medievals! Identitats diferenciades? Però si Espanya les ha acollides sempre! Etcètera. Interessantíssim, de debò. Tot i així, hi ha un capítol que m'ha semblat especialment revelador: la unió entre els regnes d'Aragó i Castella, els segles XV a XVII, en què el Segle d'Or d'allí va contrastar amb la decadència econòmica i cultural catalana. Dos segles de (diguem-ne) "federalisme" respectuós amb les nostres institucions, i nosaltres entrem en decadència. El mateix Nicolau d'Olwer (titllat d'integrista en el llibre) ho va atribuir a la pèrdua de la independència però també a la glòria política i econòmica de l'Espanya postcolombina. Catalunya va tancar els ulls al món i només els va tenir per a Espanya, i en això es recrea el bentrobat Maximiano: ningú no us oprimia, durant aquests segles. Us autogovernàveu i hi havia pau. Però, ai!, us vau perdre el Renaixement. Crec que és una bona lliçó per als temps actuals, en què molts han parlat de "decadència": no tenim perdó si ara hi entrem. I no hi ha perdó possible per als qui, des de dins, ens hi col·loquin. Plantem-los cara.

Publicat al diari AVUI. 5-01-09