dimecres, 28 de novembre de 2007

El deure de decidir

Durant aquest any tempestuós he après diverses coses importants. Preciso que ara em refereixo a mi, a la meva vida, o allò que els partidaris dels circumloquis anomenarien l’esfera personal (d’esferes personals recordo tenir-ne poques, amb prou feines les de l’arbre de Nadal), tot i que potser també m’aconsellarien precisar que parlo de “la meva persona” (no ho sé,em miro les butxaques i no hi veig cap personeta habitant-hi) o fins i tot indicar que ara estic parlant de mi “com a persona”. Tant se val, parlava demi. Com a persona o com a capsa de pastilles Juanola, aquest any m’he topat amb el deure (i no només amb el dret) de prendre decisions. Un estat d’indecisió no pot allargar-se excessivament o, dit d’una altra manera, els dubtes primer es tenen però passats uns mesos es caguen. Quan es tracta de coses transcendentals, o de veritables dilemes personals o col·lectius, arriba un moment que el dret a dubtar i després a decidir acaben convertint-se en deures. I per tant (i ara n’extrec la conclusió social), si bé ja érem conscients del nostre dret a decidir abans que Artur Mas en parlés, el missatge de la conferència convida a pensar que va arribant l’hora de complir amb el deure d’exercir-lo. En diversos àmbits. I sempre tenint encompte que el dret a decidir du incorporat el constitucional, estatutari, universal i inalienable dret a equivocar-se.

El President Maragall, en un dels seus desafortunats moments estel·lars, va afirmar que Catalunya era com una dona maltractada. Ho recordàvem fa uns dies amb en Tremosa arran, justament, de la propera manifestació del dia 1 de desembre que apel·la al nostre dret col·lectiu a decidir. La concentració no només vol ser un recordatori testimonial del dret, sinó un recordatori del deure: de fet, la seva convocatòria ja és una decisió mateixa. La de sumar-s’hi o no, també. Com en el cas d’una dona maltractada o, sense haver d’arribar a aquests extrems, d’una parella en crisi, el descobriment d’una obvietat com que existeix el dret permanent a la separació es produeix només quan algú dels dos s’autoimposa el deure de prendre alguna decisió. Després la decisió serà una o l’altra, i evidentment que hi haurà dubtes fins i tot després d’haver-la presa, però sense aquestes accions el dret és com si no existís. L’acció té més a veure amb el deure, un deure que és bàsicament moral i que no admet grans demores. Quan arriba l’acció és quan ve la reflexió de debò, que és la reflexió sobre la llibertat.

El Departament d'Acció Ciutadana i Participació ha llençat una campanya adreçada als més joves que els parla de l’amor lliure, una flagrant i absoluta contradictio in terminis. L’amor no pot ser lliure perquè l’amor és justament un lligam, que crea hàbits intensos i afectes permanents i obligacions morals (i legals). Si el que pretén dir-nos aquesta campanya és que podem trencar sempre que vulguem amb la nostra parella, gràcies però ja ho sabíem: i els més joves també. Però la campanya no es refereix a això, sinó que se’ns fica a casa per parlar-nos de la gelosia i de les “bronques”,com si una veritable relació amorosa pogués deslliurar-se d’ambdues coses. L’amor no és lliure i ni tan sols la llibertat no és lliure, perquè sempre vius encadenat a alguna cosa, ja sigui la parella, l’exparella, la solteria, el caprici, la festa, la feina, el remordiment, la consola de videojocs o la vida monàstica. Fins i tot en la màxima solitud i aïllament ens trobarem lligats a una cosa indefugible: en efecte, es tracta d’allò que els complicats en diran “la nostra persona”.

El dret a a decidir porta inherent el deure de fer-ho quan el col·lapse esdevé insalvable o quan no hi ha rastre d’amor. El grau de llibertat que tenim és el de poder trencar aquest lligam, però sempre tenint en compte que la llibertat s’acaba aquí: que després vindran altres lligams, i altres dificultats, i “bronques”, o gelosies, o lamentacions. Catalunya serà lliure potser durant uns dies, els del referèndum i la corresponent proclamació, i és més lliure cada vegada que es recorda a si mateixa els seus drets. Però ara, més que un dret, tenim un deure: el d’afavorir i empènyer una decisió que ja fa molt de temps que està presa.

Publicat al diari AVUI. 28-11-2007

dimecres, 14 de novembre de 2007

Una cosa o dues

No sé si vostès ho deuen haver notat, però hi hacomuna tensió tensa als carrers de Barcelona que em sembla que no havia existit fins ara. Potser són imaginacions meves, però aquella mirada del conductor d’autobús, només per una petita passa en fals d’aquest escriptoret, que es capficava en les seves coses, no era gens normal. Era per trucar directament a la policia, vaja. Però és que el mateix dia al quiosc un client i el venedor quasi van arribar a les mans per una colossal collonada com és un descuit a l’hora de reservar els seus diaris de cada dia. Ah: i moltes ambulàncies. Moltes, moltes ambulàncies. De vegades penso que és broma, un muntatge, una mala jugada d’una espècie de Show de Truman en què m’han ficat i del qual prendré total consciència quan em caigui un focus del cel.No se n’han adonat? Sonen contínuament, escandalosament (és clar que, si tots estem reaccionant com determinats conductors o quiosquers, no m’estranya que acabem patint una plaga de taquicàrdies).Però com que no hem vingut a viure per a no fer res, almenys una cosa o dues podríem provar.Una: asserenar-nos una miqueta i deixar de veure l’entorn com una amenaça; dues: fer molt d’esport, i molt de sexe, i sortir al carrer ja satisfets de les nostres necessàries acupuntures morals.

Tampoc no és normal la depressió de cavall que impera al govern i a l’oposició, o en determinats àmbits periodístics. El mateix president Montilla ja no parla de pessimisme poc recomanable sinó de cabreig col·lectiu: expressió tardana i cínica, però exacta. Els republicans s’han apuntat ràpidament a derivar d’aquest nou capítol que independència, i que tenint en compte les actuals circumstàncies independència, i que jo no em dic José Luis sinó que independència, i que el temps que farà demà independència. La riquesa, fermesa i credibilitat dels nostres discursos ja són àmpliament conegudes arreu de l’Estat i del món mundial, i la nostra suposada desafecció ja està segurament ben apamada. Jo no sé exactament quin és el discurs més adequat per a pal·liar aquest estat d’estrès general, potser aquesta seria més aviat una feina per al doctor Corbella o per a Julie Andrews, però sí que sé que sens dubte caldrà anar més enllà dels arguments racionals. De vegades fem cas del seny i tot va molt bé, però, de tan bé que va, tot acaba anant desastrosament. I com que no hem vingut a viure per a no fer res, almenys una cosa o dues podríem provar. Una: repassar els primers paràgrafs de La nacionalitat catalana, de Prat de la Riba, relatius a l’hivern i la primavera dels pobles; dues: deixar de restar i de dividir i posar-nos a fabricar les nostres armes de construcció massiva.

No pretenc frivolitzar una situació delicada, ni simplificar les solucions, però sí que és obvi que aquesta mala llet satànica que tot ho envaeix ja no pertany al terreny de l’anàlisi racional sinó que ha passat a l’àmbit dels estats anímics. Hi ha responsabilitat governamental o política en aquesta atmosfera decadentista, evidentment, però és més interessant i més útil incidir en la responsabilitat individual, que és on recau al capdavall la resposta de si hi ha futur o no. I com que no hem vingut a viure per a no fer res, almenys una cosa o dues podríem provar.Una: asserenar-nos una mica; dues: que cadascú faci la seva revolució sexual; tres: repassar la primavera dels pobles; quatre: sumar i multiplicar amb els qui en saben; cinc: anar tots a la manifestació de l’1dedesembre; sis: llegir molt Alzamora; set:no pagar al bar on no entenguin “un cafè”; vuit: fer coses, iniciar projectes, organitzar fòrums encara que siguin en forma de xocolatada; nou:comprar compulsivament el nou disc de La Casa Azul (en una peça del qual s’inspira l’estructura d’aquest article); deu: passar-nos-ho bé fins i tot davant dels conflictes inevitables, somriure amb la lluita; onze: engegar amb intel·ligència una revolució diària; dotze: cridar si fa falta, cantar pel carrer com si ens acompanyessin campanes i trompetes; tretze: fer-nos de mare, vetllar per nosaltres mateixos; catorze: fer-nos de pare, ser severament autoexigents; quinze:no tornar a fer mai president ningú que demà no demani la dimissió de la
ministra.

Publicat al diari AVUI. 14-11-2007