Entre homes

Encara quan et miro em pregunto quan va començar aquesta inèdita fascinació cap a algú del mateix sexe. No m’havia passat mai. Entre tu i jo al principi hi havia poques paraules,de fet no arribàvem a creuar-ne cap ni una. Només hi havia aquelles teves mirades negres, vertiginoses, que des de l’absència de diàleg em duien a imaginar les coses que devien passar-te pel cap o pel cor. Recordo que hi endevinava la ferma determinació de menjar-te el món i tal vegada de conquerir-me l’ànima, però només podia fer que suposar-ho. Encara vaig trigar unes setmanes a reconèixer que alguna cosa nova brollava dins meu, i a preguntar-me de forma quasi natural on t’havies ficat durant aquesta trentena d’anys. Al principi només et coneixia de borrosos retrats en blanc i negre. Però després va arribar-me aquesta mirada teva, mig d’enfadat mig de trapella, i aquests gestos bruscos, com de bosc, com de qui no s’atura massa a pensar el rumb que pren. Mica en mica i amb paciència vaig anar descobrint-te, fins que allò que havia començat com un aprenentatge mutu, subtil i silenciós, va anar esdevenint una cosa molt més important. I, per a alguns, difícil d’entendre.

No em fa cap vergonya dir que m'agraden els teus cabells rossos ben suavitzats i com et queda el nou xandall, que llueixes amb tanta satisfacció. El teu talent per a la música, el teu ritme davant d’un piano, i també la teva habilitat amb el pinzell o simplement amb un bolígraf de despatx. Allò que més ens diferencia és aquesta incorregible dèria de córrer, d’agafar les cames i posar-les a treballar, ja sigui per les voreres de Barcelona o pels camins de pedra més costeruts. Tens aquesta constitució, d’esquena ampla i cuixes fermes, que és el que et deu empènyer a cremar tanta energia a cops de carrera o a agafar la bici sempre que t’és possible: cosa d’esportistes. L’altre dia et mirava mentre dormies i m’adonava que també ho fas amb ganes, amb presència, amb masculinitat, com si qualsevol persona que dormís al teu costat pogués tenir la intensa sensació de trobar-se ben protegida i resguardada. Respires sense contemplacions, absorbint el somni com si t’hi anés la vida, que és la mateixa manera que tens d’estar despert. T’abraço com si et fes una pregària, com si abracés la bellesa del món. De gustos cada dia ens posem més d’acord, mai no hauria dit que vibraries amb els Franz Ferdinand. I amb la resta de la gent ets simplement encantador, guardes les formes, coneixes els límits, tens un sentit de l’humor finíssim que és una de les coses que més t’envejo i que més et transformen en una gran promesa. No és estrany que parli de tu amb qualsevol persona que em trobo. I això que són molts els qui, fins que t’arriben a conèixer, se sorprenen que això m’estigui passant precisament a mi.

Ara que has decidit que ja tens prou pèls a la cara com per afaitar-te un cop per setmana, ara que sovint ja ens afaitem al mateix temps (amb l’orquestra de Benny Goodman als altaveus) i que fins i tot ens dutxem junts i ens ensabonem l’un a l’altre, ara que em pentines i m’esculls les sabates, m’adono de com necessitava estimar algú com tu. Això dels sentiments és complicadíssim, un veritable maldecap, vas i véns i tornes i tot sembla fràgil i a punt d’esfondrar-se. Però tu, amb aquests fonaments musculars més ben posats que els meus i amb aquesta rialla inabastable, has aconseguit que se m’hagin trencat tots els esquemes i que hagi pogut conèixer una nova dimensió de l’amor. Si tu respires pel món com si t’hi anés la vida (cosa que hauria de ser norma universal), a mi la vida m’hi va amb el teu benestar i amb la teva simple presència. L’amour est un oiseau rebelle.

To això ho reconec ara, passats tres anys del dia que et vaig conèixer, quan ja no hi ha gaires misteris però quan el futur encara és gran per a nosaltres. Aquest món necessita homenots com tu i tinc la sort de poder considerar-me el teu millor amic per ara. I que duri.No fa gaire era en Francesc Orteu qui en aquest diari afirmava que tenir fills pot canviar el cos de la dona, però que sens dubte canvia l’ànima de l’home. Potser no arribaràs mai a saber com era jo, Xavier, abans que nasquessis. Abans que em portessis a la vida.

Publicat al diari AVUI. 19-09-2007