dimecres, 21 de març de 2007

Normes per a Montilla

Aviat es presentarà en públic la segona edició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, presentació que anirà acompanyada de diversos actes de solemne benvinguda.No n’hi ha per amenys, tractant-se de la nostra norma suprema, aquella sense la qual no hi ha Estatut ni Constitució que valguin, com tantes vegades he suggerit i subratllat amb creixent vehemència (i solitud).Sembla que dilluns que ve els acadèmics en lliuraran un exemplar al president de la Generalitat, que fa cursos de perfeccionament de la llengua del país que presideix, i als presidents dels altres territoris de parla catalana.També diuen que, malauradament, no vindrà ningú dels estats francès ni italià, ni per descomptat el president de la Comunitat Valenciana, al qual segurament un diccionari castellonenc/alacantí-alacantí/castellonenc faria més gràcia i servei. I diu fins i tot que l’esdeveniment anirà acompanyat d’espots publicitaris amb famosos com Maria de laPau Janer (veïna d’unes ratlles més avall), Toni Soler o Júlia Otero, la qual circumstància aprofitarem per comprovar si no em ratllis serà una expressió tolerada dins les noves accepcions normatives que ens han de regir. I és que parlen de 2.422 termes nous:som una identitat, ja es pot veure, en constant evolució.


Diu que per primerea vegada "cabró" podrà ser usada coma insult, per la qual butlla donem les gràcies, i que els acadèmics ja han acceptat que Catalunya dugui pírcing, entre altres coses.No sé si hauran tingut temps de pensar en la incorporació d’altres termes forjats durant aquests anys, com per exemple el de les populars i graciosíssimes maragallades: digui’s del resultat d’aquell comportament polític que consisteix a fer declaracions absurdes aconseguint consumir els nervis d’amics, coneguts, saludats i adversaris. O bé blindatge competencial: es tracta d’una armadura hermètica feta de llauna fina, dins la qual una comunitat pot sentir-se més o menys protegida fins que bufa un petit cop de vent de tarannà constitucional. Caldria també parar compte a vexació, en el qual terme a partir d’ara s’incorporarà qualsevol manifestació artística, gràfica o publicitària on aparegui una dona envoltada d’homes, fent el que sigui, especialment si el que fan té alguna intenció sexual (seria bo, en aquest punt i ja que ens trobem en el terreny normatiu, que el diccionari establís també la multa o la pena que correspongui). I per descomptat haurem de donar la benvinguda al nou terme socialpatriotisme, que és aquella forma sana d’entendre el món per la qual tots aquells que avui utilitzen la xarxa ferroviària de rodalies tindran la fórmula perfecta per sentir-se agraïts de no haver de perdre el temps en debats identitaris i essencialistes. És clar que no podrem obviar la creixent popularitat de llibertat informativa, que entesa en els termes més moderns ha passat a significar la llibertat que té el govern per amenaçar i insultar aquells periodistes que no li facin prou patxoca, per les raons que discrecionalment pugui decidir. I tampoc no em queda cap dubte que el nou diccionari normatiu haurà sabut avançar-se als esdeveniments i incorporar la paraula tegevé, que és aquella tremolor que sentiran les estructures de la Sagrada Família cada vegada que per sota de la seva façana del Naixement (de forma clarament vaginal) penetri un coet ferroviari que li fregui les estructures a uns quants mil·límetres del punt de total esfondrament expiatori. Podríem seguir però no puc avançar-los més del contingut de la nova norma, que els acadèmics prefereixen guardar en un escrupolós secret.


Només em resta suplicar al president que faci el favor de buscar en la nova edició, icoma part del seu aprenentatge, els instructius i valuosos termes següents: nació, patriotisme, socialisme, amenaça i sectarisme.Per la resta,només suggerir que en endavant aparegui la fotografia d’en Christoper Reeve (volant o en cadira de rodes) quan es consulti el mot heroi, la fotografia d’Elsa Pataky en les últimes portadesde revistes quan es consulti el terme venustat, i la fotografia d’un servidor quan algú es proposi saber què és modernament un complet sapastre.


Publicat al diari AVUI. 21-03-2007

dimecres, 14 de març de 2007

Oda a Anglaterra

Els que no sabem gaire de futbol hem descobert fa molt poc l’himne del Liverpool, i evidentment ens hi hem quedat enganxats en ment i en ànima. Hom pensava que a Can Barça érem els números u pel que feia almenys a l’himne, que té un inici una mica grotesc (sobretot en la seva versió gravada, amb redoblant de banda militar), però una tornada universalment coneguda i del tot commovedora. I també una lletra que està a l’alçada de la mínima elegància exigible, sobretot enmig de tanta horterada com és capaç de produir un equip de futbol, colors inclosos (ara on vas vestit de blau i de grana, o de colors matalassers, o amb un conjunt arlequinat?). Bé: el cas és que ens han superat (un altre cop) els anglesos. Arran dels últims partits de la Champions League que han acabat expulsant-nos de la competició, ens ha acabat conquerint el cor el You’ll never walk alone, de Rogers i Hammerstein (o més precisament del musical Carousel), després consolidat en la versió dels liverpoolians Gerry and the Peacemakers, que és la que un dia de forma espontània, durant els anys 60, va posar-se a entonar l’afició del camp. Fins i tot Pink Floyd va voler acabar una cançó seva (Fearless) amb ressons d’aquest himne que ens parla dels moments veritablement difícils, de seguir caminant malgrat la foscor, de no tenir por, i de no caminar mai sol mentre es tingui esperança. Potser la millor cançó mai feta en homenatge als moments complicats de la vida. També la marca de llet Puleva (sí, la de pura leche de vaca) s’ha decidit a usar la peça en el seu últim anunci, tot portant-la a unes variacions aberrants. Vaja, que ens han tocat a nivell col·lectiu, i no només per haver-nos expulsat de la Lliga. No és la primera vegada que els anglesos ens demostren com es fan les coses. O, més aviat, com val la pena viure.


A favor dels anglesos? Quasi tot. Però sense cap mena de dubte començaríem pels Beatles i tot el que se’n deriva. La primera època i la segona època, la carrera independent de Sir John Lennon i dels altres, la llegenda, la música, fins i tot el detall que l’aeroport de Liverpool dugui escrit “above us only sky” al sostre de la terminal, i fins i tot l’esplèndid concert d’homenatge que es féu a Sir George Harrisson al Royal Albert Hall l’any 2002. No sé si té a veure amb la meva formació anglosaxona els primers anys d’infantesa, però crec fermament que no es poden entendre ni els Beatles ni Anglaterra sense una bona dosi de sentit de l’humor. I també estic convençut que el millor signe d’intel·ligència en una persona i en una col·lectivitat és el sentit de l’humor. Doncs sense això no s’entén Anglaterra, ni sense sentit de l’humor ni, per tant, sense intel·ligència. Podem provar de consolar-nos dient que amb TV3 sí que hem demostrat saber entendre l’humor anglès, ja que hem tirat molt de les sèries hilarants produïdes al país dels Monty Python i de Rowan Atkinson, però la genialitat originària és d’ells.Ni tan sols hem sabut fer res que s’hi acostés, en subtilitat i en creativitat. Per descomptat que en música moderna la llista seria interminable, però només apuntaré que a Anglaterra (sempre parlo d’Anglaterra, no del Regne Unit) ha nascut el pop i tot el que se’n deriva, així com el punk (el més romàntic de The Cure i elmés agressiu de Sex Pistols), i el rock simfònic, o el glam. A Anglaterra hi ha les escoles angleses i la mitificada disciplina anglesa i els uniformes corresponents, i la sàtira cap a la monarquia, i genis de la literatura i una capacitat demostradíssima per ser una gran potència mundial malgrat la reduïda extensió del territori (i l’absència de grans recursos naturals). I també unes dosis infinites de talent, que potser tenen a veure amb la quantitat d’hores que els nois i les noies han de romandre a l’habitació de casa mentre a fora plou a bots i barrals. I els pubs de sis de la tarda, i l’illa deWight per a estiuejar-hi i anar enveler, i la puntualitat i el te, i els agents secrets al servei de Sa Majestat la Reina, i Madness, i Morrissey, i una infinita llista de qualitats que poden en tot cas contrastar-se amb dos defectes: l’exagerada prepotència imperialista i la lletjor general de la ciutat de Londres. Llàstima.

Publicat al diari AVUI. 14-03-2007