Conselleria sobiranista

Vull agrair a l’Eduard Voltas els dos articles publicats en aquestes pàgines, els dies 12 i 13 de setembre, reflexionant sobre la necessitat de construir un discurs propi des del sobiranisme català en l’àmbit de la cultura. Subscric plenament els seus apunts i només pretenc complementar-los,com a persona ben implicada en allò que coneixem com a “procés creatiu”, però també com a sobiranista. I, abans que això, nacionalista: començaré per explicar, d’entrada, aquest matís.

No serà possible fer res del que proposa l’Eduard, ni tan sols començar a fer cap plantejament seriós, si no ens traiem del damunt els complexos: començant pels terminològics. Ja sé que la
intenció d’usar l’expressió “sobiranisme” obeeix a la voluntat de trobar una paraula on puguin acomodar-se diverses sensibilitats partidistes, però hi ha una cosa que està pel damunt d’això, que és la fidelitat al llenguatge. I ho diré tan clar com puc: totes les propostes apuntades per l’Eduard Voltas, que repeteixo subscric completament, no responen a cap línia sobiranista. Ni tampoc independentista. Vull que quedi clar això, perquè, quan parlem de posar la cultura al “centre del projecte nacional català”, de disposar d’una “indústria cultural forta i clarament al servei de la cultura catalana”, d’abastar un “espai català de comunicació de Salses a Guardamar”, etcètera, no estem parlant de fórmules administratives ni de processos d’autodeterminació, o de sobirania. Tampoc no estem parlant en sentit contrari, evidentment, però penso que ens cal ser més exactes: la clau d’aquest llenguatge és nacionalista.Estem parlant de construcció nacional, d’imaginari col·lectiu, d’identitat. I d’essències, què caram. I quan comencem a admetre això sense manies i vergonyes, podem plantejar-nos tota la resta.

En efecte, no tenim recursos naturals, ni grans multinacionals, ni força militar: però tenim la cultura. Una de les coses que més m’ha agradat llegir d’en Voltas és l’esment constant a la indústria cultural i, per tant, a la importància de la iniciativa privada. La conselleria de Cultura ha de ser molt més que una repartidora de subvencions, tant a nivell empresarial com pel que fa als creatius: en cultura,més que en cap altre àmbit, la iniciativa privada té una importància cabdal. Per la senzilla raó que la creativitat, el fenomen cultural, s’origina des de l’individu. Tot sol. I normalment de forma espontània. Per això, cal que l’àmbit públic de la cultura defugi l’excés de proteccionisme o d’estatalisme, i ho transformi en una aposta per la confiança en la persona. La persona física i la persona jurídica, entenguem-nos: l’artista i l’empresari. En comptes d’estimular nomésa cop de talonari, fer-ho també des de la invitació a assumir riscos. Crear autoconfiança. La nostra cultura és excel·lent, perquè té persones excel·lents que creuen en les seves possibilitats. És a dir, que en la conselleria no es pot dipositar tota la responsabilitat. L’objectiu ha de ser el contrari: que en el futur, precisament davant l’eventualitat d’una conselleria que sigui contrària als plantejaments nacionalistes (com succeeix des de fa tres anys),ningúno s’hagués d’espantar.Perquè els artistes i els empresaris per si sols, cadascú desdel seu lloc, ja s’haguessin ocupat de fer prevaldre alguns dels criteris que esmentem.

Per últim, sí que és important assumir un altre concepte: caldria començar a deixar d’una vegada el discurs minoritzador. La conselleria no ha de prioritzar el català perquè aquest estigui en situació d’inferioritat, per molt que així sigui. La conselleria de Cultura, com a tot país del món, prioritzarà el català senzillament perquè és la llengua pròpia de Catalunya. Si no ho fem així, farem nostre el discurs que fa unes setmanes adoptava el candidat Montilla sobre la possible introducció del castellà a TV3: no introduir-lo “mentre el català es trobi en inferioritat”. Si fem que aquesta sigui la raó de lanostra política lingüística o cultural, el sol fet de trobar-nos en posició inferior, és evident que només mereixerem allò que tant ens obsessiona: sobreviure. I perdonin, però la cultura i la llengua catalanes van venir al món per a viure. Com les altres.

Publicat al diari AVUI. 20-09-2006