dimecres, 23 d’agost de 2006

Integreu-me

Això em passa per llegir diaris que no hauria de llegir: però tant la versió catalana com la castellana del rotatiu coincidien a noticiar que aquest mes de setembre, per la Mercè, es faran les proves d’un nou esdeveniment festiu d’aquells que realment ens posaran en el lloc que ens mereixem com a capital del Mediterrani. S’hi ha abocat tant la Generalitat com la Diputació com l’excel·lentíssim i brillantíssim Ajuntament de Barcelona, consolidada l’experiència d’aquest últim en idees lúdico-solidàries. El cas és que d’ara endavant, cada nit de Sant Joan, se celebrarà a l’espai anomenat Fòrum de les Cultures una gran festa dirigida als ciutadans d’origen llatinoamericà. On hem de suposar que no faltarà la salsa, la Shakira, el rom, els Latin Kings i evidentment tones industrials de reaggeton. A banda de tota la quantitat d’alta cultura sud-americana que asseguren voler-hi barrejar, i a banda també de l’esperit obert i cívic que presenta formalment la proposta, elements fonamentals per fer empassar el producte. També diu que al darrere de tot plegat hi ha la corresponent FECAC, per entendre’ns: l’associació que podríem considerar homòloga a la que ens regala el sempre saludable cosmopolitisme de la nostrada Feria de Abril.

Que la integració dels immigrants serà un dels temes principals de la propera campanya electoral és un fet tan evident com positiu, ja que de tanta correcció política en els debats de casa nostra ens havíem arribat a oblidar de dir les coses pel seu nom. La immigració és un problema. No és que ho sigui de forma inherent, ni necessària: però ha esdevingut ja fa temps un afer peludíssim que no es pot continuar obviant. El que és palpable és que els nostres poders públics el tenen ja molt present i que actuen: i tant que actuen. Del que es tracta no és tant d’integrar l’immigrant sinó sobretot d’integrar vots, pel mitjà antiquíssim de la compra-venda. Crear festivals ad hoc perquè l’alegria no falti, i sobretot perquè quedi ben clar qui convida a barra lliure. Afrontem el fenomen com ja vam afrontar els grans temes de la pau, la sostenibilitat i la multiculturalitat, és a dir, creant exposicions entre guerrers de Xi’an i ballant al so dels timbals de Carlinhos Brown. Que no decaigui.

Una altra forma de pagar futurs favors és la de la modificació legal que s’apunta, i que consistiria a donar el dret de vot als immigrantsno comunitaris a les eleccions municipals, directament i per la cara. Sí, evidentment que tenim un problema: el problema el tenim als nostres governs. Quan el que tothom reclama de forma creixent és més control dels fluxos, i més rigor de cara a la integració, no només ens dediquem a promoure festes temàtiques sinó que a més oferim totes les facilitats del món perquè els estrangers condicionin les polítiques públiques. Ara ja no és només la frivolitat del Fòrum, ni el clientelisme de les diverses fires d’abril que puguin empescar-se: ara és arribar a un territori, desenvolupar-hi un treball i a partir d’aquí poder escollir una alcaldia o una Diputació. De debò que un dia hauríem de plantar-nos tots davant la casa d’en Jaume Sisa (que d’altra banda cada dia admiro més, quedi clar) i preguntar-li si realment preveia aquestes conseqüències dels seus versos més coneguts. Això mentre ens instal·lem al seu (al nostre) sofà i ens servim una cervesa de la seva (la nostra) nevera.

Em sembla prou evident poder exigir als nouvinguts que sàpiguen parlar l’idioma i que demostrin una ferma voluntat de conviure sense canviar-nos.Ha arribat l’hora de tancar la porta i preguntar qui hi ha, què vol, per a fer què i amb quines intencions. I quins costums té, i quins està disposat a assimilar. Això significa que la ciutadania no ha de ser una cosa massa senzilla, simplement: ens fan falta garanties de bona voluntat. Ara les nostres administracions donen la bona voluntat per descomptada i munten festes contínues al saló. Aviat, davant d’aquests monuments a la frivolitat que són els nostres governs “de progrés”, caldrà demanar per a nosaltres també una festa. Com a minoria entre minories, no podem quedar-nos aturats.O sigui que ja aviso que vull integrar-me, senyors. I que espero la millor oferta.

Publicat al diari AVUI. 23-08-06

dimarts, 8 d’agost de 2006

"La seva"



No puc deixar de sumar-me al clam. I ho lamento, perquè creia que estava tot dit després de les encertadíssimes indignacions d’en Salvador Cardús i molts altres articulistes sobre la nefasta deriva de TV3.En la major part d’ells la inflamació testicular es féu insuportable arran de la gasòfia karaokiana que ens pretenen fer empassar minuts abans de les notícies del vespre, amb reconeixement d’espanyolitat implícit, però elmeu cas és diferent. Jo he decidit tenir-ne prou en comprovar que,per enèsima vegada, els entrenaments del pilot Alonso passaven al davant de coses tan trivials i secundàries com els incendis a l’Empordà.Ha hagut de transcórrer una hora o encara més, durant diversos caps de setmana, que el xicotet de la gorra blava ens exhibís les seves velocitats vertiginoses abans que algú considerés que ja era moment de prestar el servei d’informació general que pertoca a una televisió pública. No s’hi val a remetre’ns al 3/24, ni al·legar que és que a l’estiu no hi ha notícies.
Ja només els darrers espectacles d’incompetència governamental (per no parlar d’una guerra que diu que hi ha al Líban) mereixen l’estricta puntualitat en les cites del migdia i del vespre, i per a les curses de cotxes o el futbol, si resulta que no poden endarrerir- se, tenim tot un 33 disponible.Tot plegat, com vostès ja saben, un capítol més d’una llarga llista de putrefaccions que devoren el que abans havia estat una prou digna i exportable televisió nacional.
Que em perdonin el noi d'Isona i la xicota que l’acompanyava, afortunadament retirada pel seu estat de bona esperança, però si alguna cosa hem perdut com a país durant aquests anys ha estat la professionalitat, l’interès i la credibilitat dels nostres informatius vespertins. Avui dia han perdut tant de valor afegit, tanta aportació autòctona i tanta vocació d’excel·lència, que a base de tirar d’agències de notícies s’han acostat de forma quasi definitiva al model d’informatius de la televisió extremenya. Tot plegat banyat de propaganda nicaragüenca (i em refereixo al carrer), tant de forma verbal i explícita com practicant les subtilitats de l’omissió, culminant aquesta tasca amb el fil directe que ha ostentat tenir presidència amb el cap d’informatius. Encara
recordo el candidat Maragall parlant d’una anhelada “independència” informativa, per transformar l’expressió un cop va ser investit president en una simple “autonomia” (sic), i això justament en el seu primer sopar amb tota la classe periodística. Després, perquè no sigui dit i per acabar amb els últims vestigis de la meva paciència, als informatius sempre hi ha d’haver la quota d’Iniciativa en forma de petita classe sobre els materials renovables o la fauna avícola d’alguns aiguamolls absolutament determinants per al nostre futur com a planeta.
Aquesta manca de pietat arriba també a concebre sèries d’insofrible i barroera inspiració feminista com és Jet lag, on mai no veuran ni un sol home que sàpiga dir alguna frase intel·ligent, i on l’elegància que en altres temps s’havia atribuït al nostre humor passa directament als nivells de Lina Morgan. Les últimes graelles de programes de TV3 han estat salvades per la Mònica Terribas, la bona tirada dels culebrons i l’indiscutible encert de la sèrie Nip/Tuck. Cabdells de bon criteri que encara romanen per la casa, i que encara permeten confiar en un retorn a l’ambició.
Però llevat d'aquestes excepcions, semblen disposats a tot per fer-nos desitjables tots els altres botons del comandament. Potser és que un canal nascut l’11 de setembre del 1983, després dels intents físics del PSOE per avortar-lo, queda ara precisament en mans dels que li són hostils, i per tant és natural que s’esforcin a promoure la nostra infidelitat compulsiva. La sequedat d’idees és clamorosa i la tendenciositat ideològica fa indigeribles fins i tot els abans reputats 30 minuts. Potser ara vindrà algun directiu del canal i em preguntarà que, si sóc tan llest, què hi posaria jo a la graella. Segurament me’l miraria de dalt a baix,amb cara de prendre mides. I acabaria concloent que sí, que a la graella que imagino hi pot cabre tot. Amb una poma a la boca.
Publicat al diari AVUI. 8-08-2006