Conec en Jordi Desquens de tota la vida, des que preferia muntar tragèdies amb barrufets de plàstic que no pas aprendre a cordar-me les sabates. Ens hem anat trobant, ens hem vigilat els canvis de l’edat i sempre ens reconeixem, com si fóssim cosins llunyans. Ell té una paràlisi cerebral que li entorpeix els moviments, el fa anar en cadira de rodes i li destrossa l’expressió oral. Quan me’l vaig trobar fa uns dies ell feia entendre al venedor de roses de la Rambla, a través d’un petit abecedari de cartró, els detalls de la seva comanda. En veure’m va regalar-me el somriure expressiu de sempre i em va preguntar per la família. De forma breu apuntaré que per obra i gràcia de la meva àvia a casa hem estat tots propers a casos com els d’en Jordi, sobretot arran de l’impuls de la Fundació Cheshire, que honrosament llueix el nom del meu avi a la seu del carrer Enric Granados. D’aquesta filla de polític i mare de polític que és l’àvia, tot un referent en tossudesa i perseverança, potser en parlaré un altre dia: avui volia parlar d’en Jordi. O, més exactament, de l’honor. De la música que acompanya l’honor, una música tan subtil que molts confonen amb la de la mediocritat, perquè només s’acaba de percebre a base de llargues glopades de silenci.
Fa poc vaig assitir a un acte públic amb molts discursos, de coses molt i molt importants. L’Estatut: se’n recorden? D’aquella mena d’actes on es parla molt de la pàtria, del futur, etcètera. Tots n’hem acabat saturats (i la que ens espera encara). El cas és que vaig desconnectar uns instants, em vaig posar a parlar amb un conegut que voltava pel galliner i vaig esperar que la cosa s’acabés ràpid. Només vaig tornar al meu lloc quan van sonar Els segadors, senyal inequívoc de clímax romàntic i de comiat. Aleshores vaig sentir aquell altre cant. Era ben a prop meu, al darrere de tot, intens i vigorós. En Jordi es trobava en un racó, mig corbat però dempeus. S’havia agafat ben fort a una barana, s’havia aixecat i s’havia posat a cantar.A la seva manera. Anava a dir que desafinava, que no seguia el ritme ni evidentment la lletra, però seria mentida. En Jordi seguia tot el que fes falta perquè sens dubte tot plegat el commovia: altra cosa era que l’articulació no el correspongués. I em va recordar la importància de conservar aquest entusiasme, aquest desvergonyiment, aquesta energia solitària. Mentre allí estava en Jordi, impertorbable com un soldat, donant el do de pit, jo pensava en quants esforços malmetem o retallem per culpa d’una mena de pudor estèril i estúpid. Quan de fet el més greu no és tenir una disminució, sinó voler dur una vida disminuïda. Et semblarà mentida però de vegades, Jordi, ser minusvàlid és una cosa que s’escull.
A banda d'aquesta reflexió personal, se’m va acudir que el resultat del referèndum no fou res més que el reconeixement col·lectiu de la pròpia discapacitat. Sense que s’hagi renunciat evidentment a cap somni, per sort no s’ha perdut de vista que som un país en cadira de rodes. Obligat, en definitiva, a agafar-se a la barana de la millora si mai vol arribar a caminar sol: i capaç de no sentir-s’hi indigne. Pocs dies després de l’escena d’en Jordi, un matí vaig agafar el metro (un mitjà gris i terrorífic per a un motorista com jo). Davant les portes del meu vagó hi havia un noi amb síndrome de Down, remugant, ofès per alguna cosa. Repetia incansablement, sotto voce, insults dirigits a algú quem’imagino devia ser la pesada de sa mare, o potser la mestra. En pocs minuts va entrar al vagó un amic seu, també amb deficiència, i davant del panorama li va preguntar què dimoni passava.No sé què va dir-li per consolar-lo o per distreure’l, però al cap d’uns minuts de conversa van aturar-se els renecs. Es van abraçar i es van fer petons a la cara, com si es tractés d’un codi, com si es protegissin l’un a l’altre de la immensa tristor que es respira entre els túnels de la rutina. I en obrir-se les portes, foragitant tot complex de mediocritat que hi hagués al vagó, un dels dos va cridar a l’altre: “Au, vinga!Que ara ens toca aixecar el país”.Ni tota la força del Wagner del meu iPod no va aconseguir imposar-se damunt d’allò, damunt l’autèntica música per a herois.
Publicat al diari AVUI- 12-07-2006
dimecres, 12 de juliol del 2006
Subscriure's a:
Missatges (Atom)