Fa unes setmanes que la meva banda sonora s’ha reduït als primers nocturns de Chopin i, de forma molt més curiosa, el Rèquiem de Mozart. No sé per què. Mai no m’havia atrevit a penetrar-hi perquè les ressonàncies que me n’arribaven eren massa properes a la ultratomba, però diria que ha deixat de fer-me por la foscor i el turment espiritual.O potser és que se m’ha mort alguna cosa a dins, i no sé què és. Aquest divendres, com qui s’acull a sagrat, fins i tot assistiré a la interpretació que se’n farà a la basílica de Santa Maria del Mar i posaré el coratge a prova. Al mateix temps, i just quan el cor em balla al ritme dels sepulcres,m’he retrobat amb la part més significativa de la infantesa: l’escola Sant Gregori ha celebrat els seus 50 anys amb un gran dia de portes obertes. Durant la festa (magnífica) vaig anar preguntant-me si no deu ser que els anys m’han dut a un escepticisme més o menys total.Vaig voler esbrinar, doncs, si ja he enterrat tots els misteris d’infantesa o bé si encara n’arrossego algun.
És clar que una festa és només una festa, i que bàsicament vam dedicar-nos a riure i a abraçar-nos. Però també és cert que una celebració així sempre té un sinistre convidat d’honor: com si enmig de l’àpat s’hagués d’alçar discretament la mort i repicar un got per fer-se escoltar. La cosa, doncs, va més enllà de la nostàlgia i l’anecdotari. Kyrie Eleison. Entre riures i xerrameca, les mirades s’examinen de forma poc habitual en una festa: cerquem les brillantors, les essències, com si fóssim nàufrags enmig de l’aigua nocturna.No hi ha feina, ni matrimonis, ni nens: es retroben les ànimes nues de circumstàncies, soles com nens d’escola, exposades en la seva més absoluta intimitat. Per això els ulls foraden l’aire, i per això tota aparença de seguretat és una patètica màscara. És una veritable monada la foto del teu tercer fill, però sembla mentida que no t’hagis adonat del que passa. Del que ens passa. Fem tota la broma i estem per celebrar tant com calgui, però la inesperada calba et delata (Christe eleison) i aquells llavis operats només conviden a buscar el salvavides més proper (Salveme, fons pietatis). I, quan anem d’aula en aula, a banda de fer un gargot a la pissarra i de donar-ho tot per superat, les parets mudes prenen nota del nostre pas pel món.
És impossible obrir cap de les portes sens sentir una remor de sacrilegi. Cal una certa pau amb un mateix,una certa sensació d’haver estat fidel a les expectatives i als principis proclamats durant la pròpia adolescència, per poder entrar a classe i trobar-te amb el teu racó: pensa per un moment si has estat capaç de complir almenys un propòsit important, si tot guarda una mínima coherència, si pots mirar aquell alumne de quinze anys a la cara i dir-li que pot estar tranquil. Quant us tremor est futurus, quando judex est venturus. Aleshores d’acord, repassa les estances, salta el plínton del gimnàs, profana els despatxos dels professors, fes una cistella al pati, passeja’t per la capella i tuteja’t ambel venerable mestre que ja havies enterrat.
Afortunadament vaig poder fer-ho tot, sense sentir-me ni frívol ni fràgil. Ara bé: per molt que les normes hagin prescrit, per molt que ja no hi hagi autoritat damunt teu i que la llibertat d’acció sigui absoluta, de cop t’adones que hi ha un racó que no pots envair.No perquè t’ho impedeixi ningú, ni perquè estigui prohibit: ja ha quedat clar que avui tot s’hi val.Però si no vols quedar-te sense mites, sino vols dur el llibertinatge al rostre i el desvergonyiment a l’esperit, si encara creus en les coses inviolables i que alguns espais ni tan sols permeten acollir-se a sagrat, aleshores no faràs ni un pas en el vestuari de les noies.
El tens aquí, hi han entrat tos, la porta és oberta, el mal és inexistent i la curiositat és la de sempre. Lux aeterna luceat.Però ara depèn de tu: o aprofitar la primera oportunitat per saltar el mur i al capdavall no veure gran cosa, o preservar encara la llegenda, la fantasia, el grau de tabú que faci honor al grau d’anhel viscut.Tenir un racó de món on no poder entrar mai de la vida, guardar la reverència i la màgia. Endur-te alguns misteris, és clar, fins a la tomba.
Publicat al diari AVUI. 5-04-2006
