dimecres, 22 de març de 2006

La fi del món

De nou la frase de Matrix: “No et vaig dir que seria fàcil.Et vaig dir que seria la veritat”. Penso que la sentència és mereixedora de passar a la història de les grans del cinema, i probablement així seria si dues decebedores seqüeles no haguessin espatllat tota la idea del primer guió. El cas és que darrerament (tot just fa un quart d’hora, confesso) he conversat amb un d’aquells personatges que tot d’una et conviden a escollir entre la pastilla blava o la vermella: la primera manté les coses en la seva aparença habitual, el sistema i l’ordre del món tal com el veiem; la segona pastilla implica un viatge sense retorn a la realitat, que en efecte és molt més crua. De tant en tant, a tots se’ns apareix un Morpheus que ens tempta cap a la segona opció: i és normal caure-hi, si no per satisfer la curiositat, almenys per defugir la insuportable sensació de viure en una gran presa de pèl.

No ho dubtin si se'ls apareix, enmig de qualsevol conversa, la paraula Illuminati: es troben vostès sens dubte en una dinàmica argumental que consisteix a posar un gran interrogant en tot el que ens envolta. Això dependrà del grau de persuasió del nostre interlocutor i de la seva capacitat per fer versemblant la suposada informació privilegiada. Però del que es tracta és d’exposar un seguit de teories de la conspiració i encendre’ns la consciència sobre allò que no podrem saber mai. Allò que no es diu, allò que no s’escriu. I, sobretot, allò que no volen que se sàpiga. Qui? Tant se val. Ells.Els qui tenen la paella pel mànec. La secta dels Illuminati. En llenguatge ecosocialista, els poderosos.

En definitiva, Geroge Bush. I la conversa gira i tomba en un joc d’obrir capsetes i d’estirar fils en un escenari ple de mentides, de confraries del poder,de control de la informació i de subtils estratègies militars i polítiques. I tu que fins ara t’enfrontaves a un plat de lluç de palangre, capficat en els quefers diaris o en l’escot de la cambrera, de sobte et trobes rumiant com és que l’avió de Bin Laden fou l’únic que va poder sortir dels Estats Units després dels atemptats de l’11-S. O la suposada relació entre les bombes de Madrid i una dinamita britànica anomenada HMX (Her Majesty’s Explosive). O l’evident arrel maçònica que hi ha darrere de tot plegat, és a dir, res que abans no hagués avisat Franco amb tots els elements contubèrnics (i jueus) ja coneguts. I això de la grip aviària, ni en parlem. O la capa d’ozó: sembla mentida que aquesta també te l’hagis empassada.

Si per un instant obre la ment i acceptes el joc, t’adones que l’espiral pot ser infinita i que fins i tot la teva modesta tassa de cafè pot contenir unes implicacions d’enginyeria macropolítica que no pots encara imaginar. Al capdavall tot el que veus pot ser una imatge desfigurada pel filtre que duem tots a dins, gràcies a un petit xip inserit en el nostre sistema sanguini des del dia de la primera vacuna. Fixin-se, sense anar més lluny, en el versicle XX de la centúria VI de Nostradamus (”la unió falsa serà de poca duració / elsunscanviats reformant lamajoria”):
no em negaran que es tracta d’una directíssima referència al nostre procés estatutari. Sens dubte, tot està escrit i tot obeeix a un pla per a controlar el món després d’una inevitable i definitiva Tercera Guerra Mundial, el detonant de la qual serà el traspàs dels paradors de turisme a la Generalitat de Catalunya.

Pot esdevenir perillosa i obsessiva la recerca de la veritat autèntica, enderrocar peça per peça la nostra idea (més omenys platònica) del món.El meu interlocutor veu policies que l’espien cada nit. Seria ridícul que això ho digués jo, o algú encara menys informat. Però és clar que ell sap massa coses.

El problema és que mai no tindrem la certesa que aquestes fonts d’informació, suposadament tan reveladores,no ens estiguin precisament desviant del món real. Potser tot plegat no és més que una trampa per a il·lusos, ficció pura, intents de distreure’ns de l’única i nua realitat.No oblidem que la pastilla vermella obria els ulls a una“veritat”que no deixava de ser una veritat inventada.Obra d’un guionista amb imaginació. Cosa d’il·luminats.

Publicat al diari AVUI. 22-03-2006

dimecres, 8 de març de 2006

En cos o en ànima

Aquest debat sobre la prostitució. Que si ara posem zones verdes per al seu exercici, que si legalitzem el francès a vint o el complet a dos-cents. Mirin-s’ho des de la banda moral o fent veure que no hi ha banda moral, però és evident que ni en tots els casos trobarem amor a l’art ni sempre trobarem vides en règim d’esclavitud. Desconec els percentatges i m’imagino que un club de carretera anomenat Punto G no pot ser un cau de dignitat ni de pulcritud, però sí que sé que les il·legalitats de les màfies no tenen res a veure amb el debat de fons.

És a dir, l'extorsió o l'estafa o la retenció de les persones contra la seva voluntat són delictes que tenen la seva previsió legal, i només queda confiar en l’eficàcia de les forces d’ordre perquè ho investiguin i ho castiguin convenientment. Però és que no parlàvem d’això. Parlàvem de si la venda (o el lloguer) del propi cos pot ser objecte de control, de límits o fins i tot de prohibicions. I fins a on.

El tema és interessant perquè posa a prova hipotètics liberals i hipotètics progressistes, que acostumen a deixar-se dur pel dogma, per la religió o per l’estètica. Atès que la religió hi té un paper delicat, perquè fou Jesús mateix qui reptà a llençar la primera pedra, parlarem en termes civils. I és clar, els drets civils només són drets en la mesura que podem disposar-ne.

En el fons es tracta de saber si una persona pot renunciar a la seva dignitat (si és que realment aquí la dignitat està en joc), a la seva integritat física o fins i tot a la seva llibertat. O no és això el dret a l’autodeterminació, al capdavall? I l’eutanàsia? Que no era una cosa tan digna? Alguns diuen i escriuen que la prostitució esclavitza de forma automàtica: una prostituta és, per si mateixa, una esclava de la irrefrenable libido masculina.

Primer, si això fos cert no sé qui dels dos és més esclau. Qui dels dos és, en condicions d’igualtat, la part dèbil. Però segon: aquí en principi no hi ha abús, sinó acord. No hi ha delicte sinó pecat.

Degradant per la dona? En tot cas, ho és per a totes les parts implicades. Sí que és del tot necessari que la llei intervingui per a posar-hi un cert ordre. I tant. I que sigui per defensar la prostituta, sí, però també per a defensar el client, la lliure competència, la higiene, la fiscalitat general, els drets del consumidor, etcètera. I no aquest pudor sobreactuat envers els llums de neó, la campaneta d’emergència o els pams de distància que hi ha d’una escola. Dèiem de regular, no de jugar a la puta i la Ramoneta.

Quasi mai és cert que treballar dignifiqui. En absolut. Normalment treballar comporta afrontar situacions injustes, exigències impossibles, presses desorbitades, escenes humiliants i complements no retribuïts. Que la nostra part degradada sigui la intel·lectual, o la simple disposició del nostre temps, ens posa realment a tanta distància moral d’aquelles (o d’aquells) que mercadegen amb la part física?

Al capdavall d'esclaus ho som tots una mica, negociant cada dia amb les nostres circumstàncies, fent allò que podem per millorar l’escenari o per sentir-nos més en pau amb nosaltres mateixos. I de fet també hi ha moltes esclavituds escollides, i no hi ha res com estar enamorat d’algú per acabar rebaixant la dignitat a uns nivells baixíssims.

I també podem ser esclaus de nosaltres mateixos, com li passa per exemple al govern d’aquest país. Per a ser veritablement lliures hauríem de ser criatures immunes a la dependència de res. És humana la vulnerabilitat, és humà el vici i la síndrome d’abstinència, és humà crear lligams i compromisos, ja siguin laborals, vocacionals o afectius. La veritable llibertat consisteix a poder escollir les pròpies cadenes: un privilegi que ja costa prou d’assolir.

En definitiva, davant de la venda o usdefruit de la pròpia carn, està bé que fem els reglaments propis de tot negoci. Com també ve regulada la venda diària del nostre cervell, el nostre talent o el nostre temps de jornada.

No oblidem que, normalment, la prostitució va molt més enllà del cos: com en qualsevol ofici, és d’esperar que es demani posar-hi també una mica d’ànima. Però aleshores, i això val per a tots els casos i les feines, que sigui amb protecció.

Publicat al diari AVUI. 8-03-2006