Ressonàncies magnètiques

Diu que laUniversitat de Temple, a Filadèlfia, ha demostrat poder detectar les falsedats a nivell cerebral mitjançant la ressonància magnètica. La nova tècnica, basada en les zones d’activació cerebral, elimina tots els marges d’error que existien amb les anteriors màquines de la veritat: al polígraf se’l podia enganyar si hom s’entrenava per controlar les emocions, però en canvi el cervell no enganya. Això vol dir que, en aquests moments d’anàlisis interessades sobre el desenllaç del procés de l’Estatut, es poden permetre tots els puntsde vista: però que ja no queda més espai per a la mentida.Vol dir que la mentida és una tècnica política en crisi. De l’Estatut se’n poden fer lloances o diatribes, però com a mínim el procés ha deixat al descobert moltes falsedats i això sempre és bona notícia.

Primera mentida: La broma pesada del federalisme. En efecte, en poques setmanes ha canviat completament aquell paisatge de les platges de Cambrils on passejaven un polític i un geni tot parlant de l’Espanya federal i comprovant com les onades els responien afirmativament. Ara les aigües ja només fan gloc-gloc i les gavines xisclen per arreplegar l’últim peix delmatí. La platja és la mateixa de sempre, però les interpretacions abstractes del paisatge han donat pas a un hiperrealisme molt més senzill (i també més cru). Enmig de tanta realitat sobtada, els dos personatges s’abracen l’un a l’altre, s’envolten amb la tovallola i aguanten horroritzats l’aspecte de les coses tal com són.

Segona mentdia: l'Estatut és l'última oportunitat per a un Estat plurinacional, sota l’amenaça d'un irreversible procés d’independència. La màquina fa bip i bip: mentida una cosa i mentida l’altra.En Cardús i en Francesc-Marc Àlvaro (entre d’altres) ja ens han recordat, des de les seves tribunes, que estava en discussió l’abast de l’autonomia i no pas cap procés d’emancipació nacional. Segur que la màquina no sonarà si reconeixem que parlàvem d’una llei orgànica espanyola, i que per tant topa tard o d’hora amb el mur infranquejable dels dos grans partits d’àmbit estatal: molt principalment aquell que també presideix la Generalitat amb el suport (precisament) independentista.O republicà. O com se diguin.

Tercera mentida, aquesta més antifa: si no som independents és per culpa d’en Pujol. I dir-ho qui ho diu, i fent el que es fa. Es poden comprendre els articles irats que pugui continuar fent l’amic Hèctor Bofill, perquè a tots dos ens diferencia un ordre de prioritats: per a ell, allò urgent és que l’independentisme de poca volada d’uns rellevi el nacionalisme de poca volada dels altres; per ami, la urgència consisteix a evitar que el nacionalisme, voli a l’alçada que voli, esdevingui un corrent de minories i teories mentre el país queda captiu de la gran trampa multicultural. Ara bé, puc comprendre aquesta frustració benintencionada (però dramàticament equivocada) d’en Bofill: el que ja no és admissible són altres indignacions impostades. Per molt que en Jordi Coca brami que “Mas ésmenys”, el veritable llast i la paret infranquejable per al nostre autogovern continuarà trobant-se sota unes sigles polítiques que ell mateix va recolzar. Tanta barra no suporta ni una breu passada per la ressonància.

Quarta mentida: la unitat nacionalista. Aquest concepte ja ha quedat eliminat del paisatge des de fa anys. No s’hi podia comptar per fer un Estatut de la mateixa manera que ja no s’hi compta per fer resde res.Suposo que això continuarà així fins que uns determinats dirigents s’adonin que, per deixar de ser considerats els germans petits de CiU, no calia passar a ser els germans petits, lletjos i concos del socialisme.Com que la cosa no apunta pas cap a una rectificació, per cap de les bandes, la unitat nacionalista és avui (desgraciadament)una falsedat més.Un enganyabadocs.

Evidenment, els que passen la prova de la màquina no són aquells que diuen la veritat, perquè en efecte es pot mentir de forma inconscient: només passen la prova aquells que tenen la consciència tranquil·la. Els reconeixereu perquè ni enels seus gestos, ni en les seves paraules,no s’hi endevina l’odi.

Publicat al diari AVUI. 8-02-2006