divendres, 22 juliol de 2005

Aquests radicals

Mira, Josep-Lluís: de tot plegat, el que més em rebenta és que uns marrecs m’esguerrin les vacances. Adéu a les migdiades a Rupià i als passeigs amb tu per la federalista platja de Cambrils per culpa d’una colla de radicals que últimament ens fan anar a tots marejats. Si no fos per ells, estic segur que amb dues trucades a la persona adequada ja ho tindríem solucionat, això de l’Estatut. I després de les vacances podríem posar-nos a fer obra social, és a dir, Fòrums, universitats progressistes i túnels del Carmel. Allò que realment interessa la gent del carrer.

Sí, no cal que m’hi insisteixis, ja sé que aquest no era el pla. En teoria l’Estatut ens l’havia de retallar el govern del PP, i no els amics socialistes. Així ho vam escriure al saló del Tinell, recordes? Eren uns altres temps, de ser rebels, de ser valents, de ser el Front Obrer, tots tres units contra els hereus de Franco i contra els poderosos. Ara fixa’t, els poderosos som nosaltres tant aquí com a Madrid. Tu mateix ho vas poder comprovar, que en José Luis no està per bromes i que haurem de menjar-nos algunes pàgines de la proposta inicial. Els fulls amb rúbrica del Parlament són especialment indigestos, perquè a cada full et menges quinze competències i un bon grapat de dòlars a transferir.
Però tot sigui per la causa que compartim, oi? El meu monument a la plaça Espanya i la teva esperança de supervivència política. Val la pena l’esforç, això ens salvarà la pell a tots dos. Si no fos per aquests joves talibans, és clar.

D’on punyetes han sortit, aquests nois? I què vénen a ensenyar-nos, si ni tan sols han corregut davant dels grisos, ni han viscut cap guerra mundial, ni han tastat el flamChino Mandarín? I si em fas parlar, ¿en el fons quin sentit té fer un Estatut sense caputxinades, sense concerts d’en Raimon, sense amnistia per a Xirinacs? De fet, com es pot gosar fer política sense haver viscut el franquisme i la Transició, sense saber-se la lletra de la Internacional i sense saber valorar el mal menor de la LOAPA? Creu-me, Josep-Lluís, que aquesta generació ens vol eliminar a tu i a mi. Ens vénen amb concerts econòmics i amb competències exclusives, i qui són ells per parlar-me amb aquest to. Aquest jovent ja no respecta res, m’entens? Ni el marc constitucional ni la gent de més edat. Te’n recordes, quan hi havia en Roca? Ah, allò eren altres temps: aleshores els nacionalistes eren una minoria minoritària, bona gent però sense força. Ah, aquell any 78, quan podíem fer l’Estatut que ens donés la gana sense haver de regatejar massa. Tant de bo tornés aquella CiU, pactista, però sobretot testimonial. I vosaltres, Josep-Lluís... veus, ara no me’n recordo ni de si existíeu, vosaltres.

I aquests brètols no sé què volen, la veritat. Ja comencen a entorpir massa la tasca de normalitzar el país, de dur-lo a la normalitat òptima, que vol dir obrir-nos al món i posar Espanya al mapa del temps de TV3: deixar de ser una anormalitat, vaja. Però en canvi ens proposen sistemes fiscals que només existeixen allà al nord, no, Finlàndia no, tu ja saps què vull dir quan dic el nord. Una mica de calma, els aconsellaria jo. Calma i maduresa, perquè per progressista que siguis, hi ha algunes coses que sí que convé deixar iguals. No hi ha res dolent en ser conservador quan del que es tracta és de no fer enfadar els amics veïns. Hi ha coses que no poden ser, perquè no i punt. Però què t’he de dir, a tu, si ja saps quines són les ordres.

Uns desagraïts i uns radicals, això és el que són. Ni la més mínima consideració a la gent honorable d’edat venerable, a la gent que fa trenta anys que ostentem càrrecs públics, al màxim representant
del poble de Catalunya. Ni una mica de por de quedar-se sols en els seus plantejaments, ni tan sols tu no els has pogut convèncer. Sort en tinc, noi, de la teva fidelitat. Aviat, si ens deixen una mica tranquils, tornarem a fer un passeig per la platja per arreglar el futur. Sí, t’ho prometo. I ara, si em disculpes, el que Catalunya necessitaria urgentment és anar al lavabo.

Publicat al diari AVUI. 22-07-2005

divendres, 8 juliol de 2005

Moment històric

Ens diuen que vivim un moment històric. Ja a l’entrevista que en Xavier Bosch li va fer la setmana passada a RAC 1, el president Maragall va admetre que està en el seu càrrec “Perquè la història l’ha posat aquí”: com tots sabem no va ser pas gràcies als resultats electorals sinó per una històrica carambola, un àrbitre a favor, un dau que cau borratxo. Però no és l’únic polític que últimament ens parla de la història, de la gran transcendència històrica dels dies que vivim. I és cert: sens dubte, d’aquest estiu se’n parlarà molt en el futur. Però l’enigma és saber què en diran exactament, d’aquí a uns anys, els llibres d’història.

No tinc cap dubte que el juliol del 2005 serà un mes que entrarà a examen. I atesa la seva profunda complexitat, serà per nota. Encara tenim present com fa només uns dies els republicans avisaven que, si no hi havia un Estatut potent respectat a les Corts, a can ZP podien oblidar-se dels pressupostos generals. Tot això ho deien quan els socialistes es posaven a “compactar” textos i a fabricar “ulleres d’entendre-hi”, en el seu genuí estil de dir imbècils als seus aliats. I atès el rebombori republicà, el ministre Montilla va venir a deixar ben clar com funcionaran les coses: si ERC es porta bé amb l’Estatut i obeeix com ha fet fins ara, potser els permetran ser socis preferents en la negociació dels pressupostos. És a dir, totalment a l’inrevés. I aquesta ha estat lògicament la tesi vencedora, com acrediten els recents sopars a la plaça Molina amb indigestió patriòtica inclosa. Per tal de no veure complerta l’amenaça ministerial, han sacrificat les claus, l’equidistància i el “saltar la paret”. Tot això sí que ja és història.

Hi haurà una altra matèria interessant per a l’anàlisi dels futurs investigadors: la deriva indesxifrable i cada dia més críptica dels articulistes propers a la formació republicana. Ens parlen de possibilisme”, de “guanyar temps” i d’enigmàtics “processos subterranis”. Han escrit que algunes eventuals rebaixes són perfectament admissibles, donat que l’Estatut és un text que no és estàtic, i que no té per què quedar petrificat per trenta anys. L’historiador de l’any 2030 els ho tindrà molt en compte, això, mentre declari la renda o esperi l’arribada del TGV. Seria bo repassar el que s’escrivia ja l’any 78, també amb aquella candidesa d’imaginar que un Estatut no paralitza les reformes institucionals per més de dues dècades. En tot cas, si ha de ser per aquests opinadors, Zapatero tindrà un text fet a mida. Ja és una evidència clamorosa que per a Maragall i Carod-Rovira l’Estatut ja no és una eina, sinó un objectiu en si. Creuen que en depenen les seves apostes polítiques i, obretot, personals. Per això des d’aquí envio una resignada salutació als estupefactes historiadors del futur. I una súplica de perdó.

De fet, i com a última esperança, l’Estatut no l’ha d’aprovar cap govern sinó el Parlament de Catalunya. Si fos pel govern, això ja estaria llest fa mesos i només hauria fet falta transcriure els designis del carrer Ferraz, punt per punt, amb un text que no fes enfurismar gaire els escons del PP. Però resulta que encara hi falta la decisió sobirana (és un dir) del nostre Parlament, i que en aquesta cambra existeix una majoria nacionalista: és a dir que, posats a ser “possibilistes”, és encara possible aprovar una norma amb ambició. Els líders polítics encara poden aspirar a més sobirania i no només a avorrir-nos sobiranament. Els diputats tenen ara tres opcions: continuar amb el seguidisme governamental, rebutjar la proposta per poc ambiciosa o bé provar de redreçar-la. Hi ha qui pensa que, davant d’aquesta triple possibilitat, qui ens observa són els electors. Però no podria ser, perquè havíem quedat que estem en un moment històric: o sigui que qui ens observa els moviments ara mateix és la història. Sí, fill meu, jo sóc aquell que va votar no al concert econòmic: però si no hagués estat per mi, oblida’t de tenir reconegut el dret a la felicitat. De res.


Publicat al diari AVUI. 8-07-2005