Benvolgut John Lennon: No emsap greu ser un més entre la multitud que t’adora. Si defenso sempre que puc la cultura pop deu ser que tinc alguna cosa de vulgar.En tot cas,no més vulgar que aquest llatí amb quèt’escric. Ho faig des de Strawberry Fields, aquest bocí de Central Park que fou batejat arran del teu assassinat a la cantonada del carrer 72. Avui hi ha un parell de roses posades damunt del mosaic Imagine, com quasi cada dia. Fa una tardor luxosa a Nova York, plena de llum, que ha disposat unes perfectes tonalitats caducifòlies. La ciutat ha recuperat l’ordre i la racionalitat gràcies a Mike Bloomberg, i torna a aparèixer gentil i optimista com una christy girl o com la bona cal·ligrafia.
Precisament volia parlar-te d'Imagine, aquesta peça musicalment perfecta i políticament emblemàtica. 1971. No fa gaire que els Beatles han publicat el seu últim (i millor) àlbum, tu ja fas concerts amb la patètica Plastic Ono Band i ets un agitador de masses capaç de dividir tot un exèrcit nord-americà en guerra. Compons un cant a la utopia, una cançó impecable, però un himne anarco-comunista al capdavall. Imagines que no hi ha propietats des del teu piano de cua i dins d’una mansió descomunal, mentre la bruixa de blanc va obrint persianes i finestres en estat de total alienació psicotròpica. No és que no tinguessis dret a ser ric i al mateix temps pensar com pensaves,només faltaria: però, francament, quan emposo a imaginar que no hi ha propietats finalment sempre m’adono que tu no hi ets i que NovaYork s’assembla molt a Vladivostok. Pregunta ara a laYoko si és important o no el dret a la propietat.Sobretot la intel·lectual. Pregunta-ho als dos supervivents, Paul i Ringo.O més a prop, un dia provem d’entrar a casa d’en Jaume Sisa a veure si ens deixa fer-hi una copa. Jo prefereixo prendre’m la teva lletra com un agradable somni surrealista, i no com una utopia: no sé si m’entens, s’assembla massa a la utopia immobiliària del conseller Milà.Potser la manca de propietats ens estalviaria molts problemes, és cert. I transformar-nos tots en buguenvíl·lees silvestres també.
Imagina que no hi ha cel, ni religions. No, ho sé, John: et parla un mal creient, però a qui la mort d’un germà (i el recent perill de mort d’un fill) porta sovint cap a la frontera entre la psicologia i la teologia. El gran interrogant. Sí, potser si tots fóssim moros o tots ateus, hi hauria menys guerres. Però tu mateix saps que molta gent creia en tu, i que encara et té com un profeta. I això els ajuda a anar tirant. I potser també saps que creure en alguna cosa que ens transcendeix és un bon antídot contra la temptació egocèntrica. La pau, la llibertat, els ideals, sí: però per què no el més enllà d’un mateix i d’aquesta vida? Sovint penso que tu hauries pogut aplegar una manifestació mundial contra la mort, John. Hauria estat un esdeveniment preciós, la cosa més pop i més vitalista que ens podríem haver tirat a la cara.També la més humana.
Imagina que no hi ha països. Aquí topes amb un nacionalista identitari, que no només creu que el seu país té dret a un Estat propi sinó que es confessa admirador de la capacitat artística, econòmica i política que ha demostrat històricament un petit tros d’illa com és el teu país natal. O em diràs que no és bonic que al sostre de l’aeroport de Liverpool hagin pintat “Above us only sky?”.O és que les teves cançons no deuen res de res a una ancestral arrel anglosaxona?Els d’Amnistia Internacional, que han adoptat la cançó com a himne oficial, ja ho saben que la nacionalitat (com la seguretat) també és un dret humà?I en Gurruchaga i en Maragall ja ho saben, que la teva cançó també imagina un món sense Espanya?
Com et deia, aquests dies he redescobert una Nova York neta i cívica. De somni. No tinc cap dubte que Barcelona anirà per aquí quan hi hagi el canvi, quan deixi de ser tan frívola.Tu ens has posat música a un somni que ens iguala, que esborra les diferències. Gràcies per fer-ho.Però a la meva generació li pertoca construir ambels ulls oberts, sense confondre sempre desigualtat amb injustícia, sense haver d’obeir lliçons ni dogmes. I no us demanarem ni perdó i permís.
Publicat al diari AVUI. 30-11-2005
