divendres, 27 de maig de 2005

Pasqual & Maragall

D’entrada vull deixar clar el meu absolut respecte per la figura institucional del president de la Generalitat, com no pot ser d’altra manera. Els personatges que han encarnat el càrrec podran ser molt, poc o gens honorables, però la figura té prou història, prou sang i prou llàgrimes al darrere per merèixer veneració i reverència. Darrerament, arran de l’espinós viatge a Terra Santa i la simpàtica manera de retratar-se –en tots els sentits– dels nostres representants, amb somriures federals inclosos per a més inri, molts s’han plantejat si s’havia aconseguit desvirtuar i degradar definitivament la molt honorable figura institucional. Penso que no hi havia pas aquesta intenció. Em consta, a més, que el mateix Pasqual Maragall té un profund respecte per la figura del president de la Generalitat. Però aquest és, precisament, el problema. Vejam si em sé explicar.

Alguns de vostès ja ho hauran copsat durant les últimes setmanes, i potser n’hauran pres nota. Jo m’hi vaig fixar en les seves últimes aparicions televisives, i observo que el tic s’ha anat repetint: Pasqual Maragall parla del president de la Generalitat en tercera persona. Sí, com Juli Cèsar. He parat l’orella atentament i he pogut confirmar que cada vegada se li escapen més frases de l’estil “el president de la Generalitat opina” o “el capteniment del president de la Generalitat serà”. I em ve al cap una de les seves primeres intervencions en el torn de preguntes al Parlament: “Jo no tinc per què respondre”. És clar, per què dimonis havia de respondre, si ell només és en Pasqual. No sé si aquestes observacions psicològiques expliquen molt o poc del drama que vivim i d’aquest govern que topa de cap en una i altra soca, però segur que una part sí que l’expliquen. Que no pateixin les comunitats religioses ni la ciutadania que simplement espera ser ben representada: en el fons, qui anava en aquell viatge no era el president de la Generalitat sinó en Pasqual i els seus amics. És completament just, doncs, que es facin unes fotos de broma amb uns souvenirs, que juguin a futbol i que vagin al barber. És hora que ho comencem a entendre tots plegats. Pel bé de tothom.

És clar que tard o d’hora l’estil s’encomana i el govern en bloc sofreix crisis de personalitat. Així, l’helicòpter esdevé l’atracció privada de la família d’un conseller perquè es tracta d’en Salvador, o el conseller primer –en Pep– pot vestir- se com li doni la federal gana: aquell despatx no és una dependència de Palau, sinó casa seva. A casa, per descomptat, no decidirem sobre Bescanó. La pobra Caterina no té cap deure de conèixer cap obra de teatre estrenada l’últim mes ni llibres publicats l’últim any, donat que el seu càrrec d’honorable quota no té adscrites aquestes obligacions. En Quim té tot el dret que no l’emprenyin amb més demandes de dimissió, per un simple sfondrament que s’ha produït ben lluny del seu barri. Sort que sempre té sortides per a tots els problemes, en Pasqual. És el líder de la colla, el que planta cara amb fermesa i originalitat: la Guerra Civil, el suflé, la vaselina, el Fòrum, els dòlars, el Prestige, les dones maltractades, el tres per cent. Si no fos per ell, el desprestigi recauria sobre els seus indefensos col·legues amb cartera. Poden estar-li ben agraïts.

No provin d’explicar-los que el país se’n ressent, de tot això. És inútil. L’obsessió de provar de castigar CiU els impedeix percebre si castiguen tota la ciutadania. Ho he provat amb alguns coneguts meus però no hi ha manera. Jo els recomano a vostès que pateixin aquesta legislatura en silenci, per molt que el lema del “canvi” hagués estat més ajustat amb l’eslògan “crisi” (que no són ben bé sinònims). No emprenyin gaire, no delatin la malaltia governamental més del necessari. Cal tractar-ho amb discreció, i que el subjecte no se senti amenaçat en qualsevol de les seves personalitats. Quan aparegui una nova ocurrència, riguin. Davant del ridícul dins i fora del país, aplaudeixin i mostrin la seva joia complaguda. I mentrestant, si cal, que els professionals s’ocupin del que s’han d’ocupar. Ràpidament.

Publicat al diari AVUI. 27-05-2005

divendres, 13 de maig de 2005

Federaquè?

Va ser interpretant els sentiments i els anhels del poble que Macià va proclamar la República Catalana integrada dins la Federació Ibèrica. S’acostaven, com ara, moments de negociació. El president va fer bé de negociar l’Estatut del 32 malgrat les limitacions imposades per Madrid, on el govern ja no era tan autonomista com prometia l’eufòria inicial. El resultat va ser un Estatut massa prim que a Macià li va valer moltes acusacions de traïdor: però, malgrat tot, va fer bé de negociar. I va fer bé perquè ho va fer amb actitud ferma, perquè el diàleg va ser inequívocament bilateral, perquè la retallada va venir després (i no abans) de presentar la proposta catalana i perquè comptava amb persones de clar signe nacionalista al seu darrere. Els temps han canviat i, no cal dir-ho, ERC ha canviat. Radicalment, si se’m permet la ironia. També els balcons han canviat: avui Zapatero presideix de facto la Generalitat de Catalunya i les seves propostes estatutàries. Zapatero negocia, doncs, amb ell mateix. Només podem dir-li que guanyi el millor.

És hora d’afirmar sense cap vergonya i amb la força dels fets, diguin el que diguin els republicans per justificar-se, que el PSC no és un partit catalanista. Encara que tingui afiliats que sí que en són. Tirant d’hemeroteca, cap socialista no va contradir Zapatero quan va aclarir (dia 7-2-2004) que “el PSOE és el PSC i el PSC és el PSOE”. D’això ja no en queda cap dubte: malinterpretant els sentiments i els anhels del poble, l’actual ERC va donar les claus de la Generalitat al PSOE. Ho va fer, a més, just en la legislatura en què més calia un govern amb actituds fermes i amb propostes desacomplexades per al nou Estatut. Hom es pregunta què se n’ha fet de les exigències republicanes sobre el concert econòmic, tant en els programes electorals de sempre com en els abrandats discursos. La recent conferència del líder ens diu que ara cal estendre la mà a una Espanya federal. Però tornem a les hemeroteques: el dia 2 de novembre del 2003, el candidat Carod acusava el candidat Maragall de “ser l’únic federalista d’un partit que encara es defineix amb aquest adjectiu quan en realitat s’oposa radicalment a qualsevol mesura federal”. Caram. O sigui, que no li venia de nou. Però encara sobta més llegir-li, el mateix dia, que “el projecte nacional d’ERC a mig termini és l’Estat lliure associat, amb un finançament basat en el concert econòmic”. On ha quedat aquest projecte a mig termini, em pregunto? On apareix en la seva actual proposta de finançament? On ha quedat aquella defensa del concert que van compartir CiU i ERC en el debat estatutari del 1979? Aleshores ambdues forces no tenien majoria parlamentària: quina excusa hi ha per no emprar-la ara que existeix?

Observem un moment la definició de CiU que fa el mateix Carod, el 12 de novembre del 2003: “CiU és la suma de dos factors: Jordi Pujol i poder polític”. I aquesta és la mare dels ous de tot plegat: que sense Pujol i sense poder, CiU s’enfonsaria. És avui d’una total evidència que aquesta fou l’aposta, com és cada dia més evident l’error del càlcul. Però l’important està en el preu que ha hagut i que haurà de pagar el país per aquesta (diguem-ne) gran ingenuïtat. L’independentisme mateix ho està pagant amb renúncies diàries, quan fins i tot el meu estimat Hèctor Bofill arriba a afirmar per escrit que “en acabat l’Estatut no importa tant pel seu contingut concret”. Em temo que ni Zapatero ni Rajoy, ni molt menys Francesc Macià, no hi estarien d’acord. Els catalans que paguem, tampoc.

Pitjors que els Estatuts retallats són les ànimes retallades, deia Rovira i Virgili. Jo espero encara que el nou Estatut sigui digne d’aprovar-se. Però demano que, en temps d’eleccions, es tingui sinceritat i valentia. Que ens diguin que podem passar de concert econòmic a simples ajustos de l’Espanya multilateral segons convingui als dirigents de torn. I si no, tant se val: nosaltres ja ho hem entès perfectament. Au. Salut i federalisme.


Publicat al diari AVUI. 13-05-2005