Pàtria i utopia

El primer dia que vaig tenir una extensa conversa amb el president Pujol, a banda de coincidir en la sorprenent actualitat dels seus escrits de presó, em va lliurar un article titulat El concepte d’utopia. Un article escrit per ell mateix el 1947, però prou vàlid perquè me’l fes llegir en ple 2003. Eren uns dies de molta tensió política, els diaris anaven sobreexcitats i només faltaven alguns mesos perquè José Luis Rodríguez Zapatero esdevingués el veritable president de la Generalitat de Catalunya.
No fa gaire un amic meu, que es diu López però que signa com a Bofill, es queixava d’haver conegut un Pujol més resignat que ambiciós. El va posar com a exponent d’una generació trinxada, fracassada, dimitida, que fa pena. I novament el meu amic i jo tornem a topar, malgrat coincidir –més del que ell arribaria a admetre– en els objectius de llibertat que desitgem per al país. I penso que ara és útil donar a conèixer el contingut d’aquest vell article de Pujol, que fa una repassada etimològica al terme utopia i l’associa a un ideal impossible, però que obre el dubte de determinar quantes utopies s’han complert fins ara. No podem assegurar, diu Pujol, que moltes de les anomenades utopies deixin de fer-se realitat algun dia. Però el que sí que podem assegurar és que “la utopia, com tota llei límit, és una empenta cap a aquesta fi llunyana. No és de desitjar que la gent s’encongeixi d’espatlles davant la dificultat i murmuri fastiguejada: «Bah, utopies!». Les utopies, encara que no es realitzin plenament, donen resultats magnífics”.
Jo penso, després d’haver donat moltes voltes a l’article, que al president li ha importat molt poc determinar exactament si la independència de Catalunya era una utopia possible o impossible. I això és el que el diferencia de molts polítics i sobretot de tants i tants intel·lectuals nostres: ha preferit concentrar-se a fer feina i camí, suposo que molt conscient del perill que té aturar-se a elucubrar sobre l’accessibilitat del cim. És tard i vol ploure.

D’utopies polítiques, en aquest país, n’hi ha dues de fonamentals. Una d’elles és la discutida possibilitat de la independència de Catalunya: si no és aquesta la que va empènyer un dia a caminar el president Pujol, s’hi acosta moltíssim. No s’entén una vida de lluita clandestina i no clandestina, de Fets del Palau i feina de Palau, de presó i tortures, d’impulsar bancs i editorials, de fer país, de reconstruir-lo quasi des de zero, d’estimar (sic) la pols de les seves pedres, de presidir-lo durant dècades i de retornar-li bona part de l’orgull perdut, si no es té al cor un ideal de plenitud nacional. Hauria agafat un altre camí, sens dubte. Titllar Pujol de persona dimitida és absurd, injust, irreal: fa pocs dies encara renunciava a dimitir, dins d’un partit lliurat a les noves energies del relleu generacional (tan reclamat). L’altra utopia és la que Carod-Rovira ridiculitzava en aquestes mateixes pàgines, la utopia maragalliana d’una Espanya plural. Només una mica de repàs de la història, i també de les Espanyes eternes d’avui dia, desmunta tota base per a aquest últim ideal: però és aquest l’ideal que ara mateix governa els nostres destins, gràcies a un curiós independentisme de traca de festa major. El moment, cal admetre-ho, posa a prova les coherències de tothom. I sobretot les renúncies, els fracassos i les dimissions veritables. Posar-hi cinisme és inútil.

Conclou l’article de Pujol que quan les utopies ja han deixat de tenir l’aspecte de cosa inaccessible, aleshores tot el món s’atreveix amb elles. Però, mentrestant, han produït herois. Així s’explica una trajectòria més feta d’accions concretes que de proclames intel·lectuals, com és d’esperar en tot polític. Fixem-nos en el moment actual i veurem que el president a l’ombra Pasqual Maragall, en els seus missatges institucionals d’inspiració sociorepublicana, se’ns dirigeix com a benvolgudes ciutadanes i ciutadans de Catalunya. Molts només ens donarem de debò per al·ludits quan un president se’ns torni a dirigir com a benvolguts compatriotes. Gràcies per tot, heroi Pujol.

Publicat al diari AVUI. 10-12-2004