“Mira, Niubò: això és com TV3”. Sembla que no fa gaire el president Pujol va adreçar aquestes paraules al secretari general de l’Esport, en referència al procés de reconeixement internacional de les seleccions catalanes, i sembla que el senyor Niubò no pot estar-hi més d’acord. He estat rellegint el procés de formació de TV3, detalladament narrat en les memòries polítiques del senyor Lluís Prenafeta, on s’explica que l’opció de crear una pròpia xarxa d’enllaços completament illegal), en comptes de llogar els enllaços de la RTVE, va ser el que va fer possible que a Madrid ja s’ho trobessin tot fet amb les emissions del 10 i l’11 de setembre del 1983. L’obstinació de l’equip del president Pujol i la fermesa davant les múltiples emboscades socialistes (com les interferències en la freqüència del Canal 33), van ser determinants perquè disposem avui dia d’una televisió nacional. És l’anomenada via dels fets consumats, que no va deixar-se de banda durant els anys noranta, com per exemple amb les delegacions catalanes a l’exterior o l’Institut Ramon Llull. Suposo que alguns desemparats lectors ja saben per on vaig.
L’èxit de la selecció catalana d’hoquei s’ha de celebrar, tot agraint els esforços dels governs anteriors i del mateix senyor Niubò, que em consta que hi treballa intensament. Tot plegat a l’espera de la solució final a Fresno i de la votació de dimarts que ve, on veurem si els diputats catalans del PSOE s’oposen a modificar la llei estatal de l’esport, la qual cosa suposaria l’enèsim incompliment dels compromisos del Tinell. I és que enmig de la festa cal que algú digui, i si no ho faig jo, que durant l’últim any qui ha aplicat realment la seva política de fets consumats en aquelles coses que marquen un projecte de país és el PSC-PSOE. Primer va ser el fax de Madrid que va fer destituir el conseller en cap, després el pas d’en Sellarès per la guillotina, el desballestament de les delegacions catalanes a l’exterior, l’escapçada de l’Institut Ramon Llull, la desfilada militar del 12-O, el rebuig a l’autodeterminació, i un veritable degoteig de despropòsits acompanyats precisament d’una política de progressiva desnacionalització de La Teva.
Quan el president de la Generalitat depèn orgànicament, estructuralment, jeràrquicament, del president de l’Estat dins del mateix aparell socialista, aleshores és quan corre perill la política d’univers autòcton on ens havíem mogut fins ara. Així és com s’entén l’obsessió maragalliana d’incloure el PP en totes les negociacions sobre l’Estatut, o la submisa assistència a la conferència de presidents autonòmics. Cafè amarg, aigualit, per a tothom i per la cara. Podríem repetir una vegada i una altra que no tenia per què haver estat així, que com en la creació de TV3 podríem haver fet servir els nostres enllaços i no d’entrada els enllaços forans, però servirà de ben poc. Un cop Catalunya és governada directament pel senyor Zapatero, sí que tenim el dret i el deure d’exigir que ERC faci d’ERC i no de simple repetidor socialista. Pel bé de tots i pel propi bé d’ERC. Desviar l’atenció en el debat sobre la Constitució Europea, o en una suposada "redistribució de la riquesa” que brilla per la seva absència, indica que el marge de maniobra republicà ha quedat completament anul·lat i que la capacitat d’autocrítica (i de visió) és ínfima. I quan es produeixen corredisses pels passadissos del Congrés per tal de fer fàcil la vida al senyor Rubalcaba i a la comunitat autònoma andalusa (lluny d’allò de “amb Espanya no hi ha res a fer”), només es posa de manifest que l’avançament electoral passaria una còsmica factura a la recent gestió republicana. Aquest tipus d’humiliacions també són fets consumats. L’únic remei, que s’anomena moció de censura, no es detecta quan hom viu atrapat enmig de les boires d’Estocolm. I el que tothom veu és que les famoses claus han desaparegut per art de màgia, com sempre desapareixen les claus quan hom porta al damunt una excessiva borratxera.
Publicat al diari AVUI. 29-10-2004
divendres, 29 d’octubre de 2004
divendres, 15 d’octubre de 2004
També "celebrem", avui?
Quan el 15 d’octubre del 1940, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, van esclatar els trets de fusell i va caure a terra el president, instantàniament tota una nació va caure a terra. Novament derrotada, novament humiliada. La tomba que actualment presideix el fossar de la Pedrera ens presideix a tots els qui la visitem un dia com avui, no només als rojos, sinó a tots. L’home de les equivocacions profundes, dels gestos precipitats i de la lluita mal dirigida és símbol del tercer intent de genocidi que es va executar contra el nostre poble. Tercer perquè veníem del Decret de Nova Planta i de la dictadura de Primo de Rivera. La diferència era que Franco podia estar més tranquil en la seva feina de neteja i alliberament: els catalans ja ens odiàvem prou entre nosaltres.
Diuen que s’ha obert una nova etapa de concòrdia i festa, de deixar enrere el dol i les solemnitats de marbre. Fins i tot les ofrenes florals de l’Onze de Setembre fan sentir incòmodes els nostres governants, i és que hi ha coses que val més no commemorar-les, sinó directament celebrar-les. Ho va dir el president al seu missatge institucional: “Demà celebrem la Diada”, i si bé és una expressió que a molts ens va impactar profundament, és respectable i coherent amb el seu ideari. Fins i tot se li pot reconèixer el mèrit d’haver esbandit alguna agror excessiva. Però el que ja no s’entén és que no hagin pensat en una festa per avui. Potser és que els socis de govern s’ofendrien si muntéssim un escenari al fossar hi convidéssim totes les ciutadanes i ciutadans catalanes i catalans a celebrar-hi la inofensiva multiculturalitat i a ballar-hi uns passos de flamenc. Va, alcalde, muntem una khaima al fossar? Fem una rua do Carlinhos que recorri les vies del cementiri i de pas donem records a Macià, a Prat de la Riba i a Carrasco i Formiguera?Conseller Saura, hi fem venir el Festatut? President, en nom de la concòrdia i de l’Espanya moderna, obrim les portes del recinte a la Legión i a la División Azul? No hauria de passar res (“cap problema”, en paraules de Bargalló). Aquest any, que ens estem acostumant a celebrar derrotes –començant per la del 16-N–, hauríem de dur el cant de joia de la nova Espanya i del nou patriotisme a tots els indrets on pesi massa la fosca consciència històrica. Penso que hem de ser coherents amb aquesta línia, i per això és bona idea fer-hi venir la vicepresidenta dels generosos pressupostos, perquè la foto sigui completa i pugui fer les banyes rere alguns caps. La pregunta és si ERC està d’humor per somriure a la càmera i dir “Lluííís”. Em temo que avui no és el dia.
Ja fa mesos que alguns notem un pessigolleig a les cames. No noten res, vostès? Sí, és a tot arreu. Al carrer, a tot Catalunya, des del castell de Miravet fins al Camp de la Bóta abandonat i multiètnic. Aquest formigueig que es comença a percebre és l’anestèsia, que és absolutament imprescindible en aquestes controvertides operacions. Mar adentro, el dret a una mort digna. Cal agrair que hagin pensat en un procés indolor, per tal que ens acomiadem amb una intensa sensació de benestar (com es pot observar en el son profund i càndid dels republicans). És veritablement molt cansat això de llevar-se cada dia, prendre consciència de les pròpies invalideses i passar hores i hores suant al gimnàs de la rehabilitació nacional. És gran la temptació d’assumir la paràlisi irreversible i deixar-ho estar, sempre que sigui amb una pirotècnia gegantina, un Oscar de Hollywood i sobretot moltes càmeres de televisió. Fins i tot dels cotxes oficials en podrem fer comodíssims cotxes fúnebres.
Estic segur que els presidents enterrats a Montjuïc, en les seves nits de tertúlia a la plaça de l’Esperança, estan d’acord a dir que ja n’hi ha prou. Que hauríem d’espavilar d’una vegada, que ara ens pertoca respondre a tantes desfilades militars, a tants cartells irreverents, a tantes rialles i a tantes profanacions. No sé si algú para l’orella a les tombes, però almenys que ho facin avui, quan una vicepresidenta vindrà de visita a lluir frivolitat i no a demanar perdó. No a restituir cap honorabilitat, sinó a restituir l’ordre establert fa tants segles. I mentrestant, ens limitarem a deixar ben clar que ens neguem a ser enterrats en vida. Malgrat la paràlisi absoluta on ens hem volgut ficar, aquest poble minusvàlid encara es pot posar ben dret en les diades que així ho exigeixen.
Publicat al diari AVUI. 15-10-2004
Diuen que s’ha obert una nova etapa de concòrdia i festa, de deixar enrere el dol i les solemnitats de marbre. Fins i tot les ofrenes florals de l’Onze de Setembre fan sentir incòmodes els nostres governants, i és que hi ha coses que val més no commemorar-les, sinó directament celebrar-les. Ho va dir el president al seu missatge institucional: “Demà celebrem la Diada”, i si bé és una expressió que a molts ens va impactar profundament, és respectable i coherent amb el seu ideari. Fins i tot se li pot reconèixer el mèrit d’haver esbandit alguna agror excessiva. Però el que ja no s’entén és que no hagin pensat en una festa per avui. Potser és que els socis de govern s’ofendrien si muntéssim un escenari al fossar hi convidéssim totes les ciutadanes i ciutadans catalanes i catalans a celebrar-hi la inofensiva multiculturalitat i a ballar-hi uns passos de flamenc. Va, alcalde, muntem una khaima al fossar? Fem una rua do Carlinhos que recorri les vies del cementiri i de pas donem records a Macià, a Prat de la Riba i a Carrasco i Formiguera?Conseller Saura, hi fem venir el Festatut? President, en nom de la concòrdia i de l’Espanya moderna, obrim les portes del recinte a la Legión i a la División Azul? No hauria de passar res (“cap problema”, en paraules de Bargalló). Aquest any, que ens estem acostumant a celebrar derrotes –començant per la del 16-N–, hauríem de dur el cant de joia de la nova Espanya i del nou patriotisme a tots els indrets on pesi massa la fosca consciència històrica. Penso que hem de ser coherents amb aquesta línia, i per això és bona idea fer-hi venir la vicepresidenta dels generosos pressupostos, perquè la foto sigui completa i pugui fer les banyes rere alguns caps. La pregunta és si ERC està d’humor per somriure a la càmera i dir “Lluííís”. Em temo que avui no és el dia.
Ja fa mesos que alguns notem un pessigolleig a les cames. No noten res, vostès? Sí, és a tot arreu. Al carrer, a tot Catalunya, des del castell de Miravet fins al Camp de la Bóta abandonat i multiètnic. Aquest formigueig que es comença a percebre és l’anestèsia, que és absolutament imprescindible en aquestes controvertides operacions. Mar adentro, el dret a una mort digna. Cal agrair que hagin pensat en un procés indolor, per tal que ens acomiadem amb una intensa sensació de benestar (com es pot observar en el son profund i càndid dels republicans). És veritablement molt cansat això de llevar-se cada dia, prendre consciència de les pròpies invalideses i passar hores i hores suant al gimnàs de la rehabilitació nacional. És gran la temptació d’assumir la paràlisi irreversible i deixar-ho estar, sempre que sigui amb una pirotècnia gegantina, un Oscar de Hollywood i sobretot moltes càmeres de televisió. Fins i tot dels cotxes oficials en podrem fer comodíssims cotxes fúnebres.
Estic segur que els presidents enterrats a Montjuïc, en les seves nits de tertúlia a la plaça de l’Esperança, estan d’acord a dir que ja n’hi ha prou. Que hauríem d’espavilar d’una vegada, que ara ens pertoca respondre a tantes desfilades militars, a tants cartells irreverents, a tantes rialles i a tantes profanacions. No sé si algú para l’orella a les tombes, però almenys que ho facin avui, quan una vicepresidenta vindrà de visita a lluir frivolitat i no a demanar perdó. No a restituir cap honorabilitat, sinó a restituir l’ordre establert fa tants segles. I mentrestant, ens limitarem a deixar ben clar que ens neguem a ser enterrats en vida. Malgrat la paràlisi absoluta on ens hem volgut ficar, aquest poble minusvàlid encara es pot posar ben dret en les diades que així ho exigeixen.
Publicat al diari AVUI. 15-10-2004
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
