divendres, 18 de juny de 2004

Per Tutatis!

No sé si el nom fa la cosa. Fins avui hem estat Marca Hispànica, comtat de Barcelona, Corona d’Aragó, província, Mancomunitat de municipis, Estat dins la República Federal Espanyola, Región Militar Cuarta i finalment comunitat autònoma. Hem donat al món figures universals en tots els àmbits i hem tingut líders que han semblat tots haver caigut de petits a lamarmita de la poció màgica, president Pujol inclòs. I en l’imaginari col·lectiu ressona una música més o menys escampada que ens acompanya des de finals del franquisme, allò del “som una nació”, que va omplir el Camp Nou, que va retornar-nos la il·lusió i que encara es discuteix poc o gens entre nosaltres.


I en canvi els advocats sí que podrien (podríem) discutir-ne molt. Ni en el text de la futura Constitució europea, ni en el text tronat de la Constitució espanyola, ni tan sols al candorós Estatut d’Autonomia de Catalunya, no hi surt reflectit aquest reconeixement i, per tant, la batalla legal la perdríem davant del jutge de torn, de ben segur, llevat que sa senyoria s’avingués a considerar el diccionari com a norma suprema i primeríssima (cosa improbable). Tot això vol dir que hem estat vivint sota una mena de ficció legal, una mena de poció màgica de Panoràmix, que ens ha fet viure com a mínim per damunt del que legalment ens pertocava. Fins i tot el mapa del temps de TV3 ens ha repetit cada migdia i cada vespre, amb tossuderia, una determinada entitat nacional (els PPCC) suposadament sòlida. És mèrit de tots que fins ara s’hagi mantingut encesa aquesta alegal flama.

Doncs bé: la poció màgica s’acaba. No és cap delicte deixar morir les antigues aspiracions bàrbares i conformar-se a ser una peculiar província de l’imperi, per molt que pugui ser una immensa llàstima, especialment per a aquells que associem identitat amb progrés i que del nostre DNI només en salvem la D i la fotografia (amb prou feines). El nostre actual líder considera que és possible la Roma plural i, per tant, ens ha promès avenços importants en autogovern i en carreteres si obrim la muralla, abandonem l’addicció a les fórmules del druida i permetem que els centurions passegin tranquil·lament pels nostres carrers i cases. Fins i tot ja ha transformat la plaça major del poble en un Fòrum, per anar-nos-hi acostumant. N’hi ha molts (fins i tot els republicans) que comencen a donar-li la raó: barallar-se amb un cèsar de bon tarannà és més cansat que rendir-se a les seves promeses.

Un consell per als resistents: llegiu Astèrix a Bretanya. Comproveu que, quan sembla que no hi ha poció màgica a l’abast, l’heroi prepara un beuratge fictici a base d’herbes i aigua bullent. Amb això en tenen prou per tornar a agafar confiança i vèncer de nou els romans, sempre que la suggestió sigui eficaç i sempre que Astèrix sigui prou creïble. I, sobretot, sempre que ningú es deixi enlluernar per la cessió d’un castell, l’amabilitat dels soldats i la comoditat de ser una província mimada. Encara queda molta història per escriure, molta força per reunir i molts menhirs per llançar.


Publicat al diari AVUI. 18-06-2004

dimarts, 1 de juny de 2004

A favor de l'alegria

Una cosa que tots sabem: el teu pitjor enemic pot perdonar-te la vida, pot tolerar els teus progressos, fins i tot podrà aplaudir-te si algun dia tens èxit, però el que no et perdonarà mai és aquell maleït somriure enganxat a la cara. Sovint no cal capficar-se en la manera de demostrar-li el seu error, ni en el moment més adequat per inflar el pit. No, la persona que et vol mal se sentirà veritablement impotent quan vegi que els seus esforços no aconsegueixen posar recta la corba d’acer que dus sota el nas. Deduirà que, si somrius a la vida, vol dir que malgrat tot la vida et somriu. I, sigui dit de passada, si algun dia aconsegueixes un somriure permanent, aleshores sense adonar-te’n apareixeran més candidats a esborrar-te’l. Aquest fenomen l’hem d’associar a la condició humana? Potser sí. Encara que de vegades sembli que només els catalans som així.

Ja em perdonaran si fins ara els estic parlant d’obvietats, però és que penso que de vegades oblidem el mèrit que té això que sembla tan fàcil, tan frívol, tan infantil, del cultiu de l’optimisme. Existeixen persones que es dediquen professionalment a transmetre alegria i de vegades oblidem l’esforç intel·lectual que hi ha al darrere, la intencionalitat profunda d’aixecar els cors. Qui escriu és un amant del popisme i per tant un jove agraït per aquesta concepció desenfadada del món que va saber crear la generació que em precedeix. Que les cançons dels Beatles semblin senzilles no vol dir que ho siguin. Amb tots els respectes: millor la innocència multicolor dels Beatles que l’agressivitat amb què els Stones ens ho van pintar tot de negre. Millor els musicals de Hollywood que les vides torturades de Berlanga, millor la sardana que el xotis, millor el somriure d’Audrey Hepburn que les llàgrimes de Bette Davis. Millor les fogueres de juny que els panellets de novembre, millor Disney que Shin Chan, millor Clinton que Bush, millor Carod que Bargalló, millor Urdangarin que Marichalar. Prefereixo aspirar a la Copa d’Europa més que aspirar a no baixar a segona, prefereixo una Generalitat ambiciosa a una triconxorxa de rancúnia destructora. Estem amb Lennon i no amb Yoko Ono, estem amb Abba (something good in everything I see) i no amb Marilyn Manson (burn the witches, burn the witches). Millor sumar que no pas restar. Millor apuntar amunt que posar excuses inútils.

Tot això queda escrit amb el profund reconeixement cap a totes les tendències i estils. Però posats a escollir, posats a anar a una illa deserta, abans escolliré els qui em conviden a somriure que no pas l’eterna temptació del cantó fosc de la Força, per dir-ho en termes galàctics. El meu consell és que no es deixin arrossegar pel camí que fa baixada. Procurin sempre detectar, assaborir, consumir, comprar, votar i transmetre alegria. Els resultats acostumen a no decebre mai.

Publicat al diari AVUI. 4-06-2004