dimecres, 19 de maig de 2004

La mare que ens va parir

Quan un país canvia de president després de 23 anys, és important fixar-se en els detalls i expressions del nou estil. Per això he pres nota del que deia en Maragall durant la campanya, i posaré els exemples següents: en primer lloc, va sentenciar que ERC era un partit “fill del règim”, la qual cosa hem d’entendre com un menyspreu absolut a la maduresa política dels qui després li salvarien la carrera, així com un menyspreu també al nacionalisme que va governar democràticament abans que ell. En segon lloc, va afirmar que el nacionalisme buscava la “confrontació permanent” i per tant venia a dir que, si la teva parella et maltracta, el més intel·ligent és callar i dibuixar un gran somriure fraternal. També proclamà que, si ell guanyava, per fi Catalunya seria un país democràtic i “normal”, la qual cosa és enormement clarificadora de la seva concepció del món: fins ara no hem estat un país normal perquè ell no governava. Fins ara hem estat una anomalia. Bé.

Un cop ell és president, ja podem sentir-nos lliures de despreocupacions fútils. Ara tenim un país normal, amb presentadors de televisió que fan entrevistes en l’idioma normal (i que es mofen de Pompeu Fabra), amb totes les administracions i quasi tots els mitjans de comunicació controlats per persones d’ideologia normal, i per descomptat sense ambaixades a l’exterior, cosa que és el més normal si ets una regió més de les que s’apleguen a Ferraz. També som normals perquè diu que per fi tindrem una televisió autonòmica enlloc d’una televisió nacional, perquè tenim les cases extremenyes incloses com a cultura del país i perquè l’Institut Ramon Llull no haurà de treure el cap fora de les quatre províncies que som. Desenganyem-nos, doncs: el que no era normal era el que provàvem de ser fins ara. No era normal pretendre competir amb la selecció espanyola i tenir veu al món i a Europa, si no és perquè ens tradueixin un text constitucional a la nostra peculiaritat vernacla. Així, doncs, es pot explicar l’altra frase antològica del flamant president: “Aquest país no el reconeixerà ni la mare que el va parir”. Em sembla que molts la recordaran. És clar que l’amenaça es va complint de mica en mica, cosa diferent de les promeses, perquè aquella promesa de no intervenir en els mitjans de comunicació ha quedat sepultada entre els arxius i informes dels despatxos del Palau de la Generalitat. Sepultada com allò de “en Carod m’ha seduït profundament”, o com la repetida promesa de la paritat en els membres del govern i de no “col·locar” familiars en alts càrrecs. Si es descuiden.

Per la seva banda, el partit fill de l’ancien régime té la porteria més que foradada i encara no ha fet cap cop de puny damunt la taula. Es podria defensar que, tenint en compte que a IC-V li han colat el túnel de Bracons per l’esquadra de la dignitat, tot es pot admetre. Però francament, jo tinc una consideració molt especial cap al partit dels presidents Macià, Companys i Irla, i per això em sap molt de greu la seva claudicació constant. També estic meravellat de la capacitat que tenen els seus militants per callar i empassar-se els gripaus, tot i que em consta que gent amb responsabilitats de partit comença a plantejar-se si és lícit tocar el poder a qualsevol preu. Pateixen profundament perquè saben que qui desfà l’Institut Ramon Llull no és només la “consellera socialista Mieras”, és una companya de govern. Dels actes del govern tripartit responen tots els seus membres, i per tant el director general de Cultura Tradicional, que és el senyor Bello i que pertany a la línia dura del lerrouxisme, és el director general també del govern d’ERC. Comprenc molt bé, per tant, aquests militants desconcertats. L’únic partit que parla d’independència nacional hauria de ser capaç d’evitar, està a temps d’evitar, una complicitat històrica en el procés de consolidació de la nostra “normalitat” regional. Amb tota l’estimació, i com que puc parlar per mi, els he de dir que per part meva s’ha acabat el xec en blanc. Perquè una cosa és tenir les mans netes, i una altra de molt diferent és rentar-se’n les mans.

Publicat al diari AVUI. 19-05-2004