Carta oberta a la meva generació

Diuen que adquireixes una consciència de classe quan detectes d’on et vénen sempre les clatellades, quan veus que hi ha gent com tu que pateix els mateixos problemes, amb els mateixos procediments i per culpa dels mateixos. Es tracta del moment en què t’adones que ets com aquell i com aquell altre i que si bades te la foten, que no pots quedar-te quiet i que potser cal defensar-se d’alguna manera. El pas següent i natural, segons la teoria marxista, és organitzar-se i lluitar. Segurament la formació d’una consciència nacional té un origen semblant, així com moltes consciències de grup. Però és que també, quan arribes a la trentena, sorgeix el que podríem anomenar la consciència generacional. Ja som uns quants, a Catalunya, els qui ens comencem a adonar de la responsabilitat que això comporta i dels entrebancs que hi ha posats pel camí.

La meva generació és la dels perplexos, en llenguatge manllevat a l’amic Antoni Vives. Perplexos pel fet de trobar-nos un món completament diferent del que ens havien ensenyat a l’escola i fins i tot a la universitat, on ens van jurar que dos i dos feien quatre, que la Guerra Civil i la dictadura de Franco ja havien estat arxivades i superades, que les lleis eren per ser complides (per això són lleis) i que la Comunitat Europea seria un gran èxit. La meva generació ho relativitza tot, diuen alguns: sovint no ens queda cap altre remei. No és un esport que ens agradi, aquest de posar totes les coses en dubte. De fet, ens agradaria que no calgués fer-ho, perquè també tenim moltes coses clares. Ho anem demostrant a poc a poc, que la cosa belluga. Qui s’hi hagi fixat una mica, es deu haver adonat que hi ha un magma d’energies vives, il·lusió i creativitat que flueix sota l’asfalt de Barcelona i el paisatge de tot el país. En l’ambient polític, econòmic, universitari, cultural i artístic. No pot ser un efecte òptic, perquè, en llenguatge del meu altre col·lega Hèctor Bofill, fins i tot visc en la generació dels imparables. Qui som, doncs? I quina en portem de cap?

Anem a pams. Som els néts de la postguerra, els fills de la Transició i els germans de l’anomenat mestissatge. Vam aprendre a comptar amb un comte Dràcula rialler, no recordem un JR castellanoparlant, vam al·lucinar amb el gaspatxo dels Jocs Olímpics i encara més amb l’oli ranci de l’Aznar. Ens ha costat una mica treure el cap entre les tribunes, però ho anem fent. No és cap secret que els seguidors de Silenci? (diumenges, Canal 33) hem descobert el nostre propi poder generacional des d’un punt de vista creatiu. També ho comprovem els qui assistim a la Cova del Drac l’últim diumenge de cada mes. O els qui coneixem el concepte aplec bohèmic, o els qui de vegades fullegem la farcida agenda cultural Butxaca, o els qui seguim de prop associacions com LeVide. La cosa bull en disseny, en música, en art. En literatura Jordi Puntí, Manuel Forcano, Sebastià Alzamora, Pere Guixà, Hèctor Bofill, Xavier Gual i un digníssim etcètera. Alguns, amb una petulància segurament excessiva, agafen embranzida i es foten directament amb la poesia de Carner. Un atreviment semblant al dels articles d’en Salvador Sostres, discutible en molts aspectes, però espurnejant i colpidor. La gosadia d’haver trencat la closca i afirmar-se, ei, som aquí. Per a bé i per a mal, ara ens comença a tocar. En música ja hem superat aquella il·lusió del Palau Sant Jordi, on ens pensàvem que assistíem a un embrió de país normal (almenys musicalment), i ara l’esclat comprèn tots els estils i múltiples idiomes, sense complexos. La sensació dels últims anys (al meu parer) són uns barcelonins, La Casa Azul, malauradament ignorats per la gran massa. Però no estan sols. En disseny l’exponent seria en Jordi Labanda, arreu imitat i enlloc igualat, que ha deixat bocabadats en un temps rècord tots els gurus del seu ram. En teatre i arts interpretatives, la llista seria interminable i els espectadors ho saben. Potser es troba a faltar el recanvi a la televisió i la ràdio, en el món més directament audiovisual, però tot arriba. En aquest camp de ben segur està pendent encara la revolució dels becaris, i vull pensar que no ens quedarem amb els tímids indicis del Vitamina N a CityTV, en alguns casos deplorables. Amb millor o pitjor fortuna, amb encerts i excessos, però la generació es va imposant amb seguretat a la veu. Per tant, discrepo de l’esforç per buscar etiquetes, Hèctor: em sembla que és prou evident que ja no hi ha qui ens pari.

No només en l’àmbit creatiu, sinó que també en política aquesta generació ha tingut la seva etiqueta corresponent. L’anomenada renovació s’ha produït en gairebé tots els partits catalans, amb l’única excepció del que presideix el país. La meva generació també hi té alguna cosa a veure, encara que no li toqui figurar a les fotografies dels diaris. La premsa es va inventar els talibans de Convergència, però és també a ERC o a IC-V, i fins i tot al PP, on es noten ja les veus dels qui només han viscut en l’anomenada democràcia. En molts d’aquests casos, s’ha comprovat que passió, crítica i capacitat de treball no eren incompatibles. I en els resultats electorals del 16-N es pot detectar, també, un progressiu relleu generacional dels qui voten. A cada partit li correspon fer l’esforç de respondre-hi o no.

Tots aquests exemples desmenteixen el tòpic d’una Generació Ics tancada a casa davant les webs, els xats i els concursos televisius. Fins i tot el fenomen okupa i les manifestacions antiglobalització s’han d’interpretar com alguna cosa més que bretolades sense fonament. Potser són les escapatòries dels qui no tenen, o no troben, vàlvules d’escapament. I el més curiós és que avui la samarreta del Che es llueix, per molts companys de la meva generació, no com a símbol de cap lluita sinó com a simple icona pop. No és frivolitat: també hi ha un missatge.

Els sociòlegs sabran respondre si tot aquest moviment generacional, que batega en tots els àmbits de la nostra societat, comença a tenir efectes de canvi en el model. Determinaran si els seus (els nostres) actes tenen alguna incidència en l’engranatge general. Com he dit abans, no tot ho considerem relatiu i discutible. Tenim algunes coses clares, per exemple (i generalitzo) que Catalunya ja hauria d’haver-se independitzat fa almenys deu anys. Com a mínim. Torneu a veure, si no, la il·lustrativa i innocent pel·lícula El complot dels anells, d’en Bellmunt. No, la nostra generació no passa olímpicament d’aquest tema i reclama obtenir el seu propi somni generacional. I, en aquest aspecte, ja no podem esperar.

Som, al mateix temps, imparables i perplexos. Perquè no tenim cap por, però també perquè topem massa sovint amb un mur que sembla infranquejable. El nostre deure és tornar-hi amb més impuls encara, sense abaixar el cap ni la veu. Potser el mur som nosaltres mateixos i per tant té data de caducitat. Només cal esperar el moment en què es produeixi un gest: passar de la simple consciència de qui som i què volem a lluitar i actuar en conseqüència.

Publicat al diari AVUI. 11-2-2004