dilluns, 21 de desembre de 2015

La corbata (IV)



Un cop s'ha acabat el cicle electoral, toca configurar governs i oposicions i que cada partit se situï. Vindran congressos on es parlarà d'ideologia, d'encerts i d'errors, de cares velles i noves, de projecció a deu anys vista i de refundacions. En el cas de CDC ja ha començat el debat sobre la marca, sobretot després de dues experiències “híbrides” com la candidatura de Junts pel Sí i la de Democràcia i Llibertat. En poc temps CDC ha trencat amb Unió, ha fet una evolució del sobiranisme a l'independentisme, ha arribat a aliances amb ERC i ha impulsat un procés polític històric. Però tot això no és de franc, i també ha rebut cops de puny d'origen intern i d'origen extern que deixen ferida. Un canvi així demana respirar i agafar forces. Girar full o obrir un llibre nou, ho veurem aviat. No és pas el mateix canviar de capítol que canviar de títol, d'autor i d'argument. De “relat”, que en diuen els
experts en màrqueting (en un clar intrusisme professional envers els escriptors). Story-telling i story-making. En fi.

Què tindrà a veure això amb les corbates?: doncs que el relat de CDC, que ja s'ha vist que no és un relat immobilista, és i ha de ser un relat d'ordre. Desenganyin-se: el procés no anirà (ni hauria anat enlloc) sota el lideratge d'esperits massa descamisats, si viu només d'interpretar els anhels, de fer balconings compulsius o de proclamar a qualsevol preu el misteri de la Fe. Quan Macià surt al balcó ho fa, en primer lloc, amb el bigoti repentinat i amb la corbata presidencial a lloc. He dit presidencial? Perdó: en aquell moment Macià no és president de res, només és el guanyador d'unes eleccions municipals encapçalant un partit de nova creació. No presideix res, la Generalitat no existeix. Però en canvi sap perfectament que ha de tenir una imatge ordenada i honorable, i aprofitar el moment just i adequat per saltar el mur. Fa poc el conseller Germà Gordó, a banda de ser (diuen molts) un possible líder del futur partit, m'argumentava que si ell és tan autoexigent (i exigent) amb la corbata és per una qüestió de respecte als altres. I, també, per una reivindicació de l'ordre i la centralitat. Entendran vostès que, en aquest tipus de reflexions, la peça tèxtil és el menys important. La qüestió és que es pot ser un revolucionari, i un trencador de sistemes efectiu, des del manteniment d'un ordre personal. Mas n'ha estat un exemple clar, i per això l'Estat espanyol l'ha posat en el punt de mira: perquè simbolitza el centre ordenat.

La independència és la primera porta per a la solució de bona part dels problemes del país, n'estic convençut, i a més és una qüestió de dignitat i de justícia. Però mentre Panoramix guarda la fórmula de la poció màgica, la resta del llogaret viu i treballa i menja senglars en harmonia. Un altre exemple: Clark Kent és un home seriós i professional, encara que tingui sempre el vestit d'heroi sota la camisa. Catalunya ha demostrat de quina fusta està feta quan se l'emprenya massa o quan no se li deixa sortida. Perquè convenia, perquè convé, perquè abans del “seguem cadenes” hi ha un “quan convé” que no és gens casual. Que és la corbata de l'himne. La gent de CDC, la nova i la no tan nova però en tot cas reforçada, haurà de demostrar al Cèsar que el problema no el té amb cap poble bàrbar. Que el té amb gent civilitzada, ordenada i moderna. Gent que, justament perquè està fent història, sap vestir-se per a les grans ocasions. Ells en diran “seny”, o “señ”, o “seni”. Nosaltres en diem sentit d'estat.




Publicat a El Punt/Avui el 21 de desembre del 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada