dilluns, 22 de desembre del 2014

9 novembre 2040



Ara que ja ets major d'edat potser ho entendràs millor. Quan te'n parlava durant aquells anys, recordo les teves preguntes plenes de veritat infantil: “Però, pare, tantes manifestacions són perquè no ens deixen votar la independència?”; “però, pare, si ja has fet de voluntari i hem votat i també hem guanyat, per què no som ja independents?”... Costava fer-te entendre que l'Estat encara era molt poderós i ho bloquejava tot, i que aviat trobaríem la fórmula per fer-ho definitivament. Ara potser ho entens, que contra la llei costa més de fer les coses. Com a mínim, costa més temps. I més imaginació: per això vam arribar a la proposta de les plebiscitàries.

Recordo que el primer cop que el president Mas va parlar d'aquesta alternativa, va ser en un llibre de converses. Es deia Ara que no ens escolta ningú, d'un escriptor que no recordo com es deia perquè la memòria em falla o perquè no deu ser important. Aleshores els diaris en van fer titulars, però va quedar una mica per al calaix d'hipòtesis futuribles. Ell deia més o menys això, que aquesta opció seria l'últim recurs, que el referèndum és la fórmula que es fa servir en els països desenvolupats, però que unes eleccions amb caràcter plebiscitari eren un escenari possible. No el més desitjable, però segurament l'únic viable al final. Total, fill: que al final vam haver d'anar cap aquí. I no és poc, perquè la fórmula era inatacable.

El president havia avisat, doncs: aquest llibre que et dic era del 2013. I quan els esdeveniments van anar consolidant l'aposta, a la tardor del 2014 va voler formular-ho amb una conferència. Allí ja va exposar-ne el raonament, la justificació, els requisits, la manera ideal d'aconseguir un mandat clar, la composició d'una llista unitària que comptés amb societat civil i partits, els punts programàtics amb calendari a 18 mesos vista, i la generositat necessària. Alguns se'l van creure més, d'altres menys, però la idea comptava amb molt d'assessorament tècnic i polític. I es tractava del president que havia actuat més per l'autodeterminació en tota la història moderna, el que havia desafiat de forma més greu l'Estat espanyol en moltíssim temps. I que havia assumit tota la responsabilitat de la votació del 9 de novembre, sí, fill meu, tal dia com avui: aquella de les capses de cartró que tu no acabaves d'entendre però que al president li van costar una querella. Deien els experts que l'avantsala de la independència es produeix quan té lloc el primer desacatament, la primera actuació per lliure, la primera desobediència. Això és el que vam fer el 9-N. I només ens quedava culminar-ho amb unes plebiscitàries perfectament legals i més legítimes que mai. “Ara és l'hora”, dèiem.

ERa l'hora, sí. Ara ja fa 25 anys. A partir d'aquí no em preguntis gaire, perquè em posaria a plorar... Però van arribar les divisions. Alguns volien parlar d'esquerres i de dretes, i posar tots els colors i opcions en una votació referendària. També deien que se sentien traïts, o poc estimats, no ho recordo bé, i vés a saber si tenien part de raó: això no ho sabrem mai. I no interessa. El que queda és que es va voler accentuar les diferències, no es va tenir prou grandesa històrica, es va imposar el partidisme habitual... I ja ens veus aquí, de nou, esperant que algun dia passi un nou tren. Que torni un moment tan dolç com aquell.

Va, no en parlem més, que ja saps com em poso. Com a mínim estic content d'una cosa, veus? Abans de morir, he pogut veure acabada la Sagrada Família.
Publicat a El Punt/Avui el dia 22 de desembre del 2014

Fer les coses



Fa uns anys vaig veure, al nucli antic de Tarragona, una porta blava amb una inscripció pintada: “Fer les coses.” Sembla ser que es tractava d'una iniciativa poètica executada sobre totes les portes blaves de la zona, però aquesta en concret és la que vaig veure jo. I en guardo la fotografia any rere any a la memòria del mòbil. Fer les coses, que vol dir no pensar tant. No fer cabòries excessives, no deixar que el pensament bloquegi l'acció. Trobar-se en una cruïlla demana rumiar, i tant que sí, i molt... però arriba un moment en què toca decidir i actuar, i equivocar-se. Ens ho va dir fa poc Johan Cruyff: “Veig un dèficit en els catalans: que mai no van al 100% quan volen una cosa. Què importa si t'equivoques?”.

He pensat en aquesta porta tot veient el comportament polític dels nostres líders aquestes setmanes. Conferències, propostes, acords i desacords. El país ha de decidir un camí, sí, però està en fase de reflexió i s'entén que vulgui minimitzar el marge d'error. Ens hi juguem massa. D'acord, va: doncs fem un exercici.

Si vingués una persona catalana dels anys 80 amb una màquina del temps, i es plantés a la plaça Catalunya i ens preguntés què està passant, li diríem el següent: que la forta crisi econòmica, entre altres molts drames, ha accentuat la penúria financera de la Generalitat; que la societat civil catalana s'ha mobilitzat clarament en favor de la independència, amb manifestacions de llibre Guinness; que, després de set anys de governs tripartits, CiU ha volgut governar amb una evolució creixent cap a l'independentisme. La qual cosa vol dir, poca broma, que la gran massa de gent de centre també hi ha evolucionat; que ERC no ha deixat de ser-ho, però que mai (tampoc ara) no ha tingut prou majoria per implantar-ho. Molt bé: i l'home del passat preguntarà si els catalans han “premiat” electoralment aquests canvis, si l'aposta de CDC per l'independentisme ha tingut èxit electoral, i respondrem que fins ara no gaire: ha baixat 12 diputats. I que per fer una majoria per la independència, comptant aquests números insuficients, el president Mas ha fet una proposta de llista unitària en què els partits passarien a segon terme (sense eliminar-los) i es transformaria un referèndum prohibit en unes eleccions plebiscitàries. Amb programa clar i limitat en el temps. I el viatger del temps, molt encuriosit i tal vegada emocionat, es preguntarà on és el problema per aprofitar aquesta oportunitat. I direm: “És que hi ha gent que per res del món no vol votar la dreta.” “Però que no es tracta de fer un referèndum?”, preguntaria ell. Però és que a vegades es poden posar en perill ocasions històriques, simplement perquè “jo amb aquests no hi penso anar”. L'error de maximitzar les diferències o de demonitzar els companys de viatge, que sempre hi ha hagut a Catalunya. La profecia de Nostradamus Aznar.

La ideologia és una forma de pensar, i no hi ha res més respectable. Però la independència no és una forma de pensar, és una acció concreta i temporal. La independència també es pensa, i molt, és clar, però no és una forma de pensar: és un procés. Limitat i difícil, que demana molta fortalesa i molt de múscul, i claredat. La màxima unitat possible. Per tant, unitat d'acció, més que diversitat de pensament. Que el món vegi que ha guanyat una llista àmpliament, i no un paraigua.

Pertoca fer les coses. I si pensem, que sigui a fer les coses. Prou de pensar a diferenciar les idees. Com deia algú, ja no podem perdre més el temps.




Publicat a El Punt/Avui el 8 de desembre del 2014