dimarts, 15 de juny de 2010

Sandro Rosell


Quan la gent vol canvi, vol canvi. I no el vol a mitges. Aquest era un bon argument per a creure que un desconegut anomenat Agustí Benedito pogués donar una sorpresa en les eleccions a la presidència del Barça, però encara ha resultat un argument molt millor perquè s’imposés la candidatura amb més possibilitats de guanyar. Cal preguntar-se doncs si les revolucions poden ser pacífiques i previsibles, i cal respondre afirmativament. HI ha revolucions ordenades i no sempre el més revolucionari és el més trencador. Benedito hauria estat una sorpresa però encara sembla que alguns no han entès el missatge: no havíem dit que volíem una sorpresa, havíem dit que volíem un canvi. Rosell l’ha materialitzat.

El gest de Rosell és excessivament tímid, però la seva timidesa funciona. La càmera l’estima i el micròfon no l’estima gaire, de forma paradoxal en un personatge que sembla passar vergonya sota els focus. El carisma de Laporta era immens, i m’hi he sentit molt a prop, però això no vol dir que no hi hagi altres tipus de carismes igualment vàlids i que no passen pel treure pit. L’estil és radicalment diferent: com va dir el nou president electe, no es tracta ja de dir “que n’aprenguin” sinó, en tot cas, “gràcies”. És el que deia, hi ha revolucions ordenades. Lògicament estic parlant de formes, de llenguatges, d’imatge: desconec del tot si Rosell té un model de gestió més o menys eficaç i no m’he interessat prou per les diferències de fons entre un sector i l’altre. Sé que Laporta ens ha dut molt lluny, i que ens ha ensenyat una cosa importantíssima, que és a perdre la por. Tal vegada amb Rosell, recuperarem les formes, d’entrada. Confio que el fons, però, no sigui radicalment oposat. Ens convenia divertir-nos, ser menys porucs, fer una mica de poesia. Crec fermament que això no és incompatible amb les bones maneres que sens dubte gasta Rosell.

El mateix per al país, doncs: hi ha una èpica que és civilitzada, una èpica de l’ordre. Es va dir que amb Laporta l’independentisme es posava corbata i això va ser d’un valor immens, que no entenc per què no succeïa més dins del Parlament que no pas dins d’un club com el Barça. Mirin si no l’independentisme parlamentari i reconeguem que les corbates, quan n’hi ha, són molt mal portades. Poca seriositat, poc estudi, molt de frikisme, molta bilis, molt nou ric. Molt de fum. Tal vegada, si fora del Parlament l’independentisme s’ha posat corbata, el catalanisme en general s’hi podrà anar entenent molt millor cada dia. Jo crec que això està succeint (sí, que n’aprenguin, Jan). Però em prenc això d’en Rosell com una metàfora del que succeirà i hauria de succeir a Catalunya: segurament farem la revolució, d’acord. Més d’hora que tard. Però la lideraran, necessàriament, els qui millor s’ho treballin.

Publicat a Elsingulardigital.cat el 16 de juny del 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada