divendres, 4 de juny de 2010

Quin rotllo




Perdonin, però el reportatge que aquest dijous va emetre TV3 sobre la possibilitat de la independència de Catalunya (“Adéu, Espanya?”) el vaig trobar insofrible: només se’n salvava el començament, amb el resum històric dels països fet en clicks de playmòbil i algun paisatge bonic que mai no ho diries. La resta va ser d’un “déja vu” esperverant, arguments arxirepetits sobre les balances fiscals i els beneficis de la mesura, repassos a la nostra capacitat econòmica, dades jurídiques sobre la UE i sobre l’Estatut... perdonin, però em va semblar vell i llarg i estancat. Fa massa anys que parlem del mateix i ja ens sabem els arguments de memòria, i el reportatge de Dolors Genovès no aportava ni un sol enfocament nou o original. Insisteixo, llevat dels clics.

Després de l’emissió, la mateixa Dolors Genovès es posava a la taula del programa per a fer una mena de míting que francament em va semblar excessiu. No és que els reportatges i els seus creadors hagin de ser sempre objectius, evidentment, però en aquest cas la militància convençuda per la causa treia una profunda càrrega de valor al contingut de l’obra. Crec que van ser molts mimuts, massa minuts (es va fer llarguíssim) sobre plantejaments ja molt mastegats en aquest país. Què no hem dit del Québec, d’Escòcia, de Grenlàndia, del Tribunal Constitucional, dels greuges dins l’Estat,...? Què aportava el reportatge de dades noves, de confrontació d’idees, d’investigació? Què hem après que no sabéssim ja d’antuvi, quina és la raó última d’aquest reportatge? Alçar els catalans per lluitar pel seu propi futur? Aquesta no era més aviat la funció dels caps de propaganda?

Evidentment que estem en una ratonera, o en una peixera, i que per tant és normal que ens anem repetint les paraules i les cares dins d’un sol petit país. I és normal que, en lloc d’aconseguir passos endavant prou rellevants, ens recreem en el mateix sermó de sempre: però començo a detectar ja símptomes d’estancament. De rovell, de repetició d’un mantra, d’autoconvenciment infèrtil. Ep: que tot el que deia el reportatge era cert, en efecte. Però la veritat, la realitat, justament és el que ens té avorrits i fastiguejats. I si no sabem fer una altra cançoneta, també en el món de la creativitat o del periodisme, aleshores ningú s’interessarà mai per nosaltres. Avorrits, autocontemplatius, repetitius, monologuistes i sempre queixosos. Aneu que us moqui la iaia.

Publicat a El Punt el 5 de juny del 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada