dilluns, 10 de maig de 2010

Blau de blaus

4 comentaris:

  1. Gràcies a versions com aquesta - i cal dir que no és la pitjor-, el Paolo Conte va decidir que ningú més cantaria les seves cançons. Mai els hi podrem estar prou agraïts.

    Salutacions,

    MV

    ResponElimina
  2. Doncs a mi m'agraden totes! I tenia entès que Conte la va composar perquè ell la cantés. En tot cas em posa de bon humor.

    ResponElimina
  3. Azzurro,
    il pomeriggio è troppo azzurro
    e lungo per me.
    Mi accorgo
    di non avere più risorse,
    senza di te
    E allora
    io quasi quasi prendo il treno
    e vengo, vengo da te,
    Ma il treno dei desideri
    nei miei pensieri all'incontrario va.

    ResponElimina
  4. Reconec que a mi també em posa feliç pensar-me a l'illa de Salina menjant un peix espasa amb la noia més guapa mentre sona aquesta versió, però és que lo meu amb el Paolo Conte és una obsessió que dura molts anys, quan els meus pares me'l posaven tot el dia. Pel que jo tinc entès, sí és veritat que fins que no es va decidir als 38 anys a publicar el seu primer disc -per mi grandíssim tot i que ell en renegui una mica-, s'havia dedicat a escriure cançons per altres mentre seguia exercint d'advocat. I en efecte, aquesta cançó la va compondre sabent que seria Celentano qui la cantaria: “Nei tre anni successivi al mio primo contratto editoriale, non era accaduto praticamente nulla. Eppure a me pareva che la mia musica fosse buona. Andai alla sede e trovai la segretaria del direttore, prototipo della segretaria competente e sveglia. Le dissi con disinvoltura che cercavo un paroliere (allora non immaginavo nemmeno lontanamente che un giorno mi sarei scritto io stesso i testi). Lei mi domandò se avevo preferenze e io risposi Luciano Beretta. Era "il paroliere", quello più in auge. Lavorava molto con Celentano. La segretaria ci fissò un appuntamento ed io gli fornii degli spartiti. Fortuna volle che egli stesse cercando una musica per una canzone fatta su misura per Celentano e la moglie i quali, allora, volevano creare un duo. Scrissi perciò la musica per quel testo di circostanza: dopo una settimana era in testa alle classifiche e trasmessa a tutte le ore.”

    També és cert que l'he escoltat dir que un dels motius pels quals es va decidir a publicar va ser que no aguantava sentir com els cantants li destrossaven les cançons. En qualsevol cas, sobre aquesta, no n'estic del tot segur què en pensa, però jo parlava en general.

    Perdona l'extensió i gràcies.

    salutacions,

    MV

    ResponElimina