dissabte, 17 d’abril de 2010

Lo rei en Jaume


El rei de la literatura catalana és avui en Jaume Cabré, coronat Premi d’Honor de les Reines Catalanes i best-seller amb “Les veus del Pamano”, amb les traduccions multiplicant-se-li per a cada llibre que ha fet i amb la reverència unànime de la crítica.

En Jaume escriu des d’un racó sagrat que és un despatx a l’últim pis d’una casa a Matadepera, i és una persona que et mira molt a dins. Estima molt, i per tant mira molt. Mira molt enllà, travessant-te, com si fossis transparent i com si li interessés extreure’t l’ànima per a explorar-la. I, a més, resulta que precisament això és el que li interessa. En Jaume escriu per a les persones i sobre les persones, bàsicament: molt poc sobre conceptes, molt poc sobre grans idees. Per ell, no hi ha cap gran plantejament sense un personatge de qui puguis enamorar-te o que pugui dur-te cap a un fil estimulant. No hi ha principis solemnes sense un bon vestuari, un bon armari que diria ell. El Destí, posem per exemple? D’acord, parlem del Destí, però si ho fem a la manera d’en Jaume haurem d’esbrinar abans si aquest tal Destí vesteix camisa o jersei, i fuma o no fuma, si va una mica coix per un accident de fa dos dies o si a les pupil•les se li endevina el reflex d’una figura femenina misteriosa. Vols parlar del Destí? Posa-li barba. Vols parlar de l’Amor? Posa-li un perfum inconfusible. Vols parlar del Poder? Posa-li perruca o arracades.

Amb aquest sentit humà, amba questa majúscula humanitat, en Jaume fa la seva música. Escriu una músicsa abastable, real, palpable. La seva transcendència és cinematogràfica, argumental, fluïda. Si no pots explicar les coses en una mesura humana, potser el que has d’explicar no és tan important o no ho estàs enfocant bé. En Jaume sap que Mozart i Bach, en el fons, tenen mesura humana: i que també menjaven i anaven al lavabo i triaven dins l’armari. En Jaume escriu com els àngels però no és gens diví, i el seu somriure és tan de debò com els seus personatges. Un exemple per als qui estem ficats en l’autoexigència de fer obres d’art. Un referent de país i de com exportar allò que som. Una capacitat de treball inesgotable que només, només, pot provenir d’un gran amor. Per tot el que ens envolta. Per tots nosaltres. Per la llengua, pel país, per tot l’Univers. Com qualsevol Déu mereixedor d’aquest nom.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada