dimecres, 3 de febrer de 2010

Populisme



“Caram” número 1: la primera accepció del diccionari normatiu per a la paraula “populisme” és Corrent ideològic, polític, etc., que vol defensar els interessos i les aspiracions del poble. “Caram” número 2: només la segona acccepció parla de Aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per a obtenir un benefici. I “Caram” número 3, hi ha un populisme literari: Tendència artística, especialment literària, que tracta de reflectir la manera de viure i els sentiments de les classes populars.

Quan els nostres polítics i opinadors critiquen l’amenaça del populisme, “el major risc de la nostra democràcia” (sic), es refereixen evidentment a la segona accepció del terme. La qual cosa és pura demagògia, i ho justificaré tot informant que la demagògia és la Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables. Crec que quan s’afirma que el populisme és una greu amenaça i res més, es fa demagògia barata i s’insulta la intel•ligència dels ciutadans: el populisme no deixa de ser més un símptoma que no pas una amenaça, i que en la seva arrel lingüística no deixa d’haver-hi el factor popular. El factor poble. El factor (per tant) proximitat, intel•ligibilitat, identificació. Normalmente ens diuen populisme i pensem en Hitler i Mussolini i Bossi i Chávez, etcètera, però això només són formes perverses d’utilitzar el populisme. El populisme no és cap amenaça, l’amenaça és la llunyania. Els missatges incomprensibles, els dobles discursos, les trampes retòriques. Es diu que ara correm el risc que apareguin líders messiànics i populistes però hi hagués un gran messiànic anomenat Jordi Pujol i un gran populista anomenat Maragall, i en cap dels dos casos ho comptabilitzo com a defectes sinó com a grans virtuts. Fer plantejaments de carrer, populars, de masses, per a tothom. No ser elitista, no ser retorçat, no ser gris o massa ambigu. No ser buròcrata. No ser Montilla. Aquest és el bon ús del populisme.
“Caram” número 4: la demagògia també pot ser l’Estat polític en què el govern és lliurat a la multitud. Què més volem? Quina altra fórmula determina amb més exactitud la manca de desafecció? I, dit clarament: que no era això, precisament, la definició de democràcia?

Publicat a Catalunyaoberta.cat el 2 de febrer del 2010

1 comentari:

  1. Tens raó. I no et sorprengui que els mateixos polítics que alerten dels perills populisme, enyorin (i de quina manera!) el confort del despotisme il·lustrat.

    ResponElimina