dissabte, 30 de gener de 2010

Penal i gol és gol


Diuen que hi ha tants nounats per aquestes dates que només es pot explicar el ràpid ascens atribuint-lo a un important capítol futbolístic: el triplet del Barça o el 2 a 6 contra el Madrid. És impactant escoltar metges confirmant la sensació, i comprovar com en efecte tan estimulant pot ser una apagada de la llum (“em sembla que són ells”; “Vols dir? No som nosaltres?”; “No, són ells: els veïns estan igual”) com un gol d’Iniesta per a procedir a intimar amb el gol sud del llit doble. Dic llit doble o llit gran perquè això d’anomenar-lo llit de matrimoni és suposar moltíssim.
A mi no em passa. Els moments d’eufòria (posem per cas un puntual excés d’ingesta d’alcohol, o una gran notícia) es consumeixen per si sols i s’assaboreixen per si sols. Les alegries excepcionals no cal rematar-les, crec, amb cap altra alegria quan realment són excepcionals. Una altra cosa és que durant aquelles setmanes o aquell mes estiguem de més bon humor i que aleshores sí que s’escapi un regalet al cos, que és com s’han de fer aquestes coses: sense prescripció mèdica ni futbolística. El sexe és una lliga diferent, diguéssim. I no necessita pretextos quan és de debò. Em preocupa que tanta i tanta dona s’hagi quedat embarassada (i les precaucions? O és que tothom va decidir posar-se a ser pare i mare? O és que algú de la parella va fer trampes’) justament el mateix dia o durant els mateixos dies, ja que si és un error vol dir que la gent només està alegre de debò un cop a l’any i encara gràcies. Tot depenent de Guardiola. I d’acord que és molt bon entrenador i que molts el veuen com a salvador de pàtries, però encarregar-li la responsabilitat de les nostres ànsies reproductores o sexuals sens dubte és demanar-li massa.
I els nens vindran, alguns, a anomenar-se Leo o Xavi o Andrés, ja poden pujar-hi de peus. Fins i tot Samuel o Slatan o Dimitro, que tot són gustos i hi ha un gol per a cada persona. I entenc que el futbol té una pulsió visceral, apassionada i irracional, els sentiments i els colors, i l’esclat de ràbia contra l’àrbitre i els insults a Cristiano i la gran vessada d’emocions quan s’esdevé la victòria. No pretenc racionalitzar res ni posar cap ordre: dic que devem anar molt mancats d’alegries si és tan notori el canvi en les nostres actituds íntimes. I vindran casaments, mai més ben dit, de pur penalti. I només faig que pensar en el nostre dissortat col•lectiu periquito. I ara entenc la mala llet que de vegades gasten.

Publicat a El Punt el 30 de gener del 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada