dilluns, 30 març de 2009

El carrer Aribau

A la plaça Catalunya els esperaven la policia i les càmeres preparades per disparar, amb platós de televisió inclosos. Però van tirar Aribau amunt i van aconseguir, amb raó o sense, que se'ls escoltés sense distorsions. "La imaginació al poder" és alguna cosa més que una frivolitat soixantehuitarde: és, d'entrada, i per exemple, el contrari del que simbolitza el president Montilla. Hi ha un debat més enllà de bolonyeses i napolitanes, que és el debat entre els homes grisos i els qui busquen el progrés. Entre els qui s'acullen a la norma, a la reglamentació o a la legitimitat jurídica, i els qui volen anar més enllà. Hi ha molt d'articulista que ha criticat l'actitud dels estudiants per "irregular", i que al mateix temps escriu indignat perquè el Tribunal Constitucional ens ha de dir a nosaltres el que hem de ser i fer com a poble. Doncs o una cosa o l'altra. Es comença per tenir al·lèrgia a tota revolta, per confondre-la amb ganes de gresca o de brega, i s'acaba per acatar de dalt a baix la Constitució espanyola. Que al capdavall és garant, sobre el paper, del nostre sistema democràtic. No sé si els estudiants tenen raó, de fet ho dubto: però sí que sé que la democràcia no pot ser una excusa ni un refugi. La democràcia pot produir Hitlers, la llei pot ser injusta, el sistema pot tenir greus defectes de base. La llei diu que hem d'acatar la sentència del TC i ens esperen l'ordre, i la democràcia, per fer-nos aparèixer com uns brètols. On és el carrer Aribau d'aquest país?

Article publicat a l'AVUI el 30 de març del 2009

divendres, 27 març de 2009

Atrevir-s'hi


Avui m'han passat això. Bonic.

dimecres, 25 març de 2009

Lluís Llongueras

“No hem vingut a aquest món a treballar en una sucursal de La Caixa”. Quan em diu això, tot acabant ja el cafè, l’assistenta d’en Lluís Llongueras matisa que no n’hi ha per tant i que hi ha molta gent que viu feliç dins les normalitats. Però aquí m’ha deixat ell la frase, dita en veu molt baixa i adoptant el to de la confidència, suposo que perfectament conscient de per què m’ho deia i de què necessitava jo sentir. I em dóna la mà i sembla que en ella es conservi l’esperit de geni acordat amb Dalí, ara ja fa tants anys. Com si en Lluís fos un dels pocs reductes d’una determinada posició vital. D’una gran veritat oblidada.

L’estudi d’en Llongueras és una rebel•lió contra la passivitat i contra la mediocritat, o més ben dit contra les existències no passionals. Però sobretot és un homenatge a la dona, com suposo que acabarà resumint-se la seva obra. Al bronze o a la terracota hi resta impregnat el traç dels dits encisats, a la fotografia s’atrapa la sensualitat del gest i del moment envejable, al dibuix es marca impúdicament cada detall d’un sexe. Interès mil•limètric. De la mateixa manera que va ficar-se en perruqueria de rebot, per pura fascinació ambiental, per una espontània admiració envers la feminitat, en Lluís dissenya i esculpeix amb la naturalitat amb què va aprendre a pentinar. Quan m’explica que ell no va néixer per a ser perruquer però que li encantaven les dones, de seguida parla de postes de sol o el vol d’una gavina. O de com es va posar malalt per haver resguardat al pit, sota la pluja, un colom moribund. El quadre mèdic és d’incurable addicció a la bellesa. Dels cabells en va fer més que pentinats: en va fer composicions totals. Extreu l’art d’una cara i oxigena una expressió, i mentre m’ho explica em mira el cap i em retalla aquí i allà, només amb les pupil•les incansables, pim pam i llestos. Torni quan se li torni a desmelenar l’ànima.

Fins i tot l’ascensor del taller és ple d’instruments, revistes, telèfons o llibretes per a no perdre ni un segon. És un drapaire del temps incapaç de comprendre això de passar-se dues hores davant la televisió. El vitalisme crònic l’obliga a valorar l’organització, la delegació, etcètera: “però a la meva manera”, puntualitza. No sé si en aquest moment Sinatra cantava un vers. Diu que l’home (i la dona) s’han desnaturalitzat i que ens perdem coses com caminar per un bosc o els cicles de la lluna, i aquí crec que hi ha una de les claus del personatge. Aquest home que ha tocat la mà de tants il•lustres, que té un veritable mausoleu a dins de casa, que sap més del que succeeix a fora que molts dels nostres famosos o representants, que treballa de matinada amb la música de la MTV, considera que aquest país s’ha acomodat excessivament i que li falta rauxa. Què collons deu mil! Cinc-cents mil, hi haurien d’haver anat a Brussel•les! I se li entén tot quan diu que ara hi ha massa por de perdre els càrrecs. Ofegar les passions dels altres és un pecat imperdonable.

La dona. Les dones. El cos de la dona es diferencia del de l’home per la seva sensibilitat. Ara els homes volen tenyir-se, o posar-se mocadors, perquè també volen viure el plaer de sentir-se sensibles (i així ho viuen molts homosexuals). Però un Sant Jordi, el David de Miquel Àngel, o són traçats en posició ferma i estàtica o semblaran irremeiablement efeminats. En canvi la dona guanya perquè té tots els registres, perquè té la corba, i fins i tot en un posat de força transmet més que el cos masculí. En aquest moment en Lluís s’aixeca i crida, prem els punys cap avall, la veu raspada i aguda, el coll cap al cel, i imita amb tota naturalitat l’explosió d’una dona secularment reprimida i putejada. Ningú no sap desfer-se de màscares i deixar anar la bèstia com en Lluís Llongueras.

Rauxa, però seny: aquest bon senderi el porta a considerar profundament insà que en una societat no governi qui guanya les eleccions. Ni tan sols li ho he preguntat, però en efecte en Lluís no deixa d’estar preocupat per la grisor imperant arreu. No hem vingut a aquest món a treballar en una sucursal de La Caixa, però així és com alguns han provat (i proven) de retallar-nos les ales. “Fes el que vulguis”, seria el lema a seguir tant personalment com col•lectivament. Això sí: abans, en Lluís recomana estar molt segur de què es vol. I aleshores, preparar-se. Fer-ho bé.

Fa un migdia de sol esclatant al barri del Putxet. De sobte s’han amagat els temibles exèrcits grisos que havien de saturar l’atmosfera.
Article publicat a Elsingulardigital el 25 de març del 2009

dilluns, 23 març de 2009

L'ordre com a refugi


Els Mossos d'Esquadra (encara torturats pel mateix conseller Saura) van treure els anti-Bolonya de la facultat i ara parlem de proporció o desproporció. Ja ho aclariran, espero que amb dimissions. També espero que es donarà veu als anti-bolonyesos pacífics, que cada dia em recorden més l'associació de nacionalisme basc amb pistolerisme. Però el que em preocupa és l'espai per a la rebel·lió. Hi ha qui ha dit que l'actuació policial era justificada encara que només fos per a garantir "el dret a passejar per la Gran Via", perquè el dret a la manifestació ja té la reglamentació pertinent. Però quan una colla de joves prepara banderes en forma de llança per a fuetejar els policies, no estem davant de gent amb ganes de manifestar-se sinó amb cultura de revolta. Hi pensem una mica, o cridem un guàrdia? Titllar-los de pollosos sense senderi, cert o fals (no m'interessa), és insuficient. "Antisistema" no vol dir en contra: vol dir en guerra. És absurd que ens quedem amb el dret a passejar o amb la resposta funcionarial. Tota policia ha de tenir un cervell, una intel·ligència, una informació, un criteri polític i social. Si gràcies a Déu va vèncer la Revolució Francesa va ser perquè un bon dia els garants de l'ordre no van poder aturar el problema. Garantir l'ordre, o excuses per a aferrar-s'hi? Alguna idea més? Un dia no seran les universitats, sinó la independència de Catalunya o quedar-nos sense llum, o el que sigui: i la devoció a l'ordre encara impedirà que pensem en res.


Article publicat a l'AVUI el 23 de marçdel 2009

dilluns, 16 març de 2009

La bola de vidre

La meva bola de vidre ha tornat a parlar-me. Alguns diaris de Barcelona també s'han fet tirar les cartes, i asseguren que en això del finançament hi haurà «acord» (he, he) abans de dues setmanes. Nit i dia, també, els càmeres i realitzadors de TV3 i del 3/24 fan el possible per a complir i mostrar Joan Puigcercós marcant paquet en horari infantil. Diu el president d'ERC que avui dia l'oferta de Zapatero és inacceptable i que s'ha acabat el crèdit, tot això mentre són la crossa del partit de Montilla, el dels 25, i l'Oriol Junqueras resta al costat callant i atorgant. Bé: és aleshores quan la meva bola de vidre m'ha fet un pronòstic. I l'he de fer meu, és clar.

La negociació (ho, ho) del finançament tindrà uns resultats desastrosos. Símptoma d'això és la nul·la referència que hi va fer el president Montilla en la seva recent conferència davant del món econòmic. ERC no podrà acceptar-lo, però tampoc no podrà prendre la decisió de trencar el govern si no vol perdre totes les opcions per a reeditar un pacte tripartit (dues trencadisses unilaterals serien massa). Però afortunadament hi ha una sèrie de «crítics» (hi, hi) dins del partit disposats a ajudar: obligaran la direcció a fer un referèndum intern sobre l'acceptació o no del nou model, i el resultat serà inapel·lable. Perdona, José, jo ja em quedaria amb tu, però és que les bases se'm revolten. És d'aquesta manera com el tripartit es trencarà «sense voler». Una excedència. Un mira, amor meu, no és que no estiguem bé junts, és que necessito uns dies de llibertat per a desfogar-me. Seran uns mesos de trencadissa pacífica i civilitzada, i amb això creu la direcció d'ERC que recuperarà la credibilitat perduda i l'equidistància (hu, hu) d'abans.

A banda de predicció, tinc criteri: l'invent no funcionarà. Fa uns mesos hauria estat un bon moment per a admetre que les línies vermelles ja havien estat sobrepassades, com ja tothom pot veure. És massa tard quan les línies ja s'han revelat com a completament verdes i quan ERC ha deixat exposat el seu vessant més dèbil, més fosc, més sectari: insistir en l'error ha estat el gran error. Aquell estil que ens esperàvem del PSC, mai no ho hauríem esperat dels republicans. Aquesta és la diferència. És per això que a aquestes alçades qualsevol marcatge de paquet només pot semblar pura pornografia. I mentre esperem la ruïna de la «negociació», tenim el dret i el deure de reflexionar si un altre independentisme és possible.


Article publicat a El Punt el 14 de març del 2009

Albert Casals


Ha finalitzat la Setmana del Llibre en Català, amb èxit de públic i un renovat contingut, impulsada entre d'altres pel gran talent d'en Lluís Guàrdia i el seu equip. Hi vaig ser convidat dues vegades. En la segona ocasió, moderava una taula sobre Superacions: Màrius Serra, Fidel Masreal, Francesc Torralba i Albert Casals. Els organitzadors no devien saber que sóc fill de mare minusvàlida i que el meu germà tenia una deficiència mental, però en tot cas devien intuir que m'esqueia el tema. I el primer que em surt (a mi i a quasi tothom) davant d'un noi de divuit anys en cadira de rodes que ha de pujar els graons de l'escenari és ajupir-me per agafar el vehicle. Urbanitat, instint, i això: però hi ha una altra opció. També pot ser que el noi em deixi amb la paraula a la boca i el ferro a les mans per llençar-se a terra, com en un bombardeig, i faci servir les mans per situar-se en dos segons dalt de l'escenari i de la cadira. L'Albert va parlar una estona, quan li va tocar: dels seus viatges pel món, de la valentia dels pares, de l'obstacle de la gent, d'això de ser "raro". Però després de l'escena inicial no calia que digués gran cosa. De fet, estic segur que ho fa allà on pot. Evidentment algunes persones no superen la putada que els toca, sinó que amb prou feines hi conviuen: ser un heroi no és obligatori. Però, veus? Som un país minusvàlid i una llengua minusvàlida, però quan l'Hereu ens expulsa de Barcelona, anem a Sant Cugat. I ho fem millor que abans. Un somriure!
Article publicat a l'AVUI el 16 de març del 2009

dijous, 12 març de 2009

Minusvalideses

Dedicatòria que em van escriure ahir: "Per al meu moderador preferit, en Jordi. Tant de bo t'agradi el llibre i sobretot (què podria dir jo) QUE SIGUIS FELIÇ"!

Estimat Albert, dilluns et dedico l'article a l'AVUI. M'has donat la nit més màgica en molt de temps.

La independència de Catalunya

Hi ha alguna gent que , després d'haver passat per alguns o tots els papers de l'auca, acaba fent una reflexió més o menys sincera i arriba a la conclusió que el que ens cal és la independència. Em sembla fabulós i ningú no hi ha de tancar cap porta, a aquesta gent: en general no practiquen la cega i destructiva fe dels conversos. Per a ells es tracta d'una derivació lògica, una evolució, un final de recorregut després de veure-ho tot plegat.

Per a alguns altres, la independència és el començament de la història i no pas el final. Em considero d'aquests, i per això em surt parlar més del com que del què. No em queda cap dubte que el com no serà a base de fer de franctiradors, de practicar la impostura, de semblar herois contra molins. Estem per una causa seriosa i no podem perdre el temps.

dimecres, 11 març de 2009

L'aigua negra

Estimat Enric:

No em va saber pas greu que no et banyessis, encara que semblaves ensopit i això sí que m'inquietava. El final del meu article era una metàfora sobre el càlcul, la mandra, la quantitat de vegades que no aconseguim ser espontanis i que ens refugiem en la nostra "normalitat" quotidiana. Venia a dir, en definitiva, que res no és senzill: tampoc els processos d'alliberament. Com que ja ho saps, perquè no has dit pas mai el contrari, senzillament això et matiso. I per què em molesto en dir-te una cosa que ja saps? Home, doncs precisament perquè no vas fer distincions. No es tracta que posis noms, però sí que no em posis a mi en una cistella que no em pertany. D'acord, "el front autonomista" és una frase bonica: però no és veritat. I estic segur que per a tu la veritat és important. El capítol queda bé al llibre, que et repeteixo que és deliciós. Però si un servidor que està lluny de l'autonomisme no es posa a corregir les imprecisions, la cosa quedaria aquí (per bonic que sigui) i jo no hi estava disposat. Així, un cop fet, queda meridianament clar a tothom que el teu to no era de displicent ni de perdonavides. Per si algú hi havia detectat res d'això.

El llibre no és només una recerca personal, fixa't que a l'article hi poso "sobretot". La resta, crec que va de soi que és una intensa i valuosíssima recerca periodística i literària. No cal que s'insisteixi en allò que és notori. El que jo destaco, però, és aquesta reflexió interior que fas, guiat per Pla i per les seves circumstàncies, que provoca (entre d'altres coses) que al final tu tinguis un nom més gran que el títol de la coberta. Una recerca sobre per què escrius, sobre l'actitud, molt més sobre l'actitud que sobre la veritat. Crec que és un molt bon llibre sobre Josep Pla, segurament el millor que he llegit, però a mi m'ha semblat un millor llibre sobre Enric Vila. No són incompatibles, com no és incompatible ser independentista i votar sí a l'Estatut. O ser català i provar de nedar i guardar la roba, encara que sigui una nit de juliol. O ser un heroi i tenir por. Tots som més de dues coses al mateix temps: si el teu llibre demostra científicament alguna cosa, davant dels reduccionistes, és que Pla també.

Raimon Obiols


Al seu blog “Notes de Brussel•les”, Raimon Obiols s’alegra d’haver estat a la manifestació dels 10 mil a la capital belga. Ho diu amb ironia: el seu cartell posat cap per avall, a la segona filera, li serveix per fer la broma. I després precisa que els organitzadors no el van trucar per a rebre’ls ni per a adherir-s’hi ni per a tenir-hi una conversa. Caldria conèixer aquest extrem (que seria impresentable, certament), tot i que no crec que hagués aconseguit rectificar gaire l’orientació de la seva fotografia a l’acte. Ho dic per aquest paràgraf, extret d’una entrevista a El Punt:
Això és el que crec que és el gran parany, la gran impostura de l'identitarisme: vostè i jo som catalans, som independentistes i, per tant, hem de treballar conjuntament per la sobirania. Jo represento els interessos de gent que té molts diners, vostè és un mileurista, vostè ha d'anar a remolc de la processó que encapçalo. Per contra, hi ha molta gent que té posicions sobiranistes o independentistes però que té la intel•ligència, la clarividència suficient per veure que no hi ha únicament el discriminant de xoc d'identitats Catalunya contra Espanya, sinó que hi ha també un discriminant que és entre els que tenen i els que no tenen, la gent de dretes i la d'esquerres”.
Com es pot comprovar, Obiols no ha abandonat el seu complex i el seu ressentiment de l’època de candidat a la Generalitat. Obiols encara viu en aquella ficció anomenada “la Catalunya real”, inventada en un despatx del carrer Nicaragua, segons la qual els “identitaris” eren gent de dretes, amb molts diners i amb molt de poder, que reprimien els treballadors o la gent humil en nom d’una idea de país excloent i alhora utòpica. Fins i tot arriba a identificar els “d’esquerres” amb “els que no tenen”, i això ens portaria directament al xalet del president Montilla a Sant Just Desvern. Obiols viu en la ficció d’una burgesia petitburgesa i acomodada, embolicada amb la bandera per a dissimular les seves foscors inconfessables i la corretja del gos, que és de botifarres. El mal d’aquesta idea és que l’any 2003 va fer un incomprensible (i acreditadament nefast) forat a ERC, que va sortir a parlar de mans netes justament en base a aquesta suposició. Eren temps en què es deia que “així el convergent sabrà què és buscar feina”, com si en una agrupació convergent els militants tinguessin les aixetes d’or, per exemple. Com si cada nacionalista fos un latifundista, un fabricant del tèxtil o un contacte de la màfia russa. Com si Pujol fos el monarca, i ells fossin els il•lustrats amb populars guillotines i grans esperances. Per sort, el temps ha fet aflorar la Catalunya real. Els que treballen i els viuen de la bicoca, els que creuen en una cosa i els que engreixen la grisa maquinària. Ara, els “que no tenen” resulta que tenen de tot, excepte una sola cosa: discurs.
Diuen que Obiols serà el candidat del PSC a les europees. Un home que afirma que Catalunya no pot anar cap a una deriva euskaldun, de divisió entre els uns i els altres. Quan és ell mateix qui divideix entre grassos i prims, entre amos i obrers, però tant se val, entrem en el seu debat: em pregunto què és, exactament, el que està fent Patxi López. I també em pregunto en quin costat es troben els 25 diputats del PSC al Congrés quan es tracta d’aplicar l’Estatut de Catalunya. No li demano al senyor Obiols que sigui ni independentista ni “identarista”, però sí que no provi d’enganyar. Davant d’aportacions positives a la reflexió sobre el catalanisme que fa Ferran Mascarell, per exemple, Obiols no suma res. Obiols exposa al sol les seves rancúnies i prejudicis. Hi ha gent de dretes que no té un ral, i cada dia més, i a partir d’aquí totes les viceverses que es vulgui. Però a tots els catalans, de dretes i rics o d’esquerres i pobres i pobres de dretes i rics d’esquerres, tenim un problema comú que vostè no veu com un problema. Ja li va bé. La seva foto a l’inrevés no és perquè ningú no l’hagi trucat, sinó perquè vostè encara viu a l’any 1982. I no m’estranya.
Publicat a Elsingulardigital.cat l'11 de març del 2009

dilluns, 9 març de 2009

Enric Vila i els herois

El 12 de juliol del 2008, el senyor Prenafeta va convidar una reduïda llista d'escriptors i intel·lectuals a visitar el Mas Pla a Llofriu i després a sopar a Begur. L'Enric Vila en parla a partir de la pàgina 347 del seu recomanable últim llibre, El meu heroi Josep Pla, que és sobretot un elegant exercici de sinceritat amb ell mateix. L'Enric en diu recerca de la veritat i la justícia i no vull entrar en discussions: jo crec que és un molt reeixit exercici de recerca interior, i és un molt bon llibre. Comprin-lo. Això no treu que aquella nit fos prou especial i significativa per haver-hi de fer, precisament, justícia. El sopar (magnífic) va discórrer sobre el mateix tema de fa vint anys: fins a quin punt el país té prou forces per plantejar la independència. Si fos tan evident que el moment ha arribat, no en discutiríem nit i dia: és a dir, tenim seriosos dubtes sobre les nostres forces i això em sembla més que comprensible. No aturar-se a pensar-hi sí que és un crim. En acabat vam baixar fins a la platja a qui sap què. Però era juliol. De manera que algú va treure's la roba, inclosa l'única acompanyant femenina, i l'aigua negra va quedar ocupada per una colla d'il·luminats (i dama) disposats quasi a reconquerir el Mediterrani. D'aquesta colla, l'Enric en diu "els autonomistes". Ni és just ni és veritat, i ell ho sap: ja n'hem parlat. La veritat sí que constata, però, que ell va ser l'únic que va romandre vestit comptant pedretes. Coses dels processos d'alliberament.

Publicat al diari AVUI. 9-03-2009

dijous, 5 març de 2009

La creació i els mil·límetres

Hi ha un moment que la llum demana apagar-se: no és que s'apagui, que t'abandoni, sinó que per fi admet ser apagada gentilment. No és ben bé una eutanàsia, és com acabar-se un plat de gerds: prendre'n més seria absurd i obscè. Hi ha aquest moment en què la novel·la et diu que, quan vulguis, ja la pots abandonar. No et posarà cap pressa, però t'allibera: ja han quedat enrera aquells temps en què et deia "vas massa ràpid", o bé "no ens entenem", o bé "si m'has perdut, busca'm". Ara la compenetració és completa, hem vist tots dos (novel·la i jo) la mateixa veritat i l'hem reconeguda tan plena de plaers com de dolors. Crèiem que no ens en sortiríem, com sempre, i com sempre ens n'hem acabat sortint. Déu devia passar terribles angoixes quan va crear la terra i els mars i les estrelles, i sobretot quan va haver de fer front a les imperfeccions del seu fill. Qualsevol creador intenta ser més que un intèrpret, i d'aquí ve el vertigen, perquè t'hi jugues la immortalitat. Vull dir que Glenn Gould o Montserrat Caballé seran capítols bonics, però que Mozart i Beethoven sempre seran eterns i veritat. Per molt petits que s'entestin en posar els seus noms en els programes, en comparació amb el nom dels qui tocaran. És una mica el que he pensat sobre les cobertes del molt recomanable últim llibre de l'Enric Vila. En aquest cas, les dimensions estan justificades: ell en gran, Pla en petit. La famosa "literatura del Jo".

dilluns, 2 març de 2009

Som una platja


Un dels tòpics recurrents últimament és la superioritat de Madrid envers Barcelona, l'esplendor de la capitalitat, l'efecte Gallardón, etcètera. Bé, he d'informar que el tòpic és cert. M'ha costat només una hora de passeig pels voltants de l'Hotel Urban (el millor de la ciutat i probablement de tota la península) per rebre el cop de puny de l'evidència. Aparadors treballats, vida a les voreres, bon menjar, netedat arreu, efervescència cultural i econòmica, bon gust, optimisme. Posar-te a parlar-los del mar, de Gaudí i del Barri Gòtic és la cançoneta trista i miserable que apel·la a coses que ja no depenen de nosaltres. "Aquí no hay playa". Doncs vaja, vaja. Planta't enmig dels Camps Elisis o de Times Square, agafa un vianant i li expliques les meravelles de la sorra i de l'aigua. Txip txap. Com deia, surts del fabulós brunch de l'Urban i en pocs minuts et plantes davant d'un Rodin o de la Maja desnuda, que de tant haver-la vista havies arribat a pensar que ja la coneixies: vull dir que d'art i de belles relíquies tampoc no els en falten. Tampoc no els falta l'únic monument que hi ha en tot el món erigit en honor a Llucifer, però això ja és dèria meva. I després evidentment parlarem de l'espoli fiscal i de l'àrbitre que tenen sempre a favor. En efecte, i tant que sí, però no ens equivoquem: és la ciutat qui s'ha tret la son de les orelles i ha fet el paper de formiga. Què en podem aprendre? Podríem deixar de votar equips municipals absurds i sense ambició. Per començar.


Publicat a l'AVUI el 2 de març del 2009