diumenge, 27 de desembre de 2009

Postals de Krypton



El dilema de Superman contra Clark Kent ha estat una de les meves constants, en l'imaginari i en la creació ("Postal de Krypton" es deia el meu primer llibre publicat), així com en molts dels articles a la premsa: la forma com ambdós personatges topen i es complementen alhora, i resideixen dins de cadascun de nosaltres. Molts es refugien rere les ulleres i l'oficina, rere l'anar tirant burocràtic i calçasses, perquè resulta més fàcil. De vegades preferim ignorar o oblidar que Clark Kent és, de tots dos, l'únic personatge de ficció. L'únic personatge inventat per a dissimular.

La nostra realitat, la que duem sota la camisa, és súper. És voladora, és invulnerable, és totpoderosa. El que passa és que de vegades fa mandra, i ens abracem a Clark i a Lois perquè ells es limiten a viure i a conviure. Ens fa por volar perquè no volem quedar-nos sols al Pol Nord, parlant amb Marlon Brando: i aquesta por pot ser molt raonable, ben sovint. És raonable creure que Pedro i Messi no faran el miracle de marcar i dur-nos a la sisena. Però de vegades deixem enrera allò que és raonable i aleshores sí que ho fem. Despleguem la capa. I quan ho sabem fer, som reals de debò: som nosaltres mateixos.

El genial amic de l'ànima Guille Milkyway ha volgut parlar precisament dels superherois en la cançó que ha regalat a RAC1 pels seus 10 anys. Que bonic, quan tot al teu voltant coincideix en la mateixa metàfora. En la mateixa (i complexa, i sovint dramàtica) obvietat.

Tot això és a banda que Supergirl és la meva fantasia sexual preferida.
Bon Nadal a tothom i prometedor 2010!

1 comentari: