dissabte, 19 de desembre de 2009

Estimat Mario


Estimat Mario: tantes coses que ens uneixen (un cognom, una terra, una fascinació per Hollywood) i tantes coses que ens separen (ni som família ni m’agraden els toreros). Avui te’n faries creus, avui no podries marcar paquet dins la imaginació d’aquella guiri de Tossa que diu que és una actriu tan coneguda. Avui a Catalunya comencen a prohibir-se les corrides de toros perquè hem descobert la nostra vena sensible, o la nostra part femenina, o la nostra consciència compassiva, vés a saber què. O fins i tot potser es tracta d’un tema de consciència nacional i res més, com de ben segur subratllaran a partir de demà tots els diaris de Madrid. “El próximo paso será prohibir el castellano”: no dubtis que aquestes seran les portades. I ens les clavaran com banderilles, Mario, com ja tantes vegades s’han costumat a torejar-nos. I una part de la culpa serà nostra.
No crec que prohibir sigui la millor de els solucions. No em molesta la prohibició però només perquè els toros em molesten només una mica: vaig anar-hi una vegada i em va semblar un espectacle molt depriment, molt primari i molt hortera. Però no considero que sigui escandalosament immoral, senzillament un insult al bon gust i fins i tot a la intel•ligència. Aquesta xuleria que tu vas fer servir per a clavar l’estocada ben fins al fons d’Ava, jo no la suporto enmig d’una plaça: aquesta inferioritat de condicions amb què juga el toro em sembla que fa dels gestos del “diestro” una cosa patètica. Però bé, el cas és que malgrat tot jo no hauria apostat per la prohibició. Crec que les societats han d’evolucionar cap a la major civilització per si soles, sense l’ajut constant de l’autoritat legal i del prohibicionisme. No m’agrada que la gent fumi, però tampoc no crec que un racó per als fumadors als restaurants o als bars sigui ofensiu. A mi no m’ofèn. I una plaça de toros a la Gran Via no m’agrada, però em molesta poc. No calia prohibir res. Hauríem crescut tot sols, ja sigui per raons de sensibilitat o per una simple qüestió de manca d’identificació col•lectiva.
Estimat Mario, la teva figura desapareix d’aquest país. Potser amb tanta sensibilitat ens estem perdent alguna cosa important, potser està desapareixent del mapa una forma de ser atàvica, primària, humana, que és absurd que vulguem ocultar. Però noi, els espectacles taurins no ens agraden prou. I, en general, no ens agraden gens. I en aquest país allò que no agrada es prohibeix. Crec que ho pagarem car. I et parla un Cabré, i et parla un antitabaquista i un antitaurí. Fem pena.

Publicat a El Punt el 19 de desembre del 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada