dimarts, 29 de setembre de 2009

Periodisme i llibertat


Hi haurà dimissions per l’últim informe que ha aparegut sobre control de les opinions publicades per part del govern tripartit? Incògnita. Al capdavall no feia falta que sortís a la llum aquest informe perquè sabéssim una cosa que ja sabíem, que és que fa uns anys que el periodisme i la llibertat a Catalunya han esdevingut conceptes pràcticament irreconciliables. Hi ha hagut llistes negres i a tothom li consten, o com a mínim consten als qui opinem o col·laborem en mitjans. Hi ha hagut cultura de la por i por directament, sense cultura. Hi ha hagut trucades al mòbil suggerint que aquell o aquell altre no escrivís, i parlo des de l’experiència com a ex director d’un modest diari electrònic. Posa’m o treu-me aquest col·laborador. Això no ho podeu posar. Tu mateix si publiques això. Etcètera.

La llibertat d’expressió és el valor que més m’ha apropat a la FCO, i és una llàstima. A Catalunya hem arribat a un nivell de dependència de les administracions, a nivell econòmic, empresarial, humà i periodístic, que l’anhel de major llibertat es fa obligat. Els líders forts no tenen por de l’opinió publicada, els governs forts tampoc, les oposicions fortes encara menys. Una de les causes de la incipient revolució que viurà el sistema polític català tal i com l’hem conegut fins ara, és aquesta voluntat de control absolut sobre qualsevol activitat que es desenvolupi al país. Aquesta cultura de trinxeres, o amb mi o contra mi, aquest bandolerisme, aquest nyerros i cadells i pobre de qui no s’adscrigui. Arriba un moment que tens massa greuges com per no caure (voluntàriament o involuntària) dins d’una adscripció, i aleshores la teva llibertat d’expressió es veu sobtadament reduïda. El debat es redueix a blanc o negre, que és el debat antagònic a la llibertat. El luxe de viure en una societat democràtica, lluny de la República Popular xinesa, no és en termes de PIB (els comunistes russos estan imparables) sinó en termes de qualitat de vida. De sistema de drets i de llibertats, d’espontaneïtat expressiva, de no persecució. Aquí ningú no ens degolla físicament, és clar, però cap periodista no s’atreviria a dir que aquí no es tallen colls. La decència aconsellaria que els colls que es tallessin ara fossin els dels responsables de l’esmentat informe. Però en temps de guerra total, s’eviten totes les baixes possibles. O sigui que, quin remei, molts i molts ànims a la resistència.

Article publicat a Catalunyaoberta.cat el 29 de setembre del 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada