dimecres, 30 de setembre de 2009

José Montilla


Més material per als informes sobre opinadors, segurament: però un any abans d’acabar-se la legislatura Montilla, és adequat fer un retrat que resumeixi l’evolució del personatge des de la seva època ministerial fins a la seva actualitat com a president. He de dir que he tingut dubtes sobre si Montilla és tan sinistre com arriba a semblar, perquè em malfio de les banyes i les cues i de les caricatures exagerades. Però els fets, més que les paraules, m’han acabat acreditant la sinistralitat si bé potser no de la persona, sí de la seva política. Va ser arribar ell i de seguida van aparèixer al meu voltant pràctiques de mala llet i de sectarisme no sempre atribuïbles a l’entorn de Presidència, però sí tolerades sens dubte des de les més altes cúpules governamentals. Després, malauradament, el sectarisme ha estat adquirit pel segon partit de govern tot i que administrat amb molta més matusseria. Més evident, menys eficaç, més suïcida en el fons, però amb la mateixa intenció. Montilla, o el seu entorn, han practicat una política grisa i fosca. Un servidor ha provat de dedicar bona part de les seves accions privades i públiques, també en literatura, a combatre la grisor i la foscor. Posi-ho d’entrada, doncs, en l’informe corresponent: som antagònics.

Si hi posem un prisma purament descriptiu, veurem que José Montilla és un home que ha crescut ja a l’ombra. Que no és amant del protagonisme o la gestualitat, que fa cuinar el seu model o les seves receptes, que prefereix no avançar els seus moviments. Observa, calcula, espera el moment de distracció i només aleshores actua. Com un camaleó o una granota. Meticulós, no en tinc cap dubte. Ordenat, segur: la disciplina la du a dins. Conservador, evidentment: defuig el que li semblen excessos amb tanta fòbia que hom arriba a preguntar-se si rere aquesta tàctica no hi haurà en el fons una nul•litat ideològica total. Polítiques d’esquerres, encara les esperem. Sobre el seu catalanisme, quan un ha estat l’artífex de les esmenes contra l’Estatut i ara es proclama com el primer enemic del dret a decidir, permetin-me que el posi en dubte. La seva frase més cèlebre va ser que davant del dilema entre Zapatero i Catalunya, el PSC sempre escollirà Catalunya: després els fets han demostrat exactament el contrari. Sempre. En finançament i en tots els altres aspectes.

José Montilla és un home gris però també ha volgut ser un president deliberadament gris. Això a alguns els és igual, però a mi em fa por. La gent grisa, els immobilistes, els buròcrates, els dogmàtics, els qui actuen sota mecanismes, sempre m’han fet por i sempre he procurat perjudicar-los. No pretenc canviar-los, però el que no podem tolerar és que ells ens canviïn a nosaltres. José Montilla, el president sense respostes, el president que toca el violí o amaga el cap sota l’ala o fa d’oposició de l’oposició. L’home que fa por, però sens dubte l’home que sempre ha estat mort de por. Ho provoca la manca de bases sòlides.

Publicat a Elsingulardigital.cat el 30 de setembre del 2009

1 comentari: