dijous, 10 de setembre de 2009

Ja hi som?


Arenys de Munt podria passar a la història com la primera manifestació clara de la voluntat d’explicitar oficialment la voluntat de llibertat de Catalunya. No ho seran les buides resolucions del Parlament a favor de l’autodeterminació, ni l’auge republicà de l’any 2003, ni tan sols la iniciativa presentada a la cambra catalana i tombada per la seva mesa ara fa uns mesos: Arenys de Munt i tot el pollastre que l’ha envoltat, aquest serà el símbol si la cosa va a més. Però que sigui un símbol no vol dir que no tingui un gran backstage que l’expliqui:

Un dels elements d’aquest backstage és el dels creadors d’opinió. Amb la modèstia que faci falta, fa anys que els opinadors públics més joves decanten la seva opció política en termes de plena sobirania. Crec que la creació del tripartit, amb l’absurda divisió del nacionalisme que va comportar i la greu baixada d’autoestima que ens va suposar com a poble, va obligar moltes veus i molts articulistes a exigir dels nostres representants públics que facin el favor de deixar de desviar el tema i de guanyar temps. Ara havíem d’estar per les polítiques socials o per les pluges fines? Ara havíem de dir que independentisme i nacionalisme són conceptes quasi antagònics? Ara havíem de creure’ns que el socialisme català esdevindria alguna cosa més del que és ara, una sucursal amb interessos propis però sucursal al cap i a la fi? Ara, justament ara, havíem de presenciar com des del govern es desmuntava el dèbil imaginari forjat durant 30 anys i es practicava el sectarisme més descarnat amb el pretext de la falsa “Catalunya real”? Els opinadors més sensibilitzats van negar-s’hi i van apostar per un nou impuls a la causa: i aquest nou impuls passava per dir clarament que a cada nació li correspon un Estat. Amb Estatut previ, o sense.

I aquí arribem al segon element del backstage: el debat, naixement, laminació i quasi humiliació del nostre text estatutari. Primer amb les mateixes accions del nostre govern, “negociant” un finançament absurdament celebrat i que trepitja tot l’esperit del text; però després, amb l’evident al·lèrgia espanyola a tot progrés en autogovern i a tot reconeixement de la nostra diferència nacional. La matussera negativa a tot això d’Arenys ha estat el màxim exponent d’una por molt delatadora. I la constatació popular que, després de la sentència del TC, la via autonomista ha arribat al seu límit, obliga els polítics catalans a moure fitxa i a fer-ho sense trampes. CUPs i Reagrupaments i Plataformes diverses són un signe d’aquesta exigència. El mapa política català trontolla de forma clara. Arenys de Munt és un símbol de tot un procés gestat des de fa anys. Crec que marca un inici del nou catalanisme, més popular, més democràtic, menys dels partits i més sincer. Els partits no han volgut o no han pogut avançar-s’hi. Ara ja hi som i no convé prescindir absolutament de ningú. Ni tan sols de la nostra calma.

Publicat a Catalunyaoberta.cat, el dia 10 de setembre del 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada