dimecres, 2 de setembre de 2009

Artur Mas


Havia de ser el seu torn algun dia, i aquest dia ha arribat. L’home de qui més gent s’ha atrevit a assenyalar (o a buscar) els defectes, i alhora en qui més gent ara assenyala (o busca) alguna esperança. No pas per a salvar res, des del principi Mas ha deixat clar que ell no salva ni pontifica: sinó per a tornar el país a un major rigor i a una major autoexigència. Desconcert col•lectiu, diuen. Ens hem perdut. Bé: Mas no té cap vareta màgica ni sap expressar gaire màgia, però ens ofereix una eina que es diu ordre i prioritat. No seria bo que el país la menyspreés, la ignorés o en fes mofa.

En Mas és una de les persones menys excessives que he conegut, però això no el fa (com seria fàcil de concloure) menys humà. Potser el fa més humà i tot. Després de Beethoven havia d’arribar un Schubert, no sé si m’entenen. I després del Renaixement, el Barroc. Durant aquests últims anys hem conegut el pitjor de la nostra cara com a país, i em refereixo sobretot a les contradiccions insuportables: tant ideològiques com d’acció. En Mas pot haver estat poc encertat en alguna declaració o en alguna acció, però mai no ha estat un personatge contradictori. Ni en una cosa ni en l’altra. Ens hi aturem uns instants?

Evidentment crec que és un error allunyar el nacionalisme català del romanticisme, perquè és la seva deu. No es pot explicar el nacionalisme només des de la raó: és com provar d’escriure xinès amb grafia occidental, o pintar el blau amb una combinació de vermell i de groc. No es pot racionalitzar tot, Artur. I no sempre ser transgressor és un defecte, la democràcia i la llibertat les devem a molts transgressors de la història. Ara bé: del que ens hem cansat és de la fugida endavant argumental, o més ben dit de la fugida endarrere. De la improvisació sense sensibilitat (hi ha improvisacions bellíssimes), del jugar amb foc, del descobrir les ombres més dures i descarnades de la política. Hem volgut fer un passeig pels sortilegis màgics i hem acabat com en el conte de l’aprenent de bruixot. I ara tenim por. Res no s’agraeix més en aquests instants, plens d’amenaces més internes que externes, més autodestructives que mai, que veure algú que manté la serenitat i la coherència. Per tant, no té solucions: té començaments de solució.

Tothom fa el paper que li toca fer i a Mas li pertoca liderar una federació molt gran i molt complexa. I dur-la a governar, i encara se li ha d’exigir que tingui un projecte clar a l’hora de governar. En tots els àmbits. També crec que CDC hauria de ser qualsevol cosa excepte un partit conservador, i no tan sols en el terreny nacional: CDC no hauria de ser ni tan sols un partit conservador del liberalisme. Ambdós termes, al meu parer, es donen bufetades. Però més enllà d’això, s’espera que el líder de CiU sumi més que no pas resti. Això és més fàcil fer-ho amb el llenguatge de la raó que no pas amb el dels sentiments. Però que sigui més fàcil no vol dir res: qualsevol simfonia que valgui la pena té crescendos imprescindibles, si són sincers i si són imprescindibles.

En definitiva, si de CiU s’espera una partitura coherent però engrescadora, pensada per a cant coral, de Mas s’espera que sàpiga llegir-la bé i interpretar-la bé. Això demana saber escoltar, saber pensar i alhora ser sensible. La resposta a la sentència del TC (o la resposta a la manifesta impossibilitat de l’Estat de les Autonomies) ha de partir de saber posar bé el termòmetre en tots tres vessants. No només el termòmetre del votant: també el termòmetre interior del líder (d’ell no depèn exclusivament la partitura, però sí bona part de l’execució). La serenitat pot ajudar-lo a aconseguir-ho... diria que, prèviament a la tempesta, a tota la resta de catalans també.

Article publicat a Elsingulardigital el 2 de setembre del 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada