dilluns, 31 d’agost de 2009

A tota vela



Aquesta noia de 13 anys que vol fer la volta al món navegant. 2 anys a vela, sola, passant pels mars més imprevisibles de l’hemisferi sud, per tornar al Born de Bèlgica i haver aconseguit un evident rècord. El que més sap greu seria que la única intenció fos justament la de fer el rècord: però estic convençut que hi ha molt més. El cas d’aquesta noia de 13 anys em recorda al de l’Albert Casals, el noi paraplègic que aquí dedica la seva existència a rondar el món amb poc més d’un euro per dia i explicar-ho en llibre. Bé, són edats similiars i, a més, l’Albert no pot caminar. Els seus pares mai no li han privat de complir el seu somni, i el sacrifici ha estat la regularitat dels estudis i una vida social molt poc corrent. Els psicòlegs parlen del cas de la joveníssima regatista i alguns diuen que no pot ser bo per al cap, per al desenvolupament adolescent, que algú estigui sol als 13 anys durant 12 mesos, en alta mar. Bé: d’altres hi contraposen el fet que estarà en contacte diari amb la família i que molts altres navegants li faran companyia, també en els ports que atraqui. I la noia que només vol sortir i complir la seva aventura.

Als pares els han dit irresponsables. I ara sí que sé de què parlo: la irresponsabilitat és castrar els somnis d’un jove. La irresponsabilitat és eliminar-li la il·lusió, una sola il·lusió que no és irreal com els Reigs Mags sinó que és palpable i pot tenir futur. No entendre el concepte de vocació, en definitiva. Massa immadura? Escoltin parlar avui els nois de 13 anys. I, i sobretot: vegin-los navegar. Adonin-se que el concepte d’aventura ha canviat, que si abans l’aventura era atrevir-se a treure a ballar el twist aquella dolça noieta que encara es ruboritzava, ara és fer la volta al món i ser la persona més jove que ho fa en solitari. Després, és clar, que no abandoni els estudis i que vetlli per la viabilitat de la seva vida social: però que ningú no vingui a esmicolar-li un somni que ja als 20 anys no podrà tenir. En tindrà d’altres. Tindrà el somni de trobar una feina estable, o de fer-se una casa, o fins i tot que la treguin a ballar. Ara, als seus 13 anys, té el consentiment dels seus pares per emprendre quelcom d’irrepetible. Mho va dir en Llongueras un bon dia: alguna gent no ha vingut a aquest món per treballar en una sucursal bancària. Posar-los dins d’un sistema mediocre, repetitiu i sense cap toc genuí és el veritable pecat. Volen que el seu adolescent creixi segur i tingui solidesa en tot el que faci en endavant? Siguin responsables: facin que sigui tan especial com la seva personalitat necessiti.

Article publicat a El Punt el 29 d'agost del 2009

1 comentari:

  1. Sí, senyor. Això mateix volia dir jo al meu blog fa uns dies, quan se'n parlava. No vaig trobar la manera, però, d'exposar-ho tan bé com tu, i ho vaig deixar córrer.

    Això dels blogs m'està atrapant, i, xafardejant, he anat a petar aquí. M'agraden els teus articles al singular i a tot arreu. T'aniré llegint, t'aniré llegint!

    Gràcies!

    Roger Cuscó

    ResponElimina