divendres, 21 d’agost de 2009

La realitat



Les vacances que s’acaben i la miserable cantarella sobre la realitat. La tímida progressió del sol cap a una major modèstia, la serena baixada de la temperatura, i els corbs grisos repetint que ja és hora de tornar a la realitat. Repetitius articles sobre la síndrome post-vacacional com si desitgéssim ser immunes a tot, protegir-nos de volar massa alt, no allunyar-nos massa de la cadena. Retorn a la realitat, en diuen. La humil assumpció d’una vida petita o mancada de sentit, de batec, d’un mateix. La noia enamorada d’un amor d’estiu i tement, de forma automàtica, que la cosa no passi mai més d’aquí. Torna a la realitat, li diuen. Ha estat bonic mentre ha durat, les vacances han estat una ficció saludable. Un viatge per l’impossible, per les platges polinèsies on mai no viuràs, pels barris grecs on mai no tindràs arrels, pels castells alemanys que una foto teva pretén immortalitzar.

S’ha acabat la festa. Adéu a la lluna plena, al far majestuós, a la gent de bon humor, als bikinis i trikinis, al vídeo d’Estrella Damm, al foc, a les nits còsmiques, als rostres morens, als riures interminables, les mirades furtives i les camises de lli. És l’hora, diran, de tocar de peus a terra. De ser qui ets en realitat, de cobrir el vestit de Krypton amb l’americana de Clark Kent. El moment de la humilitat i del realisme, o què et pensaves, la vida és d’allò més dura i ja pots estar ben content si vas tirant. I, malgrat tot, ara que encara es troben vostès de vacances, mirin-se per un moment i preguntin-se sobre la realitat i la ficció. Més d’un haurà dit amb raó, un d’aquests dies, “ara sí que em sento jo mateix”. La veritat és exactament aquesta i convindria no permetre que els fills de puta del frac ens ho fessin oblidar durant la resta de l’any. Pencarem i suarem tinta, i assumirem les rutines i les responsabilitats, però que ningú no intenti desviar-nos sobre això de la realitat. La realitat és el que som ara, el rostre content, el cervell estimulat, la música a les orelles, la gent estimada alegra. Aquesta és la nostra realitat més real, i la ficció s’esdevé quan l’aparquem. Mai no deixis la capa a l’armari, du sempre el vestit màgic sota la camisa. Dins dels teus ulls. En cada cosa que facis.

Que tots els dies de l’any siguin 15 d’agost, que malgrat les dificultats cada gest sigui un ball. Enamora’t de la vida i no permetis que te’n desenamorin. No t’enfonsis, Artax, en el Pantà de la Tristesa. "Retorn a la realitat": us haurien de tallar el coll a tots.

Article publicat a El Punt el 21 d'agost del 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada