dilluns, 6 de juliol de 2009

Per què no, president?


Fa una setmana el president Pujol explicava que comprenia bé la frustració actual de molts catalans i de molts catalanistes, però que l’independentisme no tenia sortida. No explicava per què. He estat rumiant el per què d’aquest silenci i no n’he tret l’aigua clara. Hi ha declaracions que són transitives, com alguns verbs. No es pot “fer”, a seques: no pots dir “avui he fet”. Hi ha declaracions que demanen complement, que demanen explicació, una informació més. No es pot sortir avui a l’arena pública per a dir que la independència és impossible, i no dir per què. Tampoc no es pot fer el contrari, dir que és possible i no explicar el com. O dir que és imprescindible, i no justificar-ho una mica.
La novetat en el negacionisme o escepticisme de Pujol és que també apunta que els autonomistes, o els que no estan per la solució de la plena sobirania, també tenen un problema. No ho tenen fàcil, crec que va dir. La qual cosa ens porta a constatar un veritable atzucac del nostre país, i d’altra banda a un cert reconeixement per part de l’expresident que “home, això de la independència és molt improbable, però si no què hem de fer?”. Pujol és un home pràctic, realista, també amb un vessant romàntic indissimulable però sobretot amant de la realitat i la viabilitat de les coses: per això hauria estat profundament interessant que exposés els seus perquès. Les deduccions que li fan concloure que el secessionisme no té futur deuen venir del coneixement de la societat, molt més que de factors econòmics o legals. Sens dubte la seva argumentació seria sociològica, fins i tot cultural, o anímica. Visceral en alguns casos. M’imagino que Jordi Pujol diu això perquè ens veu molt valents amb les paraules i massa poc observadors amb els fets. Estic segur que, veient el baix nivell a què ha arribat la nostra política i el nostre debat, es deu fer creus que encara pensem que tenim l’energia i el talent (ara mateix) per a plantejar ni més ni menys que la independència.
Tot això ho escric sempre suposant. Això és el que em sap greu. Pujol no detalla les seves raons en contra. Avui dia diuen que creix molt el sentiment independentista i molts ho atribueixen als menyspreus de Madrid, o bé al dèficit d’infraestructures o de finançament. Jo crec que ja Prat de la Riba va escriure que a cada nació li correspon un Estat, i que la resta són factors ben circumstancials. Si la consciència nacional és forta, tard o d’hora arribarà el moment. Per què renunciar-hi sense més explicació?

Publicat a El Punt el 4 de juliol del 2009

1 comentari:

  1. Jordi, és un bon plantejament. No resignar-se però plantejar el discurs tenint present que la societat, per una raó o altra no està engrescada amb la idea. Una altra cosa és esbrinar perquè no engresca a una majoria. Potser no tenim clar en quin moment ens trobem. Esperem que canviï. Salut!

    ResponElimina