dilluns, 20 de juliol de 2009

Invertint papers


Vaig escriure la setmana passada que, sobre el finançament, el judici popular vindria de les actituds i no de les xifres. Es diu aquests dies que CiU ha caigut en el radicalisme i que els partits de govern acaparen centralitat, i per tant convé reflexionar sobre les actituds (també, per tant, sobre els resultats). Proposo un exercici:
Posats a invertir, invertim els papers del tot. Si CiU hagués protagonitzat l’acord de finançament X, sens dubte el defensaria en nom del possibilisme. Sempre ha estat així i és bo que els partits de govern siguin pragmàtics. Ara bé, la pregunta no és aquesta: la pregunta és si CiU hauria negociat un acord millor, o si hauria tingut millors eines per a negociar. El que els ciutadans s’han de preguntar és si CiU hauria tingut més marge de maniobra per a defensar allò que disposa l’Estatut, més que no pas el PSC, o bé si això és indiferent perquè ja existeix la “pressió” d’ERC. I, en segon lloc, preguntar-se si un govern de CiU hauria defensat l’acord assolit amb cofoisme, crítica constant a l’oposició i nul•la admissió dels dèficits existents. És a dir, un partit nacionalista s’hauria negat a admetre que l’acord X incompleix determinats preceptes de l’Estatut, com confirmen gran part dels experts? Hauria fet palès que no es tracta d’una negociació com la del 2001 sinó tota una altra cosa perquè hi ha tot un Estatut pel mig? O bé hauria ignorat aquest fet anecdòtic?
I el PSC, i ERC? Quina oposició haurien fet? S’haurien “sumat” generosament a l’acord, o bé haurien denunciat l’incompliment (suposat) de l’Estatut? I, si haguessin fet oposició crítica, estarien complint amb el seu deure o bé estarien caient en un radicalisme perillós que els allunyaria de la centralitat, etcètera? Suposo que convidran que això depèn de la constructivitat de la crítica: de si es presenten arguments.
Personatges com Salvador Cardús, Francesc Sanuy, Elisenda Paluzie, Alfons López Tena, Muriel Casals o Jodi Porta han argumentat la seva crítica a l’acord pactat sense que la majoria d’ells sembli respondre a consignes. Per altra banda, la crítica constant que des de l’oposició (perdó, vull dir el govern tripartit) es fa al govern (perdó, vull dir CiU) no és un bon símptoma en relació amb el compliment real de l’Estatut. Ni tan sols en relació amb el compliment de les xifres anunciades. Les actituds il•lustren, delaten, són importants i es projecten en el temps. En pocs mesos veurem de què ha servit fer un Estatut i deixar-lo en segons quines mans.

Article publicat a El Punt el 18 de juliol del 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada