dimecres, 17 de juny de 2009

Josep-Lluís Carod-Rovira


No sempre demano permís per a fer aquests retrats a “la Catalunya real”, però en aquest cas ho vaig fer. Més que res perquè em sembla que en Carod és una figura que pot semblar bona o dolenta a la majoria, i de la qual tinc la meva pròpia imatge, però que en qualsevol dels casos es tracta d’una figura delicada. O que ha quedat col•locada en una foto fixa molt delicada personalment, molt contradictòria, massa misteriosa i evidentment molt incompresa. De vegades s’exposa la figura de l’incomprès com si la incomprensió fos un martiri, una injustícia: en aquest cas penso que hi ha incomprensió excessiva, però també incomprensió merescuda. Res no és sempre culpa dels altres.

Crec que en Carod és persona: d’entrada he de dir que no tots podem dir això, ni òbviament es pot dir en el mateix grau de tots els polítics. Ni vull dir bona persona ni vull dir un sant, sinó persona: la gent que se sap expressar, i que gaudeix en l’expansió de la seva cultura, sembla més humana. També la gent que riu amb la boca ampla. L’oratòria d’en Carod respon (sobretot responia fa uns anys) a un humanisme inconfusible, murri, inquiet, cultivat i generós. A partir de Perpinyà vam anar descobrint que tot aquest vitalisme era dèbil, que tenia poca estructura sòlida i que era més inconstant del que semblava. Més solitari i més aguantat per un fil molt prim. Ja abans, amb algunes expressions justificatives del primer tripartit, molts ens vam sorprendre de l’elevat grau de cinisme que sortia (intencionadament o no) d’aquell bec d’or. En primer lloc, i el que més em va indignar intel•lectualment: la seva forma de renegar del nacionalisme i de divorciar-lo de l’independentisme. El temps ha desemmascarat l’argument, amb un elevat preu per a ERC. Però el divorci ideològic va ser traumàtic, sobretot per les contradiccions profundes que promovia.

En segon lloc, Carod va ser dels qui van asseverar que CiU s’esfondraria sense Pujol: “CiU és poder polític i Pujol”, venien a dir, de manera que sense Pujol i sense poder el projecte convergent quedava aniquilat. Hi va haver un ànim d’aniquilació en aquella època, expressat de diverses maneres més o menys eufemístiques, però crec que innegable. I imperdonable. I amb un preu, també cada dia més evident, per a ERC i per al país: no perquè CiU hagi de governar sempre, sinó perquè a banda de dur-la a l’oposició hi havia una intenció destructora, mai positiva per a ningú. Dit i escrit està en diversos dels meus articles.

Tot i així, crec que en Carod és un projecte que se li ha anat de les mans a ell mateix. No sé si pels altres, pel seu partit, per la seva pròpia vanitat o per una barreja de tots. Evidentment ell és molt més bon candidat per a ERC que no pas en Puigcercós, ja que abasta més sensibilitats (dins de l’error general del partit). Però sí que crec que, amb idees equivocades com les que he plantejat (i me’n deixo algunes), es tracta d’algú que ha posat una passió especial en una política, la catalana, que sovint és massa grisa i quadriculada. Massa noucentista, per entendre’ns: per això parlo de passió i no d’eficiència. Amb en Carod hem dinat junts algunes vegades i hem arribat, des de camins diferents, a la conclusió que tal vegada el país no vol fer el pas que hauria de fer. Després evidentment em pertoca cantar-li les quaranta sobre les seves apostes estratègiques i les seves contradiccions, però sé que en el fons aquesta és la clau de la qüestió. Els errors d’ERC són errors a pagar, però els defectes crònics del país són la base del problema. Ens falta talent, ens falta valor. Ens falta unitat i sentit de país, i ens falta astúcia. En general. Potser és que som un país també humà.

Article publicat a Elsingulardigital.cat el 17 de juny del 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada