dimecres, 6 de maig de 2009

Joan José Ibarretxe


“Deixaré de fer política. Adéu”. Així s’acomiadava ahir el lehendakari del govern basc i de l’activitat política, després del pacte PSE-PP que posa fi a una llarga etapa de governs nacionalistes. Ha estat una última legislatura delicada, més pacífica que l’anterior (agitada pel famós “Pla Ibarretxe” i la seva topada amb el Congrés dels Diputats) i menys ennegrida per les accions d’una ETA en hores baixes. Malgrat tot, el lehendakari ha hagut de seure a la banqueta dels acusats per haver tingut presumptes contactes amb “l’entorn terrorista” (un entorn que és ja massa ampli per a ser un simple entorn de delinqüents) i ha sortit galdós dels paranys que una legislació feta a mida dels “constitucionalistes” (un terme d’ús també viciat) li ha posat al davant. Malgrat tot, el PNB ha demostrat que el nacionalisme basc és capaç d’entendre’s amb quasi tot l’arc parlamentari (ha pactat amb PSE i amb l’extrema esquerra, passant pel món de Batasuna per entendre’ns) i arribar també a pactes a Madrid amb partits com el PP. La centralitat és això i el PNB ha estat un exemple de centralitat en una societat com la basca. Ibarretxe, si alguna cosa ha fet, és aprofitar aquesta centralitat per a arrossegar-la cap al terreny de la valentia. És l’única opció ètica d’una força que busca alguna cosa més que subsistir.

“No s’ha de tenir por del fracàs”: ho va dir Ibarretxe a Estrasburg, quan el TC va vetar la seva Llei de Consultes. Totes aquestes iniciatives les va defensar sempre des de l’argumentació de la mà estesa, de la recerca de solucions i de la necessitat de superar el carreró sense sortida del seu país. “Els conflictes es resolen mitjançant canvis que, al principi, eren inimaginables”, deia Nelson Mandela i li agradava repetir a Ibarretxe. Altres frases inapel•lables: “Respectar la decisió de la societat basca no és un principi nacionalista, és un principi democràtic”; i, de nou, la referència a la por: “No tenim por al fracàs. El fracàs sempre acompanya a qui, al final, acaba fracassant”.

Ibarretxe ha estat un exemple de dinamisme, d’inconformisme, de política creativa (fins i tot transgressora) i de plantejaments constructius. Se li podrà retreure la ineficàcia final dels seus plantejaments, però ha marcat un camí en política que sens dubte és el camí adequat: el de l’atreviment i la suma. Ibarretxe va decidir que ETA no decidiria el futur dels bascos, sinó que ho faria la societat basca. Ibarretxe va convidar sempre Catalunya, des del respecte, a seguir camins no mediocres, no estancats, no acomodaticis. Va afrontar la solitud del líder com només l’afronten els líders, els del mallot groc, els que creuen en ells mateixos. Criticar-lo des del respecte a la legalitat vigent i des de la veu callada de les víctimes és, més que mediocre, absolutament miserable. Però han guanyat ells, Juan José. Amb trampes. S’acaba amb tu l’únic color nacionalista que quedava en el mapa de l’Estat: fase 2 de la reconquesta.

Article publicat a Elsingulardigital el 6 de maig del 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada