dimarts, 14 d’abril de 2009

Koniec?


Un dia, afortunadament, l'equip radiofònic d'en Toni Soler va atrevir-se a fer broma amb la política catalana. Hi havia raons de sobres: Jordi Pujol s'enretirava, el seu successor deien que era un autòmat teledirigit i els republicans aconseguien colar al país la broma pesada de l'equidistància. Maragall bombardejava tots els dogmes del nacionalisme i Aznar esdevenia una caricatura macabra. Aquest caldo de cultiu donava per a la paròdia i el carnaval. L'èxit fou dut a la televisió, amb tocs de veritable genialitat, però alguna cosa va començar a fallar en la matèria primera: la política, els polítics, van començar a fer menys gràcia. Montilla decreta silenci i seriositat, Mas demostra que no té res de biònic i els republicans perden solta i senderi. Només Saura es presta, avui, a una mofa digna d'aixecar unanimitats: la resta ha esdevingut massa greu. Abans de la crisi econòmica vam encetar una profunda crisi política que fa menys risible qualsevol gag. L'escenari és de tedi i ben sovint d'irritació. Com que la política menteix i fa impostura, tota imitació pot resultar insultantment repetitiva. Polònia ho detecta i per això tira d'Obama o de Pellicer, i cada cop més de Madrid. No és criticable. Només em pregunto si la joguina trencada (el Parlament) podrà refer-se de tant forçar els mots, de tant enganyar les il·lusions i de tanta sequera d'idees. Sí, president, hi ha desafecció. Cada dia veurà vostè més "desafectos". I l'humor no n'és causa, sinó víctima.

Article publicat a l'AVUI el 13 d'abril del 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada